Són quarts de vuit i m’aixeco. Poso la ràdio i sona la Mònica. Sorpresa, no ha fet vaga? Pocs minuts després ens explica que va gravar-ho el dia anterior. Avui [ahir], com ella, no aniré a treballar. Avui [ahir], com les meves companyes, no aniré a la universitat. Avui [ahir] no consumiré. Avui [ahir] no penso fer res a casa. I llavors, què faig? Sortir al carrer i cridar ben fort, més que qualsevol dia, més que qualsevol any, més que mai.

Les meves expectatives per aquest 8 de març són estranyes, són diferents de tots els anys i panys que fa que el reivindico. Perquè sí, és un dia de reivindicacions, de lluita. Perquè no, jo no celebro que ens maten, jo no celebro que cobrem menys per la mateixa feina, jo no celebro que malgrat la brillantor dels nostres expedients acadèmics, no aconseguim arribar a llocs de poder i responsabilitat. Només celebro que cada dia som més les dones que alcem la veu per denunciar les discriminacions i exigim un canvi real, que cada dia són més les dones que s’adonen que són feministes.

Però el seguiment el farà prou gent, prou dones? Només es faran les aturades convocades per uns sindicats que malgrat ser majoritaris no entenen que darrerament la societat els sobrepassa? Que no estan a l’alçada de la reivindicació que es reclama. Estic convençuda que si les dones parem, s’atura el món. D’això, no en tinc cap dubte. Em preocupa que les dones siguem capaces de dir prou i de decidir, realment, parar; deixar que el món s’aturi. El seguiment, de totes maneres, és difícil de corroborar i contrastar. En un sistema on no són remunerades les hores de tasques de cura i de treball domèstic, el seguiment és impossible de xifrar. No obstant, durant tot el matí les dones som al carrer i els davantals, al balcó. Aquest és el millor indicador. Això, ja és una victòria i aquesta és la percepció de tota la jornada, d’èxit.

Enfilo Eixample amunt. Enguany la vaga feminista sembla que deixava en segon pla la manifestació. Inquietuds. Canvi d’hora, de punt de sortida, de recorregut i de punt d’arribada. Però de nou, els dubtes s’esvaeixen en menys de cinc minuts. Des de casa ja veig columnes, grups menuts de dones, famílies, totes cap a la manifestació. Joves més que mai. Joves que ballen, joves que canten i joves que porten proclames feministes en cartells, samarretes, barrets, banderes…

Visca, visca, visca, la lluita feminista

Al carrer centenars de milers de persones: dones, moltes dones. I acompanyades, també, d’homes. Perquè sí, ens calen aliats. De tanta gent, em costa arribar allà on havia quedat. I quina sort la meva! L’any passat va ser la manifestació més multitudinària que s’havia fet a Barcelona. Enguany, l’hem sobrepassada amb escreix.

Sense les dones no hi ha revolució. Són dos quarts de vuit del vespre i seguim aturades. No sabem si la capçalera avança o no, però els clams feministes no s’aturen. L’èxit de la convocatòria és irrefutable. I l’inquietud d’estar tan de temps quieta em fa, encara més, augmentar el meravellament per la quantitat de gent, majoritàriament dones, que han saturat Barcelona. I l’”A veure… per on començo?” d’una pancarta, em fa somriure.

Els carrers seran feministes

Finalment comencem a baixar per passeig de Gràcia i la gent s’anima. La batucada que tenim davant es reanima i amb elles, tothom. Gairebé tres hores després arribem a baix de tot, a dos passos de l’escenari de plaça Catalunya que ja fa estona que ha encetat l’acte final.

Si no puc ballar, no és la meva revolució

Hem estat massa estona comprimides i necessitem bellugar-nos. Busquem més timbals; el nostre cos necessita moure’s. Necessito saltar i ara sí, celebrar que avui hem estat moltes les que hem dit prou, les que hem alçat la veu. El feminisme ja no és moda, com alguns senyors ens explicaven des de fa uns dies, no és una febrada que passarà. Volem una transformació radical de la nostra societat i cultura. Volem totes les oportunitats, que no se’ns restin pel simple fet de ser dones. Volem acabar amb aquesta xacra estructural anomenada masclisme, amb els privilegis d’una societat patriarcal i capitalista que ens oprimeix. Volem viure. Perquè estem fartes que se’ns silenciï. Perquè avui [ahir], hem demostrat que les dones sempre hi som, a tot arreu. I sempre hi hem estat —també allà on no se’ns veu— malgrat la història ens hagi volgut silenciades i transparents. Perquè demà [avui] no pot ser un dia normal. No ens podem permetre que s’esborri aquesta jornada de la memòria col·lectiva. No podem deixar-la, només, com a una fita històrica. Volem canvis reals perquè demà [avui], les desigualtats seguiran existint, i per tant, la lluita feminista, també haurà de seguir, més que mai.

I allà, en una catarsi entre timbals al final de passeig de Gràcia, amb una companya de lluites només sabem somriure i saltar.