Per si algú encara no se n’havia adonat, la crisi econòmica que fa més d’una dècada que arrosseguem no s’ha acabat. Pel camí ens ha deixat la bombolla immobiliària, uns registres d’atur juvenil de rècord i molts fills (in)voluntaris. Un d’aquests és en Pere Ferrés, el rostre protagonista del curtmetratge Los desheredados (Laura Ferrés, 2017); guanyadora del Gaudí al millor curtmetratge i Goya al millor curtmetratge documental. Al seu film, la directora presenta les conseqüències d’aquest calamitós escenari econòmic patides a la pell del seu pare qui, amb 53 anys i propietari d’una empresa d’Autocars al Prat de Llobregat, es veu obligat a reinventar-se el negoci a causa dels efectes de la crisi.

Hauran llegit o escoltat allò tan gastat de què les crisis són una oportunitat, però a jutjar per la mirada esgotada del protagonista de Los desheredados és, més aviat, una putada. El curt de Ferrés mostra l’anvers de la crisi econòmica; perquè aquesta també és un excel amb pocs viatges confirmats i, els que hi ha, marcats en vermell perquè acaben de ser cancel·lats. Veure com el negoci al qual se li han dedicat anys d’esforç llangueix ara amb la feridora imatge de la nau d’autocars buida, dos únics treballadors a qui s’ha d’acomiadar o fer un darrer viatge amb l’autobús no és d’agrair… Cada cop queda menys on aferrar-se i així ho demostren els plans estàtics i plens d’aire que marquen la sòbria proposta estètica de Ferrés i que realcen la buidor d’un indret que intuïm abans formiguejant. L’actualitat ha donat pas als primers plans del protagonista al volant de la seva furgoneta. Ara en Pere sobreviu transportant comiats de solters completament ebris entre els polígons de la perifèria barcelonina; una vida estancada com la càmera fixa i freda, però resistent en tant que fidel acompanyant de la mirada esgotada i de baix horitzó d’en Pere, un Atlant pratenc a qui encara li queda temps per cuidar a la seva octogenària mare.

Cal destacar dos elements del curt: per una banda els espais escollits per la directora. Suburbans, de polígon industrial solitari a causa dels embats de la crisi i il·luminats per aquell feridor sol matiner de dilluns com el que ens presentà Aranoa a Los lunes al sol (2002); llocs on ja no cal fer cas al cartell de Prohibido fumar, ja que ningú et mira. D’altra banda, aquesta invisibilitat es manifesta en una seqüència quan un antic estudiant de l’escola a qui el Pere portava els nens amb l’autobús el reconeix en un passeig matiner pel delta del Llobregat. Trobada de gest contingut que atresora el tracte afable dels humans que han vist truncada la seva relació per culpa del context socioeconòmic.

Dit això, el curt també mostra un excessiu control que es tradueix en certa rigidesa del resultat final. És probable que la no professionalitat dels actors i explicar una història familiar definissin un rodatge marcat per uns intèrprets no acostumats a una càmera gravant-los de fit a fit. Tanmateix, és de rebut agrair com, malgrat explicar-nos una història molt dura, Ferrés no cau dins del dramatisme lacrimogen propi de les produccions que parlen de la crisi. Seguim així perquè aquest any no ha estat sols l’any d’Estiu 1993, el cinema català fet per dones està d’enhorabona com prova Julia ist o Los desheredados.