Alguna cosa no acabava de rutllar, la sala estava plena de gom a gom, amb joves i no tan joves enfilant-se per les baranes i les senyorones recolzant-se amb inquieta tafaneria sobre els graons. Passar-se pel Germania Hall els diumenges era sinònim de ruptura i llibertat. Tampoc ens enganyem, no és que fossin gran cosa, però t’hi acabaves trobant les quatre cares conegudes de sempre i com a mínim una podia trencar amb la grisa monotonia del dia a dia per reunir-se amb gent d’esperit inquiet. O com a mínim, amb gent inquieta.

La gent fins i tot esperava fora. Això era un altre nivell.

Aquesta vegada era diferent. Des de les revoltes estudiantils de Sant Petersburg no havia vist una presència policial semblant, acordonant els accessos, imposant la seva atzabeja presència i deixant ben palesa la seva grollera autoritat entre la multitud, acariciant amb melangia i avidesa els poms de les porres. Només era una advertència. I a ningú li passava per alt.

– Emma! Per aquí!-. D’entre les primeres fileres vaig distingir la inconfusible veu de l’Anna, i com un gir de canell m’indicava sense embuts ni miraments la ruta a seguir. Tot i la diferència d’edat, xivarri i alçada, vaig obrir-me pas amb els colzes mentre els cossos amuntegats jugaven amb la fricció de la roba. Aquells escassos 20 metres se’m van fer més durs que els 7.000 kilòmetres que separaven Nova York de Sant Petersburg.

Tot i el caliu de la sala vaig retrocedir un any en un aclucar d’ulls. La gèlida ratxa esquinçant la meva pell, mentre les nues mans agafaven impuls sobre el pedrís nevat des d’on s’albirava el salvatgisme natural del riu Neva. – O em deixes marxar o m’hi tiro!-. Ningú em comprenia ja i aquell vell xaruc volia casar-me i sentenciar-me. Em costava mantenir l’equilibri per la bufada, mentre les botes rosegaven la pedra calcària i el cabell s’agitava, però per primera vegada el podia mantenir per mi mateixa.

Vaig obrir els ulls. Les gotes crepitaven sobre la teulada quan es va fer un mut silenci i va sortir a parlar. L’Anna s’agitava impacient. Em deuria doblar l’edat, pàl·lida i citrina, però d’ulls lluminosos i vius. Era pura passió. Com una nit d’estiu, tot va començar a desaparèixer al ritme i batec de cada una de les seves paraules.

– Chicago és l’ànima de la resistència! De la dignitat i la lluita! De les vuit hores de feina i les vuit hores de somni! Avui vuit persones estan condemnades per haver comès un únic crim. Un crim que molts dels i les aquí presents també compartim, i seguirem cometent. El de les nostres idees! L’1 de maig vam ser testimonis com en el país de la llibertat d’expressió no es pot tenir llibertat de pensament. Perquè Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, August Spies, Louis Ling, Samuel Fielden, Oscar Neebe i Michael Swabb no van empunyar cap artefacte explosiu a la plaça de Haymarket. L’únic artefacte explosiu van ser les seves paraules, i només per aquestes se’ls acusa. Pel simple fet de ser qui són. Anarquistes. I per això, i per elles, pagaran amb la seva vida.

Les gotes repicaven sobre el dors de la meva mà. No eren de pluja. Sorpresa, em vaig adonar que eren les meves llàgrimes d’enuig. No sabia què carai era allò de “l’anarquistes”, i no tenia temps per a miraments ni cavil·lacions, però la ràbia i la indignació s’havien apoderat de mi.

A Rochester, com a qualsevol altra punta del país, tothom estava al cas del judici als Màrtirs de Chicago. En acabar, la multitud es va començar a dispersar, a l’espera de la propera novetat, però jo seguia impassible al mateix lloc, com la policia. No m’havia ni eixugat les llàgrimes, desconnectada de tot i de tothom. Fins que vaig notar la càlida mà sobre l’espatlla.

– Els coneixes?-. La visió d’un mocador difuminava la presència d’una veu que segons abans havia agitat alguna cosa dintre de mi, que tot just ara començava a despertar-se.

– No-. Vaig confessar eixutament, gairebé sense aire, aclaparada per la situació.

– No et preocupis-. Somreia mentre s’ajupia per posar-se a la meva alçada. Els seus ulls brillaven, com encara no havia vist brillar mai a ningú. – Si els vols conèixer, coneix els seus ideals. I de la seva causa en faràs la teva lluita.  

Emma Goldman (1869-1940) va ser una de les primeres persones a explicar públicament com utilitzar anticonceptius davant l’atònita audiència del Sunrise Club, motiu pel qual va ser arrestada de forma immediata. De vida indòmita i apassionada, opinava que l’única diferència entre el matrimoni i la prostitució era el temps de servitud. Amb només 17 anys, les manifestacions de Haymarket van ser la forja de la seva trajectòria.

Feminista, anarquista i lliure pensadora, va simpatitzar amb totes les causes, fundant l’Associació Francesc Ferrer i Guàrdia als Estats Units per difondre l’Escola Moderna, i visitant Catalunya i el front d’Aragó durant la revolució llibertària de la Guerra Civil Espanyola. Després de voltar per mig món, va morir al Canadà i sent enterrada a Forest Park, al mateix cementiri on van ser enterrats els anarquistes executats per la manifestació de Haymarket. La vaga que va desencadenar la commemoració del Primer de Maig.