Només si som obscens salvarem l’art

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquestes últimes setmanes el món de la cultura s’ha exorcitzat en laments per la censura exercida a l’art. Una censura que s’extralimita al nostre espai temps i que també vol censurar a Mark Twain per Les aventures de Huckelberry Finn i a Hergé per Tintin. Però que podria perfectament censurar la Ilíada pels seus aires bel•licistes i misògens o Jerome K. Jerome per la seva visió eurocentrista. Es podria considerar Jackson Pollock racista envers els indígenes americans pel seu estil pictòric. Alhora que Bugs Bunny seria un atac directe cap a la majoria de minories dels EUA. A ARCO Santiago Sierra va ser l’última víctima d’aquesta nova censura.

 

Ser políticament correcte és censurar

Aquesta censura descrita es basa la defensa del fet políticament correcte. No debades, la llei que defensa a l’oprimit, els delictes d’odi serveixen actualment per desenvolupar la censura moderna. Des dels anys noranta i amb la superació volguda de les qüestions racials i de gènere el llenguatge es va convertir en el centre de la lluita. El llenguatge ha passat de ser un baluard de la llibertat, a ser la trampa que justifica la censura. La lluita contra la incorrecció política, no la batalla l’oprimit. Qui vol provocar aquesta guerra és l’opressor, ja que per lluitar no s’ha de ser correcte, s’ha d’atacar l’altre. Els moviments contestataris, de Donald Trump des de la dreta protofeixista, fins a les escorrialles del post-comunisme, en la no-correcció política tenen un espai per desenvolupar-se. En paraules de Zizek “sense un polsim d’obscenitat mútua i amigable no és possible connectar amb l’altre”.

Slavoj Zizek explica molt bé aquest punt. Si el teu cap, aquell que es queda la plusvàlua del teu treball té en compte la teva condició sexual, les teves habilitats i la teva (possible) pertinença a una minoria, la relació d’oprimit-opressor desapareix. La relació entre les dues parts és obscena, però al tractar-la des d’una visió políticament correcta, cap dels dos reconeix la veritable relació que tenen. De propietari i explotat, d’amo i assalariat.

Només amb el fet políticament incorrecte podem connectar amb l’art

La censura funciona així. És efectiva. A ARCO ho vam poder veure. L’obra de Santiago Serra podia molestar, podia ofendre, ja que era obscena i hi podies establir una connexió real. El poder que la volia fora de la fira, va fer servir aquestes excuses. No era un atac contra la moral pública. No era un atac contra l’honor de personatges públics, ni contra la unitat d’Espanya en si mateixa. Era una obra que creava incomoditat. I aquesta era motiu suficient perquè la galeria decidís treure les obres.

Els resultats de la política de no ser políticament correcte es poden veure. Donald Trump ha triomfat als EUA per dir les coses pel seu nom, amb ell hi podies establir una connexió obscena. Santiago Serra ara és un dels artistes més populars de Catalunya i part de la península. Aquells amb els que podem establir una connexió més forta són aquells que ens parlen de manera més obscena, més real. Cosa que evidentment comporta que diguin coses que molestin l’statu quo.

L’obscenitat, com a demostració de les relacions reals de poder entre persones es censura, ara, fent servir l’excusa dels delictes d’odi. Tu generes odi mostrant una evidència. El fet és indiferent. Allò que s’ha de censurar és la voluntat de fer-lo públic. De connectar amb un altre.

- Publicitat -

No claudicar i ser lliure, una esperança per entendre l’altre

En aquest sentit la creació artística o intel·lectual no pot claudicar a aquesta censura. En primer lloc, ja que és una censura tova, si la comparem per exemple amb la censura de la 2a República espanyola. I en segon lloc, perquè un art que dimiteixi d’aquesta funció serà un art naïf, decoratiu. En tota bona obra hi ha coses obscenes que no podem explicar en paraules. Violències refugiades, belleses horribles, poders inapreciables o sexualitats inconfessables. És la nostra naturalesa.

Tom Sawyer presencia assassinats i enganya a les seves amigues per casar-se amb elles. Tintin es dedica a matar, estabornir o robar per aconseguir notícies. La Ilíada és una llista de tots els pecats humans i Jerome K. Jerome intenta per tots els mitjans no treballar i poder viure de renda. Bugs Booney insulta a tothom que es troba per davant. I Santiago Sierra va posar la veritat davant de tots. Tots ells en mostrar-nos la realitat d’una forma obscena, ens són propers i universals.

L’art doncs, si no entén que ha de fugir d’aquest consens políticament correcte es trobarà empès a ser una ars decorativa. Una ars que efectivament decorarà bé les parets, ens entretindrà, però mai podrà aspirar a ser res més i serà oblidat al cap de massa poc. Alhora que si no lluita contra el que és políticament correcte, entrarà en un espiral d’assetjament contra l’opinió lliure, que el convertirà en la seva principal víctima. Què fer contra la censura? Connectar amb l’altre cercant la seva simpatia, una simpatia que només aconseguirà si es diuen les coses pel seu nom.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca