Ens trobem amb Pep Prieto al Bar Velódromo. Acaba de publicar la novel•la Carnada (Editorial Bridge), l’aventura de dos rucs que aconsegueixen fer dormir la dona més sexual de Barcelona. Dos amics que se submergeixen dins d’una Barcelona apocalíptica per tal de salvar-se i complir amb la seva missió. Els protagonistes mai entrarien dins del Velódromo, burgesament situat al carrer Muntaner amb Diagonal. Potser per això en hi hem trobat. Carnada, una versió sui generis de Shaun of the Death, explica com l’apocalipsi zombie coincideix amb una conspiració política. Per ser una sàtira del sistema polític i periodístic català. Una novel•la que fa justícia a la frase de l’autor: “som una nació i una contradicció.”

Aquest llibre segueix la tendència de Valero Sanmartí i Jair Domínguez entre altres per mostrar la realitat catalana des de la sàtira, fent servir elements fantàstics o irreals. Elements que es conjuguen per fer allò que els anglesos saben expressar d’una manera tan perfecta; l’autocrítica gràcies al sentit de l’humor. Sense miraments ni complaences, Pep Prieto ens serveix un relat idiota, on els protagonistes no tindran gens de simpatia del lector; “No busco cap empatia cap als meus personatges. Es comporten com a nens.” Només els secundaris tenen sentit en el caos generat per Prieto.

Una empatia que sí que acabem tenint cap a l’amistat dels protagonistes: “La parella d’amics està avocada a situacions que semblen que els vulguin emparellar. Sempre he pensat que en tota relació d’amistat verdadera entre homes hi ha una pulsió homo eròtica. La lleialtat quasi medieval, converteix l’amistat en un baluard que no deixes escapar. Deixes de fer vida, ja que vols estar amb el teu amic. Aquesta costum tan masculina que es posa sobretot en relleu en la vida universitària. Els dos se’n van al llit amb una noia i fan més entre ells que amb la noia que tenen despullada al davant. Al final només es tenen l’un a l’altre. Si agafes tots aquests tipus de relats, funcionen com a retrats romàntics. Shaun of the death acaba amb un dels personatges convertit en zombi i el seu amic se’l queda per jugar a la play station amb ell, ja que necessita el seu amic. Al final hi ha amics que actuen com a alter egos permanents.”

L’apocalipsi serà una conspiració espanyola

La barreja entre la realitat i ficció és una constant en tot el llibre. “Fer més realista la mentida i falsejar la veritat. El doble joc. És el que faig amb els personatges. Sempre he cregut que és molt més fàcil que el fet sobrenatural sigui factible, si la base real és prou sòlida“. Els capítols o més ben dit contes, porten els títols de pel·lícules, amb les quals coincideixen en argument. Sorprèn la semblança entre el títol i l’acció, alhora que la falta d’importància total que acaben tenint els zombis. “Crec que si hi hagués una apocalipsi, ens sorprendríem de la falta d’importància que li donaríem. S’obririen les portes del cel, sortiria el diable dient que ha començat i, tots faríem una piulada i no ens ho creuríem. Diríem que és una conspiració del govern espanyol. Això és el que a mi em meravella de la nostra realitat. Alhora que aquesta manera d’explicar-ho, de la mateixa manera que vull transmutar amor pel lloc on visc en la meva narració.” Assevera Pep Prieto amb les seves ràpides afirmacions. L’autor deixa palès com en la nostra Catalunya el sentit de l’humor perd, quan hom és recelós i esclau de les seves idees.

Una sàtira de polítics i periodistes

Aquesta sàtira va dirigida cap al gremi dels periodistes també, un gremi que és satiritzat. “En el llibre els polítics semblen l’objectiu però també ho són els periodistes. Hi ha el moment de la festa a l’Snooker, que el periodista diu; hi ha molts periodistes i poques persones. Allà parlo d’una tendència. Ara que vivim temps en què tothom es posiciona en la vida pública, i una conseqüència és que no hi ha debat de grisos. I aquí sí que et podria donar tres o quatre noms amb qui puc parlar amb llibertat. Però està tan posicionat el gremi, que abans que puguin donar arguments, ja t’han jutjat i això també ho volia retratar. Som molt pomposos parlant de la política i molt poc capaços d’entendre allò que hi ha d’absurd o humorístic en allò que passa.” Per acabar posant en relleu: “Volia un relat de zombis catalans, però també organitzar una vendetta dels periodistes cap al sector polític. En una apocalipsi els primers a morir serien els periodistes, ja que són els que diuen la veritat.” La sàtira és evident durant tot el llibre.

Així el qüestionament de la mateixa professió és una constant: “És una feina molt solitària el periodisme cultural. Hi ha gent que ens imagina treballant a casa, vestits per l’ocasió amb un whisky metre escrius. La meva vida és molt més lamentable que això. Vull dir que tinc dos gats que em miren mentre treballo, quan no es passegen pel teclat. Visc sobre d’un súper on hi ha molt soroll sempre, no hi ha èpica.” Sumat aquest fet a un relat fantàstic, en una Catalunya que encara viu en el shock d’una política conflictiva, Prieto construeix un relat que no té por de res. Aquest fet satíric que costa a la literatura catalana, però quan l’aborda hi excel·leix, és comentat per l’autor: “Excepte el Polònia sembla que ens costi riure del que tenim. Riure d’una cosa és vindicar-la. Tota realitat es susceptible d’un paròdia, sempre que sigui intel·ligent. La famosa pregunta, hi pot haver humor després de l’holocaust? Cal que hi hagi humor.”

Aquesta novel·la mostra les desventures de dos indocumentats. Dos nois perduts que només es tenen l’un a l’altre i són llançats a una situació desesperada: “En un apocalipsi salvaríem Catalunya, però no els catalans. I per això l’ésser indocumentat, decideix morir, però morir matant. Així també hi ha un conflicte de lluita de classes“, però també mostra un relat diferent de l’oficial, un relat que desintoxica els ronyons de la nostra societat amb humor, i que és capaç de llançar-se a la jugular d’uns temes que poguent-los trobar excessius, empallegosos o simplement ofensius, en ser carnada, ens els podem explicar fotent-nos-en de nosaltres mateixos i dels nostres amos. Pep Prieto exterioritza una sàtira que d’alguna manera exerceix de vendetta, una vendetta contra tots i a favor de ningú, sense caure però en la misantropia, ben al contrari, és una vindicació de l’autor per un lloc i un moment.