No fa gaire temps la premsa analitzava la situació política de l’Afganistan amb un prisma prou esperançador: l’autoritari president Karzai havia passat el relleu al senyor Ashraf Ghani, els talibans “moderats” semblaven compromesos amb la pau i com a resultes d’això, la presència de tropes internacionals era menys necessària i les companyies de seguretat privada i l’exèrcit nacional semblava que agafaven el relleu. El 27 de gener, però, la premsa mundial descobrí que l’Afganistan entrava en un nou cicle de violència quan en un atemptat a Kabul, la capital del país, perderen la vida més de 100 persones. Immediatament el president Ghani apuntava que els talibans havien creuat totes les línies vermelles i Donald Trump, el “protector” del govern afgà, assegurava que la solució al conflicte no seria als despatxos de negociació sinó al camp de batalla. Què ha passat a l’Afganistan? És possible que aquest país de l’Àsia Central estigui condemnat a la violència?

Per temptador que resulti pensar-ho així, el poble afganès no té en el seu ADN la violència tribal ni l’obscurantisme religiós, doncs durant segles ha sabut viure amb pau i convertir el seu territori en un pròsper punt clau de l’antiga ruta de la seda; bona part dels seus problemes deriven de la competència entre potències internacionals. Abans del segle XIX, el país es dividia en quatre regions principals: Balkh (que comunica amb les repúbliques exsoviètiques), Herat (amb l’Iran), Kandahar i Kabul (amb el subcontinent indi). La competició entre els imperis rus i britànic a finals del segle XIX hauria motivat a la construcció d’un regne “afgà” que servís de tap entre la Rússia tsarista i la Índia de la reina Victòria.

Quan a mitjans del segle XX l’imperi britànic va desaparèixer de la regió, l’URSS, com a hereva de Rússia, aprofità l’ocasió per estendre el seu programa soviètic al petit estat asiàtic, cosa que no interessava als EUA, temorosos que els comunistes s’estenguessin arreu, així que es dedicà a finançar grups rebels islamistes. Del 1979 al 1989 l’exèrcit soviètic ajudà als afgans comunistes en una guerra que recorda molt a la d’avui dia: cap ciutat mitjanament important del país caigué en mans dels rebels, però al món rural la presència del govern era nul·la. La descomposició de l’URSS afectà l’estabilitat de l’Afganistan, que quedà dividit entre senyors de la guerra en lluita constant pel control de Kabul fins que, el 1994, els seus hereus talibans es consolidaren com els únics capaços d’unificar el país, això sí, sota una teocràcia islamista de ferro.

Els EUA havien pogut ignorar el destí del país durant més d’una dècada però, el fet que el govern talibà prohibís la plantació d’opi  i el temor al ressorgiment de Rússia i l’Iran a la regió, mogué l’administració Bush a entrar al país el 2001 a sang i foc amb l’excusa del 11S. La imposició del govern “democràtic” de Karzai, legitimà la construcció nord-americana d’onze bases militars des de les quals podien controlar els poderosos veïns de l’Afganistan (Rússia, Xina, Índia i l’Iran) i assegurar per a les seves empreses l’extracció dels seus recursos naturals com or, gas i petroli.

Pocs anys després de l’inici de l’ocupació militar occidental es feren evidents una sèrie de circumstàncies al país: lluny de ser vençuts, els talibans havien abandonat les ciutats i resistien a les muntanyes; els xinesos estaven arribant a acords comercials amb el govern afgà amb la voluntat d’obrir una nova ruta de la seda per als productes energètics d’Àsia Central (tot i la tropa nord-americana) i la producció d’opi s’havia disparat (el 2006 es produïen 6.100 tunelades, 33 vegades més que a començaments de la dècada). Cada vegada que la pau semblava propera, una facció dels talibans atacava els partidaris del govern moderat, fos a Kandahar (on aquests són més forts) o a Kabul, on les notícies tenen més ressò internacional.

Aleshores Rússia tornà a entrar en joc: el 2001 havia acceptat que els EUA envaïssin l’Afganistan, instal·lessin bases militars a les altres exrepúbliques soviètiques i accedissin a les valuoses reserves de gas del Turkmenistan a canvi que la Comunitat Internacional mirés cap a una altra banda quan el mateix Putin estava esclafant la república txetxena.  El 2016 el rus volia tornar a ser indispensable per als dirigents de les exrepúbliques soviètiques i una bona manera d’aconseguir-ho era afavorint el procés de pau a l’Afganistan: així que al desembre d’aquell any convidà a Moscou a representants del govern afgà i dels talibans, així com a delegats del Pakistan i la Xina. S’assistí aleshores a un canvi de paradigma: el govern de Pakistan, tradicionalment aliat dels EUA, s’apropava a la Xina; i es plantejava l’entrada de talibans al govern afganès.

Les converses no trigaren a ser interrompudes per l’entrada d’un nou actor: el DAESH. Format per una part de la dissidència talibana, i (possiblement) finançat per l’Aràbia Saudita i Occident; contribuí una vegada més a fer impossible la pau al camp i a exacerbar la violència entre comunitats religioses i ètniques. A començaments del 2018, la competència entre talibans i DAESH per l’hegemonia del moviment d’ultradreta religiosa justificà davant l’opinió pública nord-americana que l’abstencionista president Trump volgués enviar-hi 4,000 soldats més per a la ja nombrosa expedició militar.

Els atemptats d’aquest gener han deixat en evidencia que les companyies de seguretat privada no són suficients per a mantenir la pau a la zona i que ni tan sols la capital és segura dels insurgents així que, donant més ales a la CIA i el Pentàgon, Trump  s’atrinxera a l’Afganistan i boicoteja les iniciatives de pau russes; amb un ull vigilant l’aliança russa amb la Xina en l’anomenada OCS (Organització de Cooperació de Xangai). Possiblement el següent pas dels EUA sigui el d’intervenir en les àrees tribals frontereres del Pakistan, justificant-t’ho per la presència dels talibans, amb una clara advertència al govern d’Islamabad: “si us apropeu a la Xina podeu acabar com els vostres veïns”. A més, les companyies d’armes s’estan fent d’or amb l’augment de l’escalada militar i d’altres com Exxon Mobil (propietat del secretari d’Estat Tillerson) tindran una posició de força a l’hora de competir per l’extracció dels recursos naturals de la regió.

En tant al govern d’Afganistan, donat el poc marge de maniobra del president Ghani, probablement aprovarà l’entrada de més tropes occidentals i farà dependre el seu futur polític en la victòria dels EUA en la seva particular pugna amb les altres potències. Li convé si vol mantenir lluny de Kabul el fantasma de DAESH i els talibans.