Rajoy amb Felip VI / La Moncloa - Gobierno de España
Rajoy amb Felip VI / La Moncloa - Gobierno de España

No és fins als inicis del s.XXI que l’Estat de les Autonomies comença presentar escletxes. És amb l’anomenada onada d’Estatuts de segona generació que van ser apadrinats políticament pel socialisme espanyol i que van ser ariet d’oposició política per part del Partit Popular. Com per exemple la recollida de signatures en contra l’Estatut de Catalunya que presentar el PP. “No es una iniciativa de derechas ni de izquierdas, sino en defensa de la nación española” (El País, 25-4-2006), afirmava l’aleshores cap de l’oposició, Mariano Rajoy.

El Pla Ibarretxe i l’Estatut de Catalunya

El fracàs d’aquesta pretesa lectura federalitzant de l’Estat va propiciar l’inici del trencament del pacte constitucional que culminà al 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En primer lloc, el Pla Ibarretxe (2001) pretenia ser una proposta d’estatut polític per Euskadi en la que en el seu primer article definia Euskadi com “una comunitat basca lliurement associada a l’Estat espanyol”. A més a més, incloïa altres aspectes com un poder judicial autònom, la llibertat de relacions amb les altres regions d’Euskal Herria (Iparralde i Navarra), la representació directa davant organismes internacionals, seleccions esportives pròpies, una doble nacionalitat i la possibilitat d’una consulta ciutadana sobre el dret a decidir el seu futur. La negativa del Congrés espanyol a debatre aquesta iniciativa (313 vots en contra, 29 a favor i 2 abstencions) va venir seguida de la anul·lació, l’octubre de 2008, de la llei de convocatòria d’una consulta popular aprovada pel Parlament Basc.

L’Estatut de Catalunya, per la seva banda, buscava un encaix dintre la legalitat constitucional, amb un blindatge competencial, l’assumpció de noves competències i la creació de Comissions Mixtes de Transferències. Una nova oportunitat de cercar un encaix purament polític ja que cal recordar que la negociació econòmica pel nou sistema de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA 2009) va estar separada de les negociacions de l’Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut (juliol 2010) va consumar el tancament constitucional envers iniciatives (Pla Ibarretxe, Estatut de Catalunya) que en realitat pretenien evitar una via rupturista mitjançant una lectura el més àmplia possible del constitucionalisme espanyol.

És a partir d’aquestes experiències frustrades en que Catalunya i Euskadi aniran obrint escenaris polítics diferents amb variables graus de cooperació-confrontació amb l’Estat, en funció del context polític. Mentre Catalunya es va centrar en la reclamació d’obertura de nous processos i espais de sobirania concreta, com foren la demanda amb la que Artur Mas va visitar la Moncloa el setembre de 2012 per reclamar-li a Mariano Rajoy una millora del sistema de finançament, Euskadi va decantar-se en la reclamació de sobirania decisional mitjançant la negociació política i el traspàs de competències.

L’assumpció per part del Govern d’Artur Mas de les polítiques de retallada en la despesa social al mateix temps que es va posar èmfasi en els desequilibris del sistema de finançament autonòmic, van propiciar el plantejament per part de Catalunya de la necessitat d’un nou pacte fiscal, similar al model basc o navarrès que va ser rebut amb un sonor cop de porta per part de l’executiu de Mariano Rajoy. Un fet que va propiciar la celebració d’eleccions anticipades, l’any 2012, que van portar l’hegemonització de l’independentisme dintre el catalanisme polític.

El cop del Tribunal Constitucional i el 15-M

La combinació del sentiment de greuge d’ençà la sentència del Tribunal Constitucional, la negativa a un replantejament en la distribució dels recursos econòmics i el rebuig a una creixent tendència centralitzadora iniciada amb la victòria de Rajoy el 2011 i exemplificada per la voluntat de l’aleshores Ministre Wert “de españolizar a los niños catalanes” van propiciar una creixent onada de protestes i mobilitzacions ciutadanes que van anar configurant en l’opinió pública i posteriorment en l’agenda política la necessitat de reivindicar el dret a decidir.

A l’escletxa catalana, se li ha de sumar la segona escletxa que li apareix a l’Estat i que es produeix en plena crisi econòmica i en un context europeu d’auge de les polítiques d’austeritat. Una escletxa que suposa també un qüestionament de l’ordre político-econòmic engendrat al 78. L’aparició del moviment ciutadà del 15-M va evidenciar el fracàs d’un sistema polític i institucional que era incapaç de donar sortida a les demandes de representativitat, sobirania i democratització d’una part de la societat espanyola que no se sentia, en bona mesura, lligada ni representada pels acords de la Transició. Al mateix temps que aquesta generació veia com la crisi econòmica iniciada el 2010 escombrava bona part de les seves aspiracions personals i laborals dificultant-los-hi sobremanera l’inici d’un projecte vital.

El que fa que Catalunya sigui l’epicentre de la crisi del Règim del 78 és que és l’únic lloc de l’Estat en el que conjuntament al malestar social provocat per la crisi es planteja un possible projecte de futur deslligat de l’Estat espanyol, obrint així una finestra d’oportunitat magnífica per al sobiranisme. El cert és que encara no han arribat a confluir del tot les respostes a ambdues fractures (la nacional i la social, per simplificar-ho), sí que s’ha produït una reconfiguració del sistema de partits català, accentuat el seu pluripartidisme i reconfigurant els dos principals espais polítics tot oferint escenaris de vot clarament dual.

Un catalanisme independentista

En primer lloc, pel que fa a les eleccions generals, el catalanisme polític passa a ser encapçalat per Esquerra Republicana, així com l’espai polític de l’esquerra hegemonitzat durant els vuitanta, noranta i primera dècada del 2000 pel PSC, passa a estar encapçalat per un subjecte polític encara en construcció (Catalunya en Comú) que a diferència del PSC està obertament disposat a parlar del dret a decidir i l’incorpora, juntament amb el sobiranisme, en el seu ideari polític. En segon lloc, l’escenari electoral que es dibuixa a partir de les eleccions del 21 de desembre, és una pugna oberta entre les forces sobiranistes per l’hegemonia del catalanisme polític: Esquerra Republicana assoleix uns gran resultats electorals a l’Àrea Metropolitana que fan augmentar la base social de l’independentisme, mentre que JxCat obté uns excel·lents resultats a la Catalunya interior. Mentre que es configura un altre pol polític unionista, encapçalat per Ciutadans, fent-se present de forma notòria al ja desaparegut “cinturó roig” de Barcelona, reduint al PSC a partit crossa i deixant al PP al límit de l’extraparlamentarisme.

El cadenat del Règim del 78 sembla finalment trencat. Aquesta crisis del Règim del 78 té òbviament molts altres factors que hi interfereixen com podrien ser la crisis econòmica, la sortida a la llum de nombrosos casos de corrupció o altres fenòmens d’escala global com la democratització de la informació i el seu accés que ha comportat l’explosió del consum massiu d’informació per mitjans alternatius, als tradicionals o la demanda de més transparència i més rendiment de comptes als càrrec electes. Una dialèctica soterrada entre la democràcia representativa i la participativa.

Ben cert és que l’independentisme encara té deures pendents per tal d’eixamplar la seva base social. Bona part d’aquest èxit passarà, tal com apunta el company Max Zañartu en el seu darrer article, per bastir discursos que desnacionalitzin a l’independentisme i que vehiculin l’independentisme amb processos constituents i de radicalitat democràtica.

Tanmateix, la crisis del Règim del 78 no s’aconsegueix explicar sense Catalunya. I rere la qüestió catalana existeix el problema espanyol. El partits d’àmbit estatal però, no semblen copsar l’abast de la situació. Es mouen entre l’immobilisme del Partit Popular fins al plantejament dual de Podemos d’una consulta pactada combinada amb la proposta d’un nou patriotisme regeneracionista que s’està demostrant insatisfactòria ja que no acaba de trencar amb la lògica històrica d’integrar en el mateix totes les nacions: una nova aposta per l’encaix enlloc d’un nou pacte entre iguals. Entre mig, hi ha l’obertura del meló constitucional per a la recentralització de l’Estat que planteja Ciutadans i la nova lectura de les nacions que fa Pedro Sánchez, sense un trànsit de la comprensió del model piramidal al horitzontal en peu d’igualtat. Una idea que no sembla transitar tampoc, cap visió post-règim sinó més aviat un retoc estètic.