Tots hem sentit a parlar de Kobe, ni que sigui, de passada. Una carn mítica, un gran port comercial i una urbanització amb vidilla. El millor de tot és aterrar amb quatre idees preconcebudes i veure com la realitat supera de llarg les expectatives. La visita la fem d’un sol dia, però als urbanites convençuts els recomano fer-hi nit i extreure-li tot el suc del que siguin capaços.

Kobe, la ciutat de les sorpreses

A la vora d’una muntanya que descendeix fins al mar es troba assentada la ciutat de Kobe, arropada entre l’aigua i la terra. Ostenta un dels ports principals d’entrada del comerç exterior amb la Xina, d’aquí que aculli un més que consolidat barri xinès i estigui esquitxada per influències de diferents països europeus que van trobar en Kobe un punt d’accés amable i interessant al país.

Baixem a l’estació de shinkansen que porta el nom de Shin-Kobe després de 15 minuts de recorregut des de Himeji, fet que ens permetrà aprofitar el dia al màxim. L’estació es troba a la zona nord, just a tocar de la muntanya. Des d’allà tenim 2 opcions: agafar el metro que connecta ràpidament amb l’estació de Sannomiya o fer el camí a peu fins al centre.

Fa un dia esplèndid i som de cremar sola, així que demanem un plànol al punt d’informació i sortim a trepitjar Kobe, no sense abans fer una mirada cap enrere per veure els boscos que s’enfilen turó amunt i visualitzar les mil rutes de senderisme que deu haver-hi per fer.

Cap al centre fa baixada i, pas a pas, anem descobrint una ciutat encantadora i cosmopolita amb bon gust pels detalls escultòrics i per adornar els noms de les avingudes. Sense voler-ho, el nostre passeig ens duu fins al santuari d’Ikuta o Ikuta-jinja, un tranquil racó de fusta i camins que ha sobreviscut a totes les guerres i que va esdevenir refugi principal de la ciutat en temps convulsos.

La joia d’aquest santuari és el bosc que guarda a les seves esquenes dedicat als arbres mil·lenaris. Un dels més espectaculars és l’enorme camforer envoltat amb una corda trenada o shimenawa indicant que es tracta d’un arbre sagrat on hi habita un esperit de la natura anomenat kodama. Els japonesos no tenen cap inconvenient a tocar els arbres i abraçar-los per demostrar el seu profund respecte i veneració cap al món vegetal i cap allò que perdura a través del temps.

Passejant pel bosquet, trobem desgastades làpides de pedra amagades entre els arbusts amb inscripcions que som incapaços de desxifrar. Un petit temple dedicat a Inari, el déu guineu de la fortuna i l’èxit, ens espera darrere d’un caminet de toriis vermelles. Tot plegat conformant un parèntesis idíl·lic enmig de la bulliciosa ciutat.

Del Japó a la Xina en dos carrers

Kobe no és en absolut una ciutat petita, el problema és que t’enganxa tan passejar pels seus barris que acabes fent autèntiques quilometrades per recorre-la tota a peu. Recomano ferventment anar fent parades per deixar descansar les cames!

Arribem a l’estació de Sannomiya, on els vianants es creuen entre galeries comercials i carrers plens de locals i restaurants variats amb edificis que denoten la influencia europea, tan per l’arquitectura com per veure l’anglès i el francès en molts dels rètols (per fi, alguna cosa que sabem llegir!).

Enmig del nostre embadaliment vivim un moment força curiós, quan un home d’edat avançada amb una càmera Kodak antiquíssima ens demana amb senyes si ens pot fer una foto amb un dels carrers principals de fons. Ell no vol sortir a la foto, només nosaltres, com a bons animals exòtics que som aquí. Ens sentim com una petita atracció, però ens hi anem acostumant després d’unes quantes mirades furtives i somriures amagats en les zones menys turístiques.

Al cap d’una estona, ens topem amb una de les portes d’accés a Nankinmachi, el barri xinès de Kobe. En un segon travessem la porta d’estètica xinesa i entrem en un micro país amb olor i llengua pròpia. Restaurants xinesos, herboristeries, un banc xines i fins i tot un diari que només es reparteix allà es barregen amb grups de gent que fa fotografies de cada cantonada com si estiguessin en un museu. Ens resulta fàcil distingir a la comunitat xinesa dels japonesos visitants, tant en les faccions del rostre com en el llenguatge corporal i la manera de vestir.

Al centre del barri hi ha una plaça amb els 12 animals del calendari xinès en forma d’estàtua de pedra, on tothom s’atura a buscar el seu animal per fer-s’hi un selfie (d’acord, nosaltres també). L’olor de les paradetes de menjar ens comença a obrir la gana, però no caurem en la temptació. Tenim molt clar el que hem vingut a buscar a la ciutat per enriquir la nostra cultura gastronòmica: la mítica vedella de Kobe.

Moment culminant: tastem la carn de Kobe

Creuem el barri xinés en direcció al port i comencen a aparèixer els primers restaurants on ofereixen menús que inclouen talls d’aquesta suculenta carn a preus bastant elevats. El nostre pressupost és bastant limitat, però no desistim i seguim buscat algun lloc on poder provar aquest plat típic de la regió sense foradar-nos les butxaques.

Existeixen molts mites falsos al voltant d’aquesta carn, com que les vaques beuen cervesa i se’ls hi fa massatges diaris perquè la carn surti més tendre. Res més allunyat de la realitat. Simplement, es tracta de la raça wagyu de vaques, és a dir, vaques negres japoneses, que han estat nascudes i criades exclusivament a la prefectura de Kobe. Els animals estan perfectament cuidats i viuen en un paratge bellíssim on reben la millor alimentació i beuen l’aigua dels rius de la zona. Això és el que li atorga a la carn aquest punt característic que no es podria assolir en cap altre lloc de món, perquè quan la tastes, és com si et mengessis un petit tros de Kobe.

Ens allunyem del carrer principal on s’aglutina tota la publicitat referent a aquesta vedella i, per casualitat, trobem un restaurant petitó en un dels carrers laterals que planteja un menú bastant raonable. Se’ns fa tard, així que entrem sense pensar-nos-ho gaire.

El nom del lloc és Kobe Beef Kurosawa i consta d’unes 4 o 5 taules en un espai reduït, però ben condicionat. A la carta tenen menús de preus diferents segons el gramatge de la carn que vulguis menjar. Triem els 2 menús més econòmics: un que conté 60 grams de carn i l’altre amb 80 grams. Per sort, el plat de carn ve complementat amb una variació d’altres platets molt bons i necessaris per no quedar-se amb gana. El preu total del dinar ens surt per 4.000 iens (uns 30-35 euros, segons com estigui el canvi), tenint en compte que amb aquests diners fem uns 3 àpats normals tots dos! També hi ha la opció d’anar a màxims i menjar-te un senyor bistec de Kobe, però aleshores és millor preveure-ho i reservar-te els diners amb antel·lació.

La nostra intenció era només la de tastar la carn, i la veritat és que vam sortir contentíssims del lloc per la relació qualitat-preu, un tracte impecable i un cambrer molt servicial que ens ajudava amb la pronunciació del japonès. Detallo els plats amb imatges a continuació perquè veieu com era el menú, que inclou amanida japonesa, un plat de tofu natural, una mica de tempura, un bol de sopa de miso, un bol d’arròs i un daifuku de postres.

Tot plegat són plats petits i ben complementats entre ells. Per beure, només fem aigua, que al Japó és gratis a tot arreu. L’experiència d’anar tastant tots els plats està més que bé i gaudim d’un menjar ben preparat i de primera qualitat, mentre desitgem que arribi el plat fort (i minúscul!), la preuada carn.

Per fi ens serveixen la vedella de Kobe, que ens porten ja tallada per poder menjar còmodament amb els bastonets o hashi. La carn està més feta per fora i crua per dins. És d’un color rosa intens amb vetes blanques. Pots acompanyar-la amb sal marina, salsa de soja o salsa de ceba, que et serveixen a part perquè puguis fer les 3 versions. Tal com te la poses a la boca, la peça de carn es desfà alliberant tot el seu sabor. La textura és dúctil, suau, i amb gust a carn fresca. Podria acabar-me un entrecot sencer, però em conformo amb anar assaborint mica en mica cada petit tall. Plat a plat, degustem l’essència de la gastronomia japonesa, tot intentant retenir sabors que no tornarem a tastar.

Acabem el dinar exclamant un oishikatta desu! (era boníssim!) que fa somriure al cambrer i arrencar-li un parell de reverències, després de fer-nos una foto aixecant una estàtua de bronze que ens posa orgullosament a les mans. Es tracta d’un guardó a l’excel·lència que s’entrega només a aquells establiments que treballen amb carn de Kobe certificada.

L’únic handicap de tot plegat és que, com a gairebé tots els restaurants japonesos, no et deixen digerir! No existeix el sobretaula, quan acabes t’has d’aixecar i marxar per deixar lloc a possibles clients que puguin venir. La solució? Sortir i anar a buscar una cafeteria per fer baixar el dinar.

De vaixells, robòtica i K-Pop

Seguim el nostre passeig fins al Meriken Park, que es va construir per commemorar el 120è aniversari de l’obertura del port. Aquest parc vora el mar està cobert de gespa i d’àrees obertes amb diverses instal·lacions d’art modern, com la Torre de Kobe o el Museu Marítim de Kobe i el Kawasaki Good Times World, la nostra pròxima parada.

L’entrada al museu té un cost de 600 iens (uns 4 euros) i haig de dir que, us agradin o no els vaixells o el sector del motor, us recomano molt que hi entreu. La primera meitat de l’edifici està dedicada al transport marítim, amb una espectacular col·lecció de maquetes de tota classe de vaixells i naus construides fins a l’últim detall. L’altra meitat de l’edifici és el museu corporatiu de la Kawasaki Heavy Industries, on s’exhibeix la historia de la companyia i tots els seus productes d’èxit, no només en el món de les motos, sinó en tots els desenvolupaments tecnològics que han dut a terme en els àmbits ferroviari, aeri, de robòtica i en l’industria aeroespacial.

Es tracta d’un museu interactiu amb un punt futurista on et deixen pujar a reproduccions de tota classe de vehicles, com la cabina de control d’un helicòpter, els comandaments d’un tren o tot tipud de motocicletes, a més d’haver demostracions fantàstiques de robòtica aplicada en el sector de la indústria. La veritat és que ens ho passem pipa pel preu que val!

Sortint de l’edifici, al port hi ha un veler antic que també et deixen visitar de manera gratuïta i fer tot el recorregut per les seves estances interiors, magatzem, cuina, dormitoris fins acabar a la cabina del capità on et pots posar la gorra de mariner i fer-te la foto de torn.

Acabada la visita, veiem que el passeig marítim és ple de paradetes de menjar i garlandes fins arribar a un escenari on estan fent un concert en directe amb un show que ens deixa al·lucinats. Es tracta d’un dels molts grups kawaii (cuquis) de noies K-Pop que ballen amb una energia desmesurada mentre vesteixen robes de colors llampants.

La gent escolta el concert asseguda a les grades fins que en un moment donat, treuen una balsa inflable on pugen a la cantant per passejar-la per la plaça mentre tira rotllos de paper de vàter i un suposat ajudant amb cara de patiment els va recollint ràpidament al seu pas per assegurar-se de no deixar ni un trosset de paper al terra. Tot plegat és força surrealista, i la mar de divertit.

Un festival tradicional per rematar el dia

Tornem a Himeji amb un cop de tren del tot rebentats, i dóna la casualitat que aquell dia es celebra el Festival del Castell de Himeji i hi ha paradetes i actuacions. Ens acostem fins al castell per veure l’ambient i ens trobem amb una festa popular amb cançons i balls on els participants van vestits amb boniques robes tradicionals. També hi ha paradetes de menjar i kakigoris (gelats de gel amb xarop) i tot és ple de famílies i gent jove que celebra el festival.

La silueta del castell blanc il·luminat fa de teló de fons de l’escenari. Comprem alguna cosa per menjar i ens asseiem a les taules preparades per a l’ocasió a contemplar l’espectacle. Ara sí que som els únics occidentals del lloc, rodejats de desenes de famílies japoneses que ens miren estranyadíssims i fascinats per la nostra presència, metre alguns joves ens assenyalen i somriuen. Ens agrada tenir la sensació d’estar vivint Japó tal com ho fa la gent local i de mirar d’integrar-nos en la seva vida i costums en la mesura del possible, i ens mirem contents perquè avui creiem haver-ho aconseguit.

Alexandra Cantos

Entre mars i muntanyes