En col·laboració amb el directe!cat
Ho podem admetre, sense cap tipus de complex i amb serenor. La República fou simbòlica. No es va defensar, no es va desplegar, simplement es va proclamar com acte simbòlic. La Declaració d’Independència no consta en cap diari oficial, i molts juristes ho atribueixen a l’estratègia del Govern legítim d’evitar així una condemna per rebel·lió i usurpació de funcions. Un moviment que fou en va, ja que Junqueras i els consellers foren empresonats per rebel·lió, sedició i malversació.
El nou president del Parlament, Roger Torrent, fou el gran protagonista d’una jornada marcada per l’excepcionalitat. Era important saber amb quines paraules es dirigiria als diputats, no tots, perquè els empresonats i els que resten a l’exili no van poder ocupar el seu escó.
Discurs marcat pel relleu generacional, amb un clam per la igualtat efectiva entre homes i dones, amb la condemna als assassinats masclistes i reivindicant el diàleg per fer un país millor, just i lliure. Lluny queda el “Visca la República catalana” que va entonar la seva antecessora Carme Forcadell el 26 d’octubre del 2015. A l’horitzó resta el “Visca Catalunya lliure” del president Ernest Benach pronunciat en la sessió constitutiva del 17 de novembre del 2003. Torrent marca perfil, els socialistes i els populars ho agraeixen. Ciutadans segueix renegant d’un Ernest Maragall desacomplexat i reivindicatiu, l’1-O, la repressió, l’autoritarisme, els presos i els exiliats no s’obliden.
A vegades cal fer un pas enrere per avançar-ne dos de cop, i el discurs del president de la cambra sembla aplicar-se la dita al peu de la lletra. Els pròxims dies el Parlament assistirà a les primeres sessions on l’independentisme haurà de fer valdre la victòria democràtica del 21 de desembre. El primer objectiu és el retorn del Govern legítim i del seu president a l’exili. 300 juristes, no una associació independentista, certifiquen que la investidura telemàtica es pot dur a terme. El bloc unionista ho rebat. La primera lluita d’aquesta nova guerra parlamentària es lliurarà aviat, des de la Mesa del Parlament, i és important que es faci amb un escenari de tranquil·litat davant un adversari que viu molt còmode en el caos. Les jornades del 6 i 7 de setembre són un exemple molt clar, travar la jornada per visualitzar el descontrol, treballar el relat mediàtic de l’abús de poder independentista tot i que després el Tribunal Constitucional avali la reforma del reglament del Parlament.
Cal preparar una atmosfera de normalitat i tranquil·litat, amb peus de plom i sense fer evident l’objectiu final, que no és cap altra que el de desplegar la República amb els presos i els exiliats a casa. Per arribar a aquest escenari és imperatiu tenir clara l’estratègia, no facilitar el discurs de l’adversari i seguir treballant per ampliar el marge d’influència del republicanisme. Això es tradueix amb persistir amb la idea que els catalans varen decidir el 21-D, i aquesta decisió s’ha de plasmar en les institucions. Si hi ha qui ho impedeix, serà aquell que no accepta el resultat de les urnes. En definitiva, aquell que nega la veu al seu poble.
Una mesa sense paritat
No podem passar per alt un fet tan significatiu com la manca de paritat en la Mesa del Parlament. La diputada dels comuns, Elisenda Alamany, la va encertar quan va lamentar que la majoria que representen les dones no s’imposava en l’espai de poder de la cambra. Val a dir que la seva crítica no anava acompanyada de fets, ja que el seu partit va proposar un home per ocupar el lloc. Però això no treu la reflexió de fons, fins quan les dones seguiran infrarepresentades?