Dia 4: Hiroshima i Miyajima, una jornada de guerra i pau

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No triguem a descobrir que Himeji és un enclavament ideal per fer múltiples visites a les ciutats del voltant que connecten amb la línia de shinkansen, sobretot perquè està a una bona distància de tot arreu i per la comoditat d’anar caminant fins a l’estació de tren bala sense necessitat de busos ni metros i amb poc volum de gent.

Tenim per davant un dia ben llarg en que visitarem 2 indrets molt propers i radicalment oposats: el museu de la bomba atòmica d’Hiroshima i la illa sagrada de Miyajima.

Torii flotant de Miyajima
Torii flotant de Miyajima

Hiroshima o quan el món va haver de recomençar

El shinkansen arriba a Hiroshima en un parell d’hores, una ciutat cosmopolita, moderna i plena de vida que s’ha sabut refer del seu fosc passat.

A l’estació agafem el Sightseeing Bus (gratuït ensenyant el Japan Rail Pass!) que en 10 minuts ens deixa just davant del Genbaku Dōmu, l’únic edifici que va quedar en peu després de l’explosió de la bomba atòmica que l’exèrcit americà va llançar sobre la ciutat l’estiu de 1945.

Cúpula del Genbaku Dōmu
Cúpula del Genbaku Dōmu

El primer que t’envolta només arribar al que va ser l’epicentre d’una bomba nuclear és el silenci més absolut. Ni cotxes, ni ocells, ni converses. Una quietud feixuga impregna l’aire. L’única veu que se sent és la d’una lleu brisa xiuxiuejant entre les finestres socarrimades de l’edifici, només interrompuda pel crit d’algun corb que aleteja entre les runes.

Hi ha gent observant la cúpula, però tothom aguanta la respiració. L’han volgut conservar tal i com va quedar després de l’explosió. L’edifici constituïa un hall de promoció comercial de la prefectura d’Hiroshima, on s’hi celebraven diverses exposicions. Ara l’envolta un tancat de seguretat i tot de gespa ben cuidada que contrasta amb la tonalitat de la pedra abrasada. Aquestes parets van rebre el primer impacte i van aguantar l’embat sense poder protegir a la gent del seu interior, que van tenir la gran sort de morir a l’instant, tal com descobrirem després quan entrem al museu.

Fotografia de l'edifici abans de caure la bomba
Fotografia de l’edifici abans de caure la bomba

 

- Publicitat -

Parc Commemoratiu de la Pau

Ens disposem a fer un recorregut pel famós parc per veure tots els monuments que parlen de la guerra. Primer de tot, ens dirigim al Monument Infantil de la Pau, amb vitrines plenes de grues de colors enviades per nens de tots els països arrel de la famosa història de la Sadako. Pels qui no coneixeu el seu relat, us l’explico a continuació.

La Sadako era una nena que només comptava amb 2 anys de vida quan va explotar la bomba. Va sobreviure, però no va poder escapar dels efectes de la radiació. Als 10 anys li van diagnosticar leucèmia i la van ingressar en un hospital. Una antiga llegenda japonesa resa que aquell qui faci 1000 grues de paper, se li concedirà el seu desig més preuat. La grua és un animal que simbolitza la felicitat i la longevitat, així que la Sadako es va posar a fer grues de paper des de l’hospital desitjant, per sobre de tot, curar-se. Va arribar a fer 644 grues abans de morir al cap de 8 mesos. Els seus amics i companys d’escola van quedar tan colpits que van completar aquelles 1000 grues de paper i van recollir els diners necessaris per construir un monument en honor seu i a tots els nens i nenes afectats per la radiació. Aquesta història va donar la volta al món i ara, una estàtua de la Sadako narra la seva història a qui la vulgui escoltar, carinyosament envoltada per les milers de figures de paper amb desitjos de pau i esperança.

Monument a la Sadako
Monument a la Sadako
Grues de paper fetes per nens de tot el món
Grues de paper fetes per nens de tot el món
Una de les vitrines amb les grues d'origami
Una de les vitrines amb les grues d’origami

L’altre monument destacat del parc és l’Arc Commemoratiu de la Pau amb una flama al centre que només s’apagarà quan s’hagin eliminat totes les armes nuclears del planeta. Allà hi ha el cenotafi amb els noms dels que van morir i una inscripció que resa: “Que descansin en pau. Mai més tornarem a cometre el mateix error”

Arc Commemoratiu de la Pau
Arc Commemoratiu de la Pau
Arc Commemoratiu de la Pau
Arc Commemoratiu de la Pau amb el Genbaku dome al fons

 

Museu Commemoratiu de la Pau

A les 8 hores i 15 minuts del 6 d’agost de 1945 el temps es va aturar; la ciutat d’Hiroshima va ser víctima de la primera bomba atòmica de la història. Aquest fet va donar peu a una tragèdia massiva que es va anar perllongant durant anys i anys mentre una ciutat devastada en un segon mirava de recuperar-se de les seves ferides al mateix temps que plorava als seus malats de càncer.

Tricicle cremat pel foc nuclear
Tricicle cremat pel foc nuclear

El museu sobre la bomba atòmica reuneix pertinences de les milers de víctimes, fotos i altres objectes que narren l’horror d’un instant. 140.000 persones van desaparèixer d’una volada, i incomptables van ser les víctimes de després pels efectes de la radiació.

I ara faig l’advertència a aquells que tingueu curiositat per veure aquest museu: li diuen Museu de la Pau, però hauria de ser museu dels horrors. No està tan centrat en la guerra en sí o en els conflictes polítics, sinó en els efectes devastadors de la radiació i les conseqüències de la bomba.

L’entrada té un cost simbòlic de 2oo iens, i l’audioguia 300 iens, la qual recomano agafar perquè la narració està en castellà, tot i que jo no vaig tenir estómac per escoltar tots els àudios. Si no es vol aprofundir al màxim en cada detall, també hi ha cartells en anglès. A l’audioguia, a part d’informació exhaustiva, també es simulen converses personals dels que van sobreviure i de com van patir amb la mort dels seus familiars o les seves malalties.

Figures de cera de persones amb la pell cremada després de la bomba
Figures de cera de persones amb la pell cremada després de la bomba

Es nota que els japonesos tenen una consciència fortíssima envers el medi ambient i la toxicitat, perquè ho narren tot detalladament i amb tot el morbo possible per aterrir a l’oient. És un museu necessari per no oblidar, però potser excessivament macabre. No només perquè està ple d’objectes quotidians cremats que van ser trobats entre les restes i que han volgut conservar per veure els efectes de l’abrasió nuclear com roba, llibretes, utensilis de cuina o joguines. Sinó que també hi trobes figures de cera de persones amb trossos de pell cremada i expressions d’horror.

La ciutat d'Hiroshima des de l'aire i el punt on va caure la bomba
La ciutat d’Hiroshima des de l’aire i el punt on va caure la bomba

Les explicacions científiques i químiques sobre la bomba i la reproducció de les destrosses en les infraestructures i les diferents fases són interessants, però quan arribes a la part “gore” és quan tens ganes de sortir per cames: hi ha vitrines amb fotografies de malalts de càncer que perdien de cop tot el cabell i, just davant, t’hi trobes el floc de cabells; hi ha llengües de color negre, ungles hipertrofiades de 20 cm, trossos de pell humana cremada i no sé que més. Tot són parts humanes reals que posen a prova l’esmorzar i l’esperit. I la veu de l’home de l’audioguia no ajuda: “…cogí los huesos calcinados de mi madre y los puse en una caja de dulces para llevarlos a casa mientras no dejaba de gritar…”, per algun motiu, aquesta frase se’m va quedar gravada. Després, el bon home et detalla tots els turments que patien els que havien sobreviscut, però havien quedat a l’abast de la radiació.

Aviso, no és un museu per gent sensible. Per sort, la ruta dels horrors s’acaba i a la sortida pots firmar en el llibre per plasmar les teves impressions. Fins i tot, hi ha un segell per recordar la teva visita (faltaria més!) que estampem en la nostra llibreta de segells o shuinchou.

 

Miyajima o l’altra cara de la moneda

Sortim del museu fets caldo, però és hora de canviar d’aires i anem a buscar un vaixell que ens durà a l’illa sagrada de Miyajima, el que serà un dels meus llocs preferits de Japó només posar-hi els peus.

Illa de Miyajima
Illa de Miyajima

Des del Parc de la Pau, hi ha l’opció d’agafar el tramvia 2 fins a Miyajima-guchi, el port, que travessa tota la ciutat i triga uns 70 minuts. D’allà surten Ferrys gratuïts si ets portador del fantàstic Japan Rail Pass. Després, tens gairebé una hora de vaixell. Com anem justos de temps perquè no fem nit a Miyajima i haurem de tornar a Himeji, triem la segona opció, més ràpida però més cara. Consisteix en agafar el Ferry Aqua Net (link) que surt directament des dels canals d’aigua del Parc de la Pau i que en 45 minuts ja et planta a l’illa. Tot depèn del temps de que disposis.

El ferry és car, ens costa 3.500 iens (25 euros). Són calers, però t’estalvia moltíssim temps si fas la visita express com nosaltres. Ens enfilem en una barqueta a motor que va resseguint un litoral muntanyós entre la boira fins que, de repent, apareix Miyajima davant dels ulls.

Paradetes de menjar vora el mar
Paradetes de menjar vora el mar
Camí cap al santuari
Camí cap al santuari
Un samurai vigila l'horitzó
Un samurai vigila l’horitzó

El santuari que flota sobre el mar

L’illa sagrada de Miyajima és coneguda sobretot per ser un dels 3 llocs més fotografiats del país, amb la gran torii vermella que sura sobre el mar declarada patrimoni Mundial per la Unesco i que regala alguns dels millors capvespres que es poden arribar a contemplar.

Porta d'entrada al santuari
Porta d’entrada al santuari

Des del port, un agradable passeig vora la platja et condueix pausadament fins al santuari Itukushima-jinja, dels més preciosos que he vist mai. Està construït sobre la sorra i tota l’estructura està aixecada amb pilars de fusta per evitar que entri l’aigua quan puja la marea.

El primer edifici es va construir al 1168, donant lloc a un emplaçament únic amb el santuari flanquejat per les aigües del mar i el turó sagrat Misen que serveix d’observatori de tota l’illa. El santuari està dedicat a 3 deïtats que s’encarreguen de vetllar per la família imperial, la nació i els mariners. Els diversos edificis principals estant connectats per ponts i passarel·les de fusta elevades sobre la sorra.

Itukushima-jinja
Itukushima-jinja
Estructures de fusta que connecten els edificis
Estructures de fusta que connecten els edificis
Santuari amb la torii flotant al fons
Santuari amb la torii flotant al fons
Un dels edificis principals amb el turó Misen al darrere
Un dels edificis principals amb el turó Misen al darrere

El bosc que s’estén per darrere és dens i frondós, d’un verd exagerat. Els japonesos saben respectar els camins de la natura com ningú i tenen cura d’on edificar i on deixar que la natura es fusioni amb la religió. Fins i tot, hi ha rius que baixen des de la muntanya i es desfan dolçament amb l’oceà. Quan camines pel santuari, la fusta grinyola sota els peus on d’aquí unes hores hi passaran peixos. Les paraules no li fan justícia.

Torii flotant amb la marea baixa i el perfil d'Hiroshima al fons
Torii flotant amb la marea baixa i el perfil d’Hiroshima al fons
Vistes de la torii des de la costa
Vistes de la torii des de la costa

La gran torii flotant t’observa des del mar interior de Seto. La que hi ha actualment fou reconstruïda al 1875 i és la vuitena des de l’original, que data del segle XII. Té 16 metres d’alçada i pesa 60 tones. Com que la marea està baixa, veiem la seva base sobre la sorra i ens hi podem acostar caminant, però al capvespre, la marea puja i la porta queda mig coberta pel mar, una de les imatges més captivadores del país que no podem veure perquè no fem nit a Miyajima, cosa que recomano ferventment a tothom!

Feu almenys una nit si teniu la oportunitat i veureu la torii ballar sobre les aigües i el santuari semi submergit il·luminat sota les estrelles.

 

Els simpàtics habitants de l’illa

Un cop vist el santuari, l’ideal és dirigir-se cap al casc antic per veure carrers amb botigues de records de mil tipus que et fan parar boig i tastar el dolç típic local: una magdalena en forma de fulla d’auró farcida de mongeta dolça, crema de xocolata o te verd. Boníssima és poc! També hi ha nombroses paradetes de menjar tradicional i, malauradament, molts turistes, però poca gent s’hi queda a dormir, i això que hi ha rutes de senderisme per fer.

Camí de cases que ressegueix la costa
Camí de cases que ressegueix la costa
Carrer de botigues i llocs de menjar
Carrer de botigues i llocs de menjar
Madalenes típiques de Miyajima
Madalenes típiques de Miyajima
Petites estàtues sintoistes
Petites estàtues sintoistes de pedra pulida

L’altra sorpresa de l’illa són els cérvols o shika, que es passegen despreocupadament per la platja esperant a que els visitants s’hi acostin per donar-los menjar. Si mai heu acariciat un cérvol, aquesta és la vostra oportunitat, i probablement, l’única! Estan acostumats a la presència dels humans i són respectats pels vilatans, ja que és considerat un animal sagrat missatger dels déus. Pots entretenir-te una bona estona amb ells i hi ha menjar que venen expressament per donar-los.

Cèrvols o shika de Miyajima
Cèrvols o shika de Miyajima
Cèrvols o shika de Miyajima
Cèrvol o shika de Miyajima

Em quedo mirant l’horitzó, respiro fusta i sal  i penso que aquest és un lloc ideal per retirar-se a no fer res i a contemplar el món. Un contrast de colors tan vius es troba en pocs llocs del planeta: el verd muntanya, el vermell temple, el blau del cel i el gris del mar ballen una dansa diària vigilats pels missatgers deífics de 4 potes.

Miyajima és com aquells somnis dels quals no voldries despertar. La llarga tornada a l’hotel (vaixell fins a Hiroshima – autobús fins a l’estació – shinkansen fins a Himeji) fa que només rasquem la superfície d’aquesta fascinant illa a la que ens prometem tornar per explorar-la a fons. De moment, ens emportem la carícia d’un cérvol, l’olor de la pintura sobre el mar i el vol distret d’un falcó.

Illa de Miyajima
Illa de Miyajima
Alexandra Cantos
Entre mars i muntanyes

facebook-logo-button_318-84980 insta

- Publicitat -