El 2013 vaig discutir amb la meva parella. Em vaig refugiar al metro. Allà hi havia un número de Butxaca que vaig devorar per evadir-me. Dos anys després vaig trobar un pla perfecte per poder veure’m amb un potencial amor. Butxaca per mi és sinònim de papallones al ventre, mal d’amor i nostàlgia, ho era abans de saber la notícia. Ara ho veig com un símptoma de la nostra cultura.
El groc de la pantalla de l’ordinador em recorda fantasmes i il·lusions del meu passat, també la fal·lera per veure una quimera amorosa. Dimecres van anunciar que plegaven. Ho fan la mateixa setmana que Interviú i El Tiempo anuncien el seu tancament. Els comentaris panegírics omplen la xarxa. El segle XX mor, i evidentment una vella manera de funcionar ho fa amb ell.
Les dades de l’apocalipsis cultural
Els anuncis sobre l’apocalipsi cultural català són constants. Green Parrot, Fireplace o Espai Colona són centres de creació privats que sorgits durant la crisi també han tancat, o han pres noves formes. Així com les galeries catalanes cada vegada miren amb més desig les fires internacionals i deixen de comptar amb el mercat català. Com cassandres, o profetes de Tintin, el crític tipus té un cert plaer en fer aquest anunci. Ho fan per tres motius com es desprèn dels informes CONCA, les seqüeles de la crisi de 2008. Les polítiques erràtiques de l’administració catalana i la falta d’incentius fiscals per poder-hi invertir. Tot i això el Valor Afegit Brut (VAB) de les activitats culturals catalanes és del 2% del total de la riquesa generada per tota l’econòmica. La inversió total de l’administració en cultura és de l’1% del pressupost. Això suposa 3758 milions d’euros generats per la cultura.
El 2016 cada català es va gastar 718 euros en cultura. Les famílies el 2016 hi destinaven el 6% del seu pressupost familiar. El 58% dels joves (14 i 19 anys) el 2016 van anar a algun tipus d’exposició. S’han projectat més pel·lícules en cines el 2016 que el 2014. I hi ha anat més espectadors el 2016 que el 2014. 3.446.000 persones han participat en activitats de museus i col·leccions d’art.
El periodisme d’altra banda, com és vox populi, també viu la seva crisi. A tall d’exemple el 2016 les publicacions impreses van tenir un descens dels ingressos per publicitat del 7,1%. Les grans capçaleres disminueixen a marxes forçades les seves tirades impreses. Però tampoc ha sorgit cap model de negoci que substitueixi els ingressos combinats de publicitat i compra/subscriptors. El VAB de llibres i premsa entre el 2012 i el 2014 ja es va reduir en 167 milions d’euros, sent el sector que més descendeix.
Panegírics, lamentacions i poc futur
Amb tot aquest panorama, la lamentació és una constant. Ja sigui pel tancament d’una llibreria, una revista o una sala d’exposicions. Però hauríem de fer autocrítica per tal d’encarar el nostre futur. I segurament una de les primeres preguntes a respondre és perquè el sector cultural és incapaç d’imposar la seva agenda i interessos a altres sectors. No es tracta d’estimar més o menys la cultura, ser més o menys agosarat. Es tracta de mirar al futur i entendre les noves necessitats de la nostra societat capitalista per poder-les satisfer “previo paso por caja”. I això implica fer productes viables, interessants i acompanyats de polítiques publiques coherents. Alhora que aprofitar el talent “d’una de les generacions més ben preparades de la història”.
Les lamentacions i l’autocompassió no porten enlloc en una societat tardocapitalista. La capacitat de construir projectes econòmicament viables i d’innovació sí. L’anunci de Butxaca evidentment m’entristeix, sobretot pels treballadors que deixaran de tenir una feina. Però sincerament allò que més ens pot ajudar a nosaltres, a la “cultura” i la nostra societat és pensar millor, entendre el context on vivim i no defallir. Exigir als nostres governants lleis serioses i projectes coherents.
Si els nostres governants segueixen fent lleis absurdes culturalment parlant, si s’entén la cultura com un espectacle o com una cosa folklòrica. Si els directius del sector públic o privat continuen sense entendre les noves tecnologies, la Butxaca serà un més dels símptomes del lent apocalipsi cultural del nostre país. Convertirem la cultura en un record nostàlgic d’una època millor.