Diuen que la nit de reis és la més màgica de tot l’any. Això diuen i així era fins que la nit de reis va deixar de ser una nit segura per mi.

Tornava de sortir de festa amb les amigues i volia agafar el metro abans de les dues per tornar a casa més còmodament i no agafar el nit bus. Línia groga i línia blava fins a la porta de casa, fàcil. Doncs no, no m’ho van voler posar fàcil.

Al vagó del metro només hi havia tres nois joves i jo. Tot estava tranquil fins que es van adonar de la meva presència i van començar a donar-se cops de colze entre ells i a fer-se comentaris a l’orella que no podia escoltar.

“No t’hauries d’haver posat aquesta samarreta Gina, vas massa escotada”. Pensava mentre em tapava com podia amb la bufanda. Sé perfectament i gràcies al feminisme que els comentaris, les mirades brutes, els riures no eren culpa meva ni del meu escot, però segueixo sent feminista en pràctiques i hi ha cops que el subconscient falla.

Vaig decidir mirar-los directament als ulls, eren crios, més joves que jo, uns 20 o 22 anys com a molt, potser menys, potser més, els vaig aguantar la mirada, desafiant, però això sembla que els va provocar més encara i se’m va accelerar el pols. Si fos només un, vaig pensar, segur que podria amb ell, però contra els tres, contra els tres segur que no puc.

La següent parada era la meva, on havia de fer transbord, vaig aixecar-me i vaig començar a caminar per dins dels vagons, ells també, van començar a seguir-me per dins el metro, reien. Reien molt fort, cada cop més. Em vaig posar davant la porta i en veure que ells també baixarien a la mateixa parada que jo el pànic em va paralitzar. No podia pensar gaire clar, vaig agafar el telèfon i vaig fer veure que trucava, podria haver trucat a algú, però era massa tard i no volia molestar, ja no sabia fins a quin punt era real el que estava vivint o m’estava creant jo sola una pel·lícula de por.

Vaig fer un pas enrere, volia que sortissin ells primer, dos ho van fer i un es va esperar darrere meu i em va fer un senyal amable de cedir-me el pas. Els altres l’estaven esperant, em vaig posar a parlar amb el mòbil, amb una persona imaginaria que suposadament m’esperava a la sortida de l’estació. Vaig començar a caminar molt de pressa en direcció a les escales i ells em seguien de prop. Si fos un encara, però contra els tres no puc. Tenia la ment totalment en blanc fins que vaig veure a la cantonada que una dona havia cridat a l’ascensor i que aquest acabava d’arribar. Vaig accelerar el pas i hi vaig entrar deixant-los fora. Tremolava. En arribar al transbord ja no hi eren. Tremolava. Una manada, una altra, manada de manades. Som conscients de la quantitat d’elles que ens rodegen? De les mirades que atemoreixen i dels copets a l’espatlla que animen a perpetrar l’agressió.

A l’arribar a casa encara tremolava, vaig escriure a un amic: “M’han seguit uns xavals pel metro, he passat molta por”. Ell em va respondre que fos més forta que aquesta escòria, perquè ho sóc. Sóc forta però tinc por. Tinc por perquè aquest cop em vaig escapar, però altres no he tingut la mateixa sort.

Tinc por perquè quan vaig mirar directament als ulls a aquells nois vaig recordar els tres congressistes del Mobile, homes blancs amb corbata i maletí, que em van trobar en un carrer fosc, em van aturar i van decidir que el meu cos era per ells. Que els meus pits eren per ells, que els meus genitals eren per ells i no, no ho eren i a cops i crits els ho vaig fer saber. Però la humiliació ja la duia per dins i va ser perpetuada per les preguntes del mosso d’esquadra que feia aquell dia el torn de nit.

La nit de reis vaig arribar a casa i em vaig tapar fins a dalt i vaig tancar els ulls sabent-me segura. I l’endemà vaig aixecar-me i vaig seguir endavant, com sempre. Perquè això és el que fem, seguir com sempre.

Quantes mirades obscenes em caldran abans que marxi la por? No ho sé. Perquè contra els tres segurament no podia, però d’una cosa sí que n’estic convençuda, sóc més forta que aquesta escòria.