Quin impacte té el procés en la prima de risc?

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un dels efectes del procés ha estat un inusitat interès mediàtic per la prima de risc. Segons el sobiranisme la prima de risc és útil com a via de pressió a l’Estat espanyol per tal de resoldre el conflicte polític, però, ha tingut efecte el procés sobre la prima de risc?

La prima de risc té a veure amb el rendiment del deute públic al mercat secundari, que és el mercat on es produeixen les transaccions de deute que ja ha estat emès per l’Estat. En aquest mercat hom pot comprar i vendre deute que antigament fou emès per l’Estat, de forma que el rendiment que s’obté en aquest mercat secundari afecta al mercat primari -on l’Estat realitza les subhastes de deute públic als bancs, assegurances i fons d’inversió-. Si per exemple el bo a 10 anys té un rendiment del 2% al mercat secundari, el primari cotitzarà lleugerament per sobre d’aquest 2% ja que sinó comprar deute al mercat primari no tindria sentit, al poder comprar a millor rendiment al secundari. Així doncs, per entendre la prima de risc cal tenir clar que la variable rellevant és el rendiment del bo de deute públic al mercat secundari. Ara bé, existeix un ampli ventall de títols de deute públic, des dels tres mesos fins els 100 anys. Els que usem com a referència són els títols del bo a deu anys, ja que són els més emprats i els que plantegen un horitzó temporal d’inversió més acceptable.

mi2f1

El gràfic ens mostra l’evolució del bo de deute públic a 10 anys per a Alemanya, Itàlia i Espanya entre els anys 2000 i 2017. Entre l’any 2000 fins mitjans de 2008 la diferència entre el rendiment del deute públic dels tres països és zero. El motiu és que degut al disseny institucional de l’Euro els mercats tractaven tots els títols de deute públic com si fossin un de sol. El motiu? Doncs que tothom assumia que el Banc Central Europeu vetllaria pel deute de tots els països per igual, és a dir, que cap d’aquests països podria impagar el seu deute, el que tècnicament es coneix com fer default. Després de la Gran Recessió de 2008 el deute espanyol i italià van fer el seu camí de forma conjunta però l’alemany es va desacoblar. La desconfiança feia acte d’aparició i els mercats van començar a sospitar que potser el Banc Central Europeu no donaria el mateix recolzament al deute del sud d’europa que al centre o al nord. El core i la perifèria de la unió monetària van entrar en tensió que arribaria al seu clímax l’any 2012 amb l’esclat de les crisi sobiranes arreu d’Europa. El rendiment del bo espanyol i italià va arribar a cotitzar a quasi el 7% mentre l’alemany ho feia al 1%. Per aquest motiu el juliol de 2012 Mario Draghi va pronunciar aquelles famoses paraules (“Whatever it takes”) que, literalment, van salvar l’euro i van provocar que el rendiment del deute públic espanyol i italià caiguessin fins l’any 2015 fins a nivells propers a l’alemany però estructuralment per sobre. Del 2015 en endavant el rendiment és bastant pla.

mi2f2

Si agafem l’evolució del bo a 10 anys durant els mesos d’aquest 2017 veurem clarament que l’impacte del procés sobre el rendiment del deute púbic espanyol és nul i que, de fet, la tendència durant l’any és negativa, és a dir, que el cost de finançar el deute cau lleugerament tant a Itàlia com Espanya, mentre que per Alemanya és pla. Així doncs, malgrat que les coses que han passat aquestes setmanes al nostre país no són precisament poca cosa, el fet que l’impacte sobre el rendiment del deute públic hagi estat inexistent obliga a replantejar certes estratègies al sobiranisme.  L’errada principal rau en no entendre els principis que regeixen el deute públic. Si Catalunya esdevé un Estat Independent per la via unilateral, la probabilitat que Espanya no pateixi una crisi sobirana de deute és zero perquè la via unilateral amb èxit implica forçosament una crisi bancaria greu a l’Estat espanyol. Ara bé, perquè això es produeixi cal que abans la secessió es culmini amb èxit. El que no és raonable és provocar una crisi sobirana per tal d’aconseguir culminar la secessió. Això és literalment impossible que passi perquè només una crisi bancària té incidència directa sobre el rendiment del deute púbic. El motiu? Els bancs creen diner quan compren deute públic sobirà al mercat primari. El risc d’impagament augmenta quan la situació és tal que els bancs no poden crear diner per comprar els títols de deute públic per tal que els Estats puguin  renovar el deute existent i, només aleshores, el pànic fa acte de presència i el preu que el govern ha de pagar per finançar-se comença a augmentar perillosament.

El que coneixem com a prima de risc és el diferencial en el rendiment del bo de deute públic a 10 anys entre un país de referència i el bo alemany, el bo més segur del planeta. Per exemple, per saber la prima de risc d’Espanya calculem la diferència entre el tipus d’interès -el rendiment- del bo espanyol menys l’alemany mesurat en punts bàsics. Un 1% equival a 100 punts bàsics, per tant si el bo espanyol cotitza al 2,25% (225 punts bàsics) i l’alemany al 1% (100 punts bàsics), la prima de risc és de 225-100= 125 punts bàsics (1,25%).

- Publicitat -

mi2f3

El gràfic ens mostra l’evolució de la prima de risc d’Espanya i Itàlia per al període 2000-2017. Com ja hem vist abans, Espanya i Itàlia sempre van agafats de la mà, exactament el mateix que passa amb el mercat borsari d’aquests dos països. Si ens fixem en l’any 2017 veurem que és la borsa italiana la que es desacobla de l’espanyola i no del revés. Des de finals de 2016 que la prima de risc italiana va augmentar lleugerament degut al rescat bancari que el Parlament italià va aprovar a finals de l’any passat. A mesura que l’any ha anat avançant el diferencial obert a finals de 2016 es va tancant poc a poc, el que serveix com a exemple del que he explicat abans: la situació dels teus bancs és la variable fonamental que determina el preu al que et finances i, per tant, la prima de risc. Naturalment també existeixen altres variables que són fonamentals per la confiança en la solvència d’un país com és el dinamisme econòmic, la gestió de les finances públiques o el tipus de canvi però els bancs és, de llarg, la més important de totes.

En definitiva, la prima de risc o el rendiment del deute públic no pot ser, en cap cas, un objectiu del sobiranisme per obligar a l’Estat espanyol a seure a la taula o, alternativament, un objectiu per aconseguir culminar la secessió. Per a aquest efecte el mercat borsari és molt  més eficient i ofereix millors perspectives d’èxit ja que el cost del procés polític català per al IBEX 35 ha estat bastant important si ho comparem amb la resta de parquets europeus, més encara tenint en compte que als mercats financers mai ningú ha donat una sola possibilitat d’èxit al govern català , cosa que no implica que el govern no tingui cap possibilitat d’èxit.

De cara al futur fora bo que el sobiranisme tingui una estratègia molt més clara sobre com i on incidir per aconseguir els seus objectius. Això és força més important del que sembla per un motiu: la credibilitat que tenim depèn, en part, de quines estratègies veuen que emprem. Emprar estratègies de sucre implica no tenir credibilitat i això és quelcom que ha de ser evitat a tota costa.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca