Dear White people (Justin Simien, 2017) és el nou fenomen de Netflix que no et pots perdre. La sèrie és una comèdia satírica o una comèdia dramàtica on es tracta el racisme i les injustícies socials que ens interroga i ens incomoda mostrant-nos cadascun dels nostres prejudicis i sí, el racisme que sempre neguem.
Justin Siemen basa aquesta sèrie de 10 episodis de 30 minuts en la seva pel·lícula homònima que l’any 2014 ja va ser premiada en el marc del Festival de Sundance.
Quan al mes de febrer d’aquest any es va llançar el tràiler, va néixer immediatament un moviment demanant boicotejar i donar-se de baixa de la plataforma, evidentment sense haver vist la sèrie demanaven cancel·lar les subscripcions perquè consideraven la sèrie com anti-blanca o que promovia el genocidi blanc. Res més lluny de la realitat, Dear White people, ens posa un mirall al davant que ens mostra els nostres privilegis i ens fa qüestionar-nos sobre aquesta violència que exercim sobre totes les persones racialitzades amb les que convivim.
Els grups privilegiats (per motius de classe, gènere, raça o opció sexual) molts cops prenen una posició de negació quan se’ls identifica com a col·lectiu opressor. Com ja sabem, la intereseccionalitat de les opressions -i per tant de les lluites- és una constant en el món de l’activisme, des que les feministes negres van començar a plantejar les seves reivindicacions específiques que les diferenciaven del feminisme blanc liberal de l’Amèrica dels anys 70. La posició d’aquests grups privilegiats quan se senten atacats és la mateixa que veiem cada dia en diverses àrees de la lluita social: quan un gaudeix d’aquest poder que ha tingut sempre, la lluita dels altres per aconseguir la igualtat és vista com una opressió.
Dear White people centra tota l’acció en el campus d’una universitat americana fictícia, Winchester, un campus on la gran majoria d’alumnes són blancs i es viu en una aparent harmonia mig pertorbada per una de les protagonistes -Samantha White- que té un programa de ràdio on fa sàtira i crítica del racisme quotidià anomenat com la sèrie: “Estimats blancs”. La sèrie és totalment coral, ja que cada un dels capítols està protagonitzat per un dels protagonistes i ens mostra la seva visió particular d’uns mateixos fets.
La problemàtica i l’argument comença quan una fraternitat del campus, 100% ària, decideix organitzar una festa de disfresses per Halloween en la que tots els estudiants convidats han d’anar disfressats de negres, de qualsevol negre. El ser irreverent és la gràcia d’aquesta festa, on els alumnes blancs amb total immunitat es vesteixen i pinten de negres, com les pel·lícules de Hollywood dels anys 20. Vivim un moment on des de la posició d’avantatge, d’immunitat, està permès el luxe de ser políticament incorrecte. La famosa llibertat d’expressió que no és res més que una excusa per poder ofendre a minories sense rebre cap càstig. La famosa llibertat d’expressió que permet a grups opressors passejar autobusos que neguen la identitat de gènere a tot un col·lectiu. La mateixa que permet manifestacions provida que esdevenen plataformes per negar a les dones el dret al seu propi cos.
Aquest show no solament incomoda als blancs, sinó que mostra les divisions de la comunitat afroamericana i els matisos que generen incapacitat per crear un front comú.
És evident que tots som racistes per la societat on ens hem criat i pels privilegis naturalitzats, no ho podem evitar, però ens podem reeducar. Desconstruïm-nos, reeduquem-nos i no tinguem por en admetre la nostra posició de superioritat, ja que aquesta pot tendir a perpetuar-se si no els afrontem cara a cara. Així que endavant amb Dear White People i totes les obres que estiguin disposades a mostrar-nos una realitat incòmoda on poder riure i reflexionar a la vegada.