Recreació d'una urna dins una gàbia davant la guàrdia civil al Departament de Governació / Pere Francesch
Recreació d'una urna dins una gàbia davant la guàrdia civil al Departament de Governació / Pere Francesch

Segurament no hi ha moviment polític que li quedi millor el concepte “procés” que a l’independentisme català. Vist amb perspectiva històrica, hom pot comprovar com els canvis de sistema, en aquest cas el trencament amb un statu quo complaent amb el nacionalisme més bel·ligerant, són de gran intensitat i llarga maduració. L’anhel independentista ha vingut per quedar-se, per ocupar l’espai central de la política catalana en detriment del catalanisme pactista amb les elits de l’Estat.

És fàcil, en el context que viu el món sobiranista, que aquest espai decaigui en el desànim, l’excés d’autocrítica i l’apatia. És molt fàcil, però injust. L’empresa que es va proposar tirar endavant era, i és, la de desmarcar-se d’un pensament polític nacionalista que no tolera la rèplica, respon amb autoritat, hostilitat i amb un sentiment d’impunitat públic i notori. La iniciativa autodeterminista dels catalans que, emmarcats en el segle XXI, creien que es podia resoldre mitjançant una via democràtica, una mediació de l’Europa dels valors o una taula de negociació que donés resposta a un anhel polític, ha topat amb l’empresonament, les multes econòmiques i l’exili.

Una campanya sense garanties

A l’independentisme li costa entrar al cos a cos, embrutar el camp. Que ho digui, sense por, aquesta campanya electoral no té garanties. I no les té perquè hi ha una Junta Electoral Central que sobrepassa les seves competències prohibint colors, llaços i marca als mitjans públics com han de referir-se als presos polítics i el Govern a l’exili. Perquè la Guàrdia Urbana requisa el material de campanya de la CUP, perquè hi ha candidats que sobre seu hi ha l’amenaça que siguin empresonats si manifesten la seva convicció que Catalunya ha de ser independent.

Mobilitzar-se contra la repressió

Per a les llistes independentistes l’hora és greu, la mobilització és imprescindible. Són molts anys d’activisme que no mereixen ser derrotats per la repressió policial de l’1 d’octubre, les multes econòmiques contra els membres del Govern que varen posar les urnes el 9 de novembre del 2014 i l’empresonament/exili dels qui es van presentar amb un programa electoral que detallava la declaració d’independència com una fita.

Dues setmanes llargues i dures per fer la gesta

Venen dies on les enquestes seran derrotistes, les falses promeses ocuparan grans titulars, els muntatges seran visibles i les mentides seguiran el seu curt, però dur, recorregut. És imprescindible abraçar un marc mental de victòria, recordar que un moviment que abraça dos milions de persones no el pot derrotar un model que rebutja frontalment per al nou país que vol construir.

No són les eleccions per votar un president, són una cita electoral per a la restauració de les institucions i el procés constituent cap a la República. El 21-D les llistes independentistes tenen davant seu el repte de guanyar un partit on la pilota està punxada i l’àrbitre mira només per una part. S’endurà la victòria qui cregui més en el seu esperit de resistència i superació. Amb dos dels tres caps de llista sense poder fer acte de presència, la victòria esdevé una gesta.

COMPARTIR