“Després d’una llarga investigació sobre l’abús de les drogues i les tècniques de rentat de cervell comunista, estic preparat. M’encantaria poder saludar-lo, si no està molt ocupat”. Semblava una carta redactada per un nen amb clar dèficit d’atenció. Vaig retornar-li el paper al “Bud” per prosseguir amb el que realment importava, dominar amb un suau balanceig de braços el meu putt, a la improvisada partida de minigolf organitzada al voltant dels dos sofàs.

L’Egil “Bud” Krogh, de Seattle però nascut a Chicago, era un advocat molt competent que feia el que s’havia de fer, quan es calia fer. La seva impaciència i neguit m’estava exasperant fins al punt que vaig fallar el cop. Millor dit, de fer-me fallar el cop.

-Esperem que tinguis raó. Que passi -vaig etzibar-li secament sense mirar-lo–. Però que sigui ràpid, tinc coses importants a fer.

Mentre prenia lloc rere l’escriptori vaig assegurar-me, amb un furtiu moviment de mans, que el botonet vermell estratègicament dipositat sota el taulell era on havia de ser. Mai no se sap el que pot passar. Entrecreuant les mans amb els braços recolzats sobre el roure polit vaig esperar que el telèfon s’il·luminés en inequívoc senyal d’alerta i a que la indissoluble veu nasal de la Rose Mary alliberés la tempesta.

-Sr. President, el Rei ja és aquí-. I els meus ulls es van moure instintivament cap a la porta per on havia sortit el Bud. I la tempesta va entrar, oi tant que va entrar.

Vestit de vellut porpra de cap a peus, amb una sivella daurada, una Colt 45 i dos goril·les d’acompanyants. La llista de noms del personal de seguretat que l’endemà buidarien les seves taquilles havia incrementat en 2 noms, i sumant, per ser exactes.

Va creuar la sala com un raig amb el seu inconfusible accent de Tennessee, per fer l’encaixada de mans.

-Sr. President! És un immens plaer trobar-me amb vostè. Vinc amb la clara missió de recuperar el respecte per la nostra bandera en la lluita irrefrenable contra l’antiamericanisme. Si em permet la indiscreció, creu que vostè i Elvis Presley existirien si aquest país fos comunista?

Un somriure es va obrir pas entre les meves faccions, després d’anys i anys d’esforços per mantenir-se immutables. Parlava en tercera persona, aquest paio començava a caure’m bé.

-Sóc tot oïdes-. El meu palmell assenyalava als groguencs sofàs a joc amb les cortines. I amb la sivella.

-No l’enganyaré, puc ser un altaveu a la joventut d’aquest país. Els Beatles van venir, van agafar els diners i van escampar la boira per fer la seva propaganda antiamericana-. Tenia les mans recolzades als genolls i ni tan sols s’havia tret la jaqueta, que descansava sobre les seves espatlles.

-Drogues, violència, i protesta són el punt en comú de la nova avantguarda-. Vaig assentir.

-Per això sóc aquí. Tinc contactes al món de l’esquerra socialista i contracultural, els Black Panthers i la colla de hippies. Puc ser el seu agent infiltrat -no sé exactament com carai va aparèixer la capseta de sota la jaqueta-. Però he de fer un pas endavant. És l’hora de tornar el que els Estats Units m’ha donat. Després de 10 anys estudiant les tècniques de rentat de cervell comunista és l’hora de la veritat. Estic amb vostè.

Vaig buscar al Bud amb la mirada, que s’havia sumat a la reunió des del primer moment, en un segon pla. No s’atrevia a mirar-me.

-Per això li porto un regal. Aquesta Colt del 45 amb 7 bales de plata i la meva col·lecció d’insígnies policials-. Seguia mirant al Bud, que de forma encomiable i admirable feia tots els esforços per focalitzar-se en la blanca paret. Vaig desistir per parar atenció en la col·lecció.

-Abans de marxar voldria donar uns pins als seus acompanyants-. Vaig oferir en clara senyal d’avortar aquella missió suïcida.

-Sr. President, ells tenen dones també -l’inconfusible so del Bud empassant saliva va ressonar de forma imperceptible a la sala-, i si no és massa demanar –va prosseguir-, per fer el que li dic i salvar aquest país, necessitaria, això sí, una placa de l’Oficina de Narcòtics i Drogues Perilloses.

-Que així sigui! -vaig exclamar mentre m’aixecava del sofà i palmejava enèrgicament la meva natja dreta-. Estic convençut de la seva capacitat d’influènc… -Com si d’una gasela o un mestre del Kungfu es tractés, es va abalançar per abraçar-me mentre la neu s’arremolinava al voltant de les finestres del Despatx Oval.

La trobada entre el president dels Estats Units Richard Nixon i el Rei del Rock Elvis Presley es va produir a la vigília de Nadal, un 21 de desembre de 1970. Anys més tard Priscilla Presley, l’exdona d’Elvis Presley, afirmaria que l’únic objectiu del Rei amb la medalla era poder entrar i sortir lliurement dels aeroports en possessió de drogues.

COMPARTIR