La nova República ha d’anar acompanyada d’una nova cultura, una nova cultura assegurada per les noves visions. Jenn Díaz representa un nou intel·lectual. Una escriptora que serà diputada per portar la cultura i el feminisme al parlament. Joan Manuel Tresseras ho té molt clar. Les seves paraules són concises i fermes: “Venim d’unes generacions que han entès la cultura com a dominació. S’ha utilitzat instrumentalment la cultura i ara la gent jove entén que hem de fer una República amb una nova sensibilitat. I això s’ha de pensar des de la cultura”. Armat amb els seus pantalons i la seva camisa negres, es vol fer entenedor. “La nova revolució s’ha de pensar des de la cultura i la política i l’economia han d’anar de remolc. I al programa d’ERC això serà un dels eixos centrals. Que hi hagi el Ruben Wagensberg i la Jenn Díaz és una expressió d’aquesta inquietud”.
La candidatura d’Esquerra a les eleccions d’enguany, té ostatges
Els ostatges de la cultura. D’una manera deliberada Ruben Wagensberg i Jenn Díaz (o fins i tot Judit Calveras per Girona) són persones que el partit ha situat en certs llocs per tal de desenvolupar el seu programa. Són vigilants de les paraules de Tresseras. L’ideòleg del programa electoral camina entre somnis per explicar-los: “Hem de tenir l’audàcia de pensar una societat nova. Repensar la nació, la cultura i el paper de la cultura en el paper d’aquesta nació. Estàvem a punt de tenir una explosió de creativitat que no va ser abans de la crisi i des de la cultura ha costat fer discursos estètics i artístics sobre els aspectes fonamentals de la nostra societat. Això no ha de tornar a passar. Les noves polítiques han d’acompanyar una explosió de creativitat, que la dugui a terme la gent jove”.
Somnis truncats per la crisi però que ara es poden reactivar. Per intel·ligència i per voluntat, es proposa una nova manera d’entendre la relació amb l’administració per part dels agents culturals, ja que se suposa que les nostres vides estan canviant: “La nova generació generarà estils de vida nous que gestionaran millor l’allau d’informació que ens ve al damunt i la dependència dels gadgets tecnològics. El repte ara és generar aquest moviment i estil de vida. Segur que ja està passant i això està connectat a la cultura. El que cal és tenir la bona disposició i ser capaços d’influir en polítiques públiques que acompanyin aquests moviments. El caos lliga ve amb llibertat i no s’ha de disminuir, s’ha d’acompanyar”.
Aquest nou rumb de les polítiques culturals, podria situar Catalunya al mapa de l’avantguarda europea. Ho faria, ja que en apostar de manera clara i efectiva sobre els nous creadors, revolucionària el mapa artístic. D’altra banda, Tresseras exposa un programa completament regenerador, en el que s’entén que els gestors culturals que van arribar a l’administració amb la creació d’aquesta, s’han d’adaptar al nou món. Viure en el vell, és viure en un no-país. Una pàtria sense cap canvi. I tothom sap que qui és valent amb els canvis és la gent jove. “No cal tenir por del caos. El repte ara és generar aquest moviment i estil de vida”.
Producte d’un model d’èxit
És complicat, per no dir impossible, que en una campanya electoral que es preveu de debat nacional la cultura es pugui posar davant de les càmeres. És la grandesa, o el defecte, d’aquest context polític. Les urnes, la República. El 155, la violència.
Jenn, escriptora, mil·lenial? Nascuda l’any 1988 a Barcelona s’enfronta per primera vegada al ritme frenètic de la política. No, ella no és independentista, “m’he saltat la fase de l’estelada, sóc republicana”. És filla d’un model educatiu i social d’èxit, producte d’un sistema incòmode pel nacionalisme espanyol: “sóc una castellanoparlant del Baix Llobregat, de classe social baixa, que, de cop i volta, és escriptora i número vuit de la llista d’Esquerra Republicana en el moment més locu de la història”.
El cas de la número 8 d’ERC és el mateix que el de milers de catalans, una ciutadana de família humil, que intenta sobreviure del treball sense temps ni pressupost per la cultura. L’escola catalana, la mateixa que es volen carregar, li va obrir les portes de la literatura i l’escriptura. Llavor del pensament crític. Fa deu anys obria el seu primer llibre, avui fa un pas endavant en defensa de la República catalana, per què?
“No puc amb l’equidistància”
“Fa un any em podia considerar equidistant, ara no puc amb ella”. La Jenn se sent incòmode, de fet, els escriptors i intel·lectuals que hi ha més enllà de la frontera catalana l’han incomodat quan s’han pronunciat. La reacció de menysteniment contra les paraules de l’exdiputada de la CUP, Anna Gabriel, quan reafirmava la seva condició d’independentista sense fronteres, tesi que comparteix, va coure dins seu una nova manera d’interpretar el moment que viu el país: “m’inscrivia en aquesta teoria, no m’he considerat mai independentista, mai m’he volgut comptar dins del món independentista, però sí que em tindran dins de la gent que vol crear un nou país que és Catalunya”.
L’escriptora retratava el perfil de l’equidistant, qui va anar a les urnes el 9 de novembre, hi va tornar el 27 de setembre del 2015 però no exhibia cap preferència: “tenia una posició política personal, com escriptora creia que no era important saber com sóc fora dels meus llibres. Pensava que la meva manera de fer política eren els meus llibres, amb el referèndum de l’1 d’octubre passa de ser un tema personal a ser una necessitat per fer un pas endavant. Ja no és una opció personal discreta, em torno una gran defensora i escric només d’això”.
El referèndum t’interpel·la?
No, abans. El 20 de setembre, les primeres detencions. “El 20-S interpel·la, l’1-O reafirma. Quan ens van atonyinar va canviar tot”. Onze dies per ensorrar l’equidistància i fer bandera de la República. La Jenn, que mai havia participat activament en causes polítiques, va fer un pas endavant en defensa del referèndum: “divendres em trobava davant l’institut de Sant Andreu de la Barca, situat a només cent metres de la caserna de la Guàrdia Civil. Eren les nou del vespre. Aparcada amb el cotxe davant el centre per controlar si venia la policia. En aquell moment em vaig preguntar, “què m’ha passat?”. Anava donant voltes, controlant si podríem anar a votar. Dissabte, amb el meu marit, vam passar de dir que votaríem a primera hora a llevar-nos a les 5h per protegir el col·legi electoral”.
Canvi de xip. Adéu equidistància. “No és estrany fer aquest pas, és coherent amb la meva sensibilitat personal. M’he sentit interpel·lada, és per una qüestió de dignitat i mínims”.