Pla tancat d'un cartell a la concentració per reclamar la llibertat dels presos polítics a Tarragona amb un missatge que fa referència a la jutgessa Lamela / Sílvia Jardí
Pla tancat d'un cartell a la concentració per reclamar la llibertat dels presos polítics a Tarragona amb un missatge que fa referència a la jutgessa Lamela / Sílvia Jardí

Aquest novembre, fa un any que la vida de la Bel Pozueta va canviar per sempre. Un any que el seu fill Adur, de vint-i-dos, dorm en una presó madrilenya a l’espera de judici acusat d’un delicte de terrorisme per una baralla de bar. Tot va començar l’octubre de 2016 -concretament, la matinada del dia 15-, quan l’Adur Ramírez i alguns amics van veure’s involucrats en una batussa amb dos guàrdies civils fora de servei dins un local d’oci a la ciutat navarresa d’Altsasu.

El que va passar després ho relata Pozueta a la perfecció: “Entre altres persones, de les quals ningú parla, dos guàrdies civils van patir algunes ferides. Arran d’això, els mitjans generalistes espanyols van construir un relat increïble, que va servir de caldo de cultiu perquè es denunciessin els fets a l’Audiència Nacional com a terrorisme”. Ara, al seu fill, la Fiscalia de l’òrgan judicial i COVITE (Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc) -que converteix el cas, investigat en un principi com a delicte ordinari al jutjat de Pamplona, en una acusació d’aquestes característiques- volen veure’l condemnat a mig segle de presó. Per una baralla de bar.

L’Adur va ser empresonat un mes després de la nit que li robaria la llibertat. El 14 de novembre, quan feia una setmana que havien percebut seguiment policial – “des del matí, hi havia un cotxe al davant de casa amb dos policies de paisà”- van venir a detenir-lo. “El meu company els va demanar l’ordre judicial i, com no la tenien, l’Adur no va sortir de casa”, relata Pozueta. Al llarg del dia, la Benemèrita va arrestar altres persones relacionades amb la baralla i ell va optar per presentar-se a l’Audiència Nacional, davant la jutge Carmen Lamela. El va enviar entre reixes dos dies després, posteriorment a la seva declaració. “Abans de prendre-li declaració, Televisió Espanyola ja deia que ingressaria a presó, la sentència estava escrita”, denuncia la mare. Sis joves més van córrer la mateixa sort que el seu fill, tot i que només ell i dos més continuen a presó: el desembre del 2016, els quatre restants van ser posats en llibertat condicional.

“Ha estat un any ple de por, ràbia i preocupació” per la Bel Pozueta, que es ressent del cansament “físic i emocional” d’una lluita constant per l’alliberament del seu fill, compartida amb el grup de pares i mares d’Altsasu. “Tenir un fill a la presó en aquesta situació, que ens ha vingut com un tsunami, fa que no pensis en altra cosa des que et lleves fins que te’n vas a dormir”, explica. L’únic que fa aquesta mare coratge és treballar i pensar com lliurar l’Adur de les injustícies del sistema judicial espanyol. Perquè arribarà l’hivern, passarà el Nadal i entrarà la primavera i el seu fill seguirà a la presó almenys fins a la celebració del judici, que l’Audiència Nacional ha fixat entre el 17 i el 27 d’abril, tot i les preses inicials per aplicar la presó preventiva.

Xantatge als presos relacionats amb l’independentisme basc

Els primers mesos a la presó de Soto del Real van ser els més durs per l’Adur. “Quan, de sobte, et destrossen la vida sense que sàpigues d’on ve tot, costa molt assumir-ho”, relata la seva mare. Inicialment, el jove havia estat empresonat amb dos companys, però més tard van ser dispersats: “al maig, vam fer una marxa fins a Soto del Real per mostrar-los solidaritat i l’Adur ens ho va agrair des de la finestra. Van usar això per tancar-lo quinze dies en aïllament i separar-lo de la resta de nois”. Ara s’està sol a una altra presó madrilenya, Aranjuez.

Tant ell com els altres dos joves empresonats viuen sota el règim penitenciari FIES, el més restrictiu, i que s’aplica contra els detinguts per terrorisme com -per exemple- els responsables d’atemptats gihadistes. Se’ls restringeixen les activitats i es veuen sotmesos a un exhaustiu control de les seves comunicacions: quan la Bel visita el seu fill, sempre hi ha càmeres gravant-los i té menys trucades telefòniques a la setmana que la resta de presos. “Des del poble, li han enviat més de 100 cartes i n’ha rebut dues”, assegura Pozueta.

El jove d’Altsasu es troba a més de 400 quilòmetres de casa seva, sotmès a la política de dispersió que l’estat espanyol manté des de fa més de 25 anys -segons Amaia Izko, advocada de Jokin Unamuno, un altre dels joves a presó- “als presos relacionats d’una manera o altra amb l’independentisme basc”. “Aquesta política s’ha justificat durant anys per la lluita contra ETA i avui dia es manté com a mode de xantatge cap als presos i a tall de venjança”, sosté. Actualment, hi ha operatius almenys quatre centres penitenciaris entre 50 i 60 quilòmetres d’Altsasu.

Un “càstig afegit”, segons la mare del jove empresonat, que -fins i tot- obliga la seva família a “córrer riscos innecessaris”. “Al juny, els meus pares, la meva germana i el meu company van tenir un accident de cotxe quan tornaven del vis a vis. S’havien aixecat a les tres de la matinada”, explica en recordar que han demanat diverses vegades l’apropament de l’Adur.

Condemnes de 375 anys de presó per un turmell trencat i alguns hematomes

Pel fill de Pozueta i els seus companys es demanen penes de 50 i 60 anys de presó, “totalment desproporcionades” segons Izko, que qüestiona quina mena d’Estat podria “permetre o possibilitar això”. I és que Bel Pozueta deixa molt clar que, davant una baralla de bar, no demanen impunitat sinó proporcionalitat. En total, els joves del cas d’Altsasu sumen condemnes de 375 anys de presó.

Les acusacions justifiquen la imputació de terrorisme relacionant els fets amb una reinvindicació política que ha existit històricament al País Basc i que ha comptat amb un suport important a Altsasu: la retirada de les forces policials espanyoles. “Intenten presentar els fets concrets de la baralla al bar, no com una cosa espontània que sorgeix en un context de festa, alcohol i altes hores de la matinada; sinó com alguna cosa planificada en el marc d’aquesta reivindicació”, explica Amaia Izko. En aquest sentit, relacionen -al mateix temps- els fets amb ETA a través de l’atribució de les reivindicacions a l’organització terrorista i apuntant-la com qui “crea, gestiona i desenvolupa” tot el que giri al voltant d’aquestes. Per últim, assenyalen com a “objectiu” de la batussa al bar “alterar greument la pau pública i provocar terror en la població”.

I és que, segons explica la professora de Dret Penal, Mariona Llobet, és imprescindible que els delictes de terrorisme es cometin amb alguna de les finalitats que preveu l’article 573 del Codi Penal; a les quals s’aferra sense cap sentit la jutge Lamela. “És surrealista”, diu Llobet, que apunta que el delicte imputat als joves també requereix que “la conducta tingui la capacitat per aconseguir aquesta finalitat”. “Com es pot dir que una baralla d’aquestes característiques pot -encara que els jutges intentin atribuir-li la finalitat- alterar greument la pau pública i provocar terror en la població? És molt difícil que això ho facin subjectes aïllats, sense cap pronòstic de reiteració. Això és el que feia ETA, l’IRA o el que fa Al-Qaeda”, sentencia.

I aquí és, on segons Amaia Izko, rau l’origen del problema, en “l’existència i persistència en el codi penal espanyol i en les seves lleis, en general, de preceptes, aprovats pel Parlament de l’estat espanyol, absolutament excepcionals, desproporcionats i de contingut absolutament subjectiu. Preceptes que arrasen amb els principis, garanties i regles bàsiques del dret penal, sacrificant-los en nom de la seguretat”.

D’altra banda, assegura Mariona Llobet -especialista en delictes de terrorisme- que aquesta acusació requereix que s’hagi comès un delicte greu que, en l’àmbit comú, tingui una pena mínima de cinc anys de presó. Les conseqüències més greus de la batussa al bar pels agents espanyols van ser un turmell trencat i alguns hematomes. “Estaríem parlant de lesions del tipus bàsic, que tenen una pena d’entre sis mesos i tres anys. Em costa entendre com han considerat que aquests fets arriben a una pena superior als cinc”, afirma Llobet.

“Els joves d’Altsasu són, sens dubte, presos polítics”

La Bel Pozueta està segura que el cas del seu fill s’ha polititzat amb “un interès clar”. “PP, UPN (Unió del Poble Navarrés) i PSOE estan utilitzant el nostre cas contra el quadripartit a Navarra”, afirma en referència al govern format per Geroa Bai, amb el suport d’EHBildu, Podemos i Izquierda-Ezkerra (IU). Segons ella, “es planteja un escenari que aquí ja s’ha deixat enrere, però que interessa mantenir per part d’alguns partits”. A Madrid, el PSOE també va fer servir el cas de l’Adur per carregar contra els de Pablo Iglesias.

La seva opinió la comparteix Amaia Izko, que assegura que -davant el canvi institucional a Navarra- “són constants els intents de COVITE i grups similars de presentar un panorama de crispació social i de caos per desestabilitzar”. Izko es refereix així a un “relat de ficció que les acusacions mantenen fent absoluta abstracció dels fets i de la realitat sociològica i històrica” del País Basc. “Parlen d’un terror que res té a veure amb la realitat d’aquest poble, d’una relació amb ETA quan ja no existeix com a organització armada”, lamenta. Més enllà dels informes de la Guàrdia Civil, no hi ha cap prova o element objectiu que justifiqui el cas.

De fet, Izko es refereix sense embuts als joves d’Altsasu com a presos polítics. “Presos polítics són aquells que estan a la presó per delictes o fets de motivació política o aquells respecte dels quals l’Estat ha pres la decisió política que estiguin a la presó. Des d’aquesta doble perspectiva, els joves d’Altsasu són, sens dubte, presos polítics”, assegura.

La història es repeteix: les barbaritats de l’Audiència Nacional i Carmen Lamela

Com ha passat amb la persecució judicial del procès a Catalunya, que casualment també protagonitza la jutge Carmen Lamela (ha empresonat part del Govern i els líders de les mobilitzacions sobiranistes al carrer, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart), ambdues advocades qüestionen de manera molt crítica les actuacions de l’Audiència Nacional.

Mariona Llobet s’atreveix a acusar Lamela d’un possible delicte de prevaricació, l’únic que es pot imputar a un jutge en l’exercici de les seves funcions: “processar els Jordis i els consellers per rebel·lió i, sobretot, considerar-se competent per fer-ho frega la prevaricació; però acusar aquests joves de delictes de terrorisme i d’aquesta manera fer-se amb la competència és directament una interpretació que podria considerar-se prevaricadora”. A l’especialista en delictes de terrorisme les conclusions de Lamela li semblen “injustificables des de qualsevol lògica” i la responsabilitza de les penes de presó i les “cruentes” conseqüències processals i penitenciàries a què s’enfronten els joves i que es desprenen del delicte de terrorisme. “L’Audiència Nacional és un Guantanamo jurídic, és un búnquer on han perdut el sentit de la realitat”, sentencia i insta el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional a demostrar que l’Estat de dret no ha mort limitant la seva activitat.

Al seu torn, Amaia Izko apunta a Carmen Lamela i la Secció Primera de l’Audiència Nacional com a “responsables directes” de decisions altament “qüestionables des del punt de vista dels drets dels acusats i les seves garanties”. Izko denuncia -de fet- indefensió i vulneració del dret a la defensa i a un judici just i pressions a l’òrgan judicial per la mediatització i politització del cas. “Pràcticament no s’ha escoltat la versió dels investigats, s’està abusant de la presó provisional quan no concorren les premisses per haver-la tan sols acordat, i ara, se’ls deneguen la immensa majoria de les proves que han proposat”, denuncia per posar de manifest la “llarga experiència” de l’AN en processos penals que han girat al voltant de “decisions polítiques i/o afirmacions policials, que han pres cos jurídic en sentències molt més que qüestionables i en la imposició de gravíssimes penes, malgrat l’absència de proves”. I preguntada sobre els paral·lelismes del seu cas amb les actuacions que Lamela ha dut a terme els darrers temps a Catalunya respon: “en ambdós casos han prevalgut, clarament, raons i objectius polítics als jurídics”.

Però a Izko no se li acaben els arguments per qüestionar l’actuació de Lamela. Pel que fa a la posada en llibertat de quatre joves -ella defensa també una noia fora de la presó, a qui s’acusa d’un delicte d’amenaces terroristes, però no se li atribueix participació directa en la baralla- i el manteniment entre reixes d’altres tres qüestiona el risc de fuga que apunta Lamela, sobretot tenint en compte que els implicats sempre han comparegut voluntàriament en el procediment. En diverses ocasions, les defenses dels empresonats han demanat mesures cautelars alternatives a la presó.

D’altra banda, el mig segle de condemna al qual s’enfronta l’Adur va ser sol·licitat pel fiscal de l’Audiència Nacional José Perals, a qui Izko critica per contradir el criteri inicial del Jutjat d’Iruñea i de l’Audiència Provincial de Navarra, que van exposar que en cap cas es podia parlar d’un delicte de terrorisme. “Tant de bo veiéssim a la fiscalia tan bel·licosa amb un altre tipus de fets i delictes”, exclama l’advocada.

El darrer interrogant a respondre és per què s’entesta tant COVITE amb el cas. Segons ella, l’associació voldria “criminalitzar un debat social legítim” com és el paper que juguen i han jugat els cossos policials espanyols al País Basc i el seu futur en la conjuntura post-ETA. “Crec que hi ha un component de venjança per aquestes dinàmiques i reivindicacions en relació a la Guàrdia Civi”, sentencia.

Front comú de la justícia espanyola i els mitjans de comunicació unionistes

Durant l’etapa més mediatitzada del cas, molts mitjans de comunicació espanyols van publicar fotografies dels joves d’Altsasu, els seus noms o inclús les seves direccions jutjant-los de manera acarnissada davant l’opinió pública i vulnerant -entre altres coses- el principi de presumpció d’innocència. Una situació que l’Adur va viure ja des de la presó amb gran incredulitat: “quan veia ‘Espejo Público’, em preguntava com podien dir aquelles barbaritats sobre ell amb tanta tranquil·litat”, explica la mare del jove.

“Havien de generar aquest relat per poder justificar la barbaritat que estan cometent”, assegura Pozueta, que critica “la manca d’esperit crític” de la majoria de consumidors dels mitjans espanyols. Recorda també que va plantejar-se emprendre accions legals contra mitjans com ‘Antena 3’, ‘ABC’ o ‘El Mundo’, però -de moment- prefereix guardar totes les seves energies per l’Adur. Això sí, lamenta que no arribi a l’Estat espanyol la “quantitat de solidaritat” que reben de persones de diferents edats i idiologies.

COMPARTIR