A finals de novembre farà 4 anys que els valencians estem orfes. Orfes d’una radiotelevisió pública al nostre servei, que ens conte què ocorre a la nostra terra, que ens diga què passa als nostres pobles, que pose en contacte els diversos agents socials per a debatre quin model de societat volem, que ens oferisca la possibilitat d’escoltar i conèixer millor la nostra llengua als qui no som de pobles valencianoparlants; responent a Fuster, el que ens passa als valencians és que estem orfes d’uns mitjans de comunicació que defensen la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, els nostres professionals, els nostres polítics, artistes, humoristes i, en definitiva, la nostra terra.

El passat 14 de novembre vam rebre la notícia de que À Punt —i és que així s’anomena el nou espai de radiotelevisió pública— començava les seves emissions de ràdio en proves, que bàsicament consisteixen en cunyes i música en valencià (sí, eixa que, després d’anys menyspreada i estigmatitzada per les institucions de torn no sols ha resistit, sinó que s’ha convertit en Banda Sonora Original del canvi a tots els territoris —on es parla la nostra llengua i on no es parla— que conformen l’actual Estat espanyol). L’inici d’estes emissions és rellevant per tractar-se d’un acte simbòlic. El fantasma de Canal 9, que recorda als pitjors temps de desinformació i vergonya valenciana, continua present a la nova redacció unificada del mitjà valencià com a exemple del que mai ha d’esdevindre À Punt.

I és que és difícil fer polítiques que defensen els valencians des d’una terra on hi ha una important mancança d’espais on es puguen explicar a la ciutadania. Així, el nou Govern de la Generalitat —la catalana no, l’altra— al seu Acord del Govern del Botànic (que van aprovar PSPV-PSOE, Compromís i Podem) va tenir ben present esta qüestió. Així, al punt 9 de l’apartat III “Governar per a les persones”, es recull el compromís de “garantir el dret fonamental a la informació mitjançant una ràdio i televisió públiques valencianes”. Avui més que mai el somni hi és ben prop. Són molts projectes, molta il·lusió, moltes ganes de començar de zero, moltes ganes de treballar. Són menys els mitjans disponibles que els desitjables, però si alguna cosa s’ha demostrat al llarg de la Història és que un objectiu comú pot fer a individus molt diversos cooperar i aconseguir grans fites. El País Valencià viu el seu moment, i així ho recollia l’Enric Juliana a La Vanguardia fa uns dies.

Porte molts mesos donant voltes a la gran quantitat de reptes que té À Punt i la transcendència que pot tindre el compliment d’estos, no sols en l’àmbit polític, sinó també en el lingüístic, en el cultural, el periodístic i en el social:

• Àmbit polític. Un dels principals impediments amb els que compta el Govern del Botànic avui és que els principals mass media valencians (Levante i Las Provincias) són prou crítics amb l’executiu i no tenen massa oportunitats per a explicar-se davant la ciutadania més enllà de les xarxes socials o els mitjans de comunicació nacionals, que veuen en el País Valencià un exemple de bona gestió de l’esquerra junta front a la divisió existent a l’àmbit nacional. No es tracta de que À Punt es convertisca en un mitjà favorable al Govern, sinó de que done eines a la ciutadania per a que puga conèixer millor els punts de vista existents a la nostra terra, comparar-los i convertir-se en una granera de polítics a l’Estat. Ací resideix una de les principals oportunitats polítiques de l’esquerra valenciana per continuar portant a termini els seus principals projectes. No obstant això, este element també és perillós per al Govern ja que, tanmateix, suposa donar veu a grups polítics d’extrema dreta propers al blaverisme, ara minoritaris.

• Àmbit lingüístic. Es planteja la possibilitat de que la cooficialitat del valencià i el castellà puga ser real, des de a infància fins la maduresa. Planteja la possibilitat de que, des de xiquets, els valencians i les valencianes puguen aprendre en les dues llengües, siga la seva llengua materna la valenciana o la castellana, al temps que es formen també amb certs continguts en anglès. Apart d’això, suposa el fet de que les dues llengües cooficials deixen d’estar separades i s’apropen més que mai. És important recalcar que l’existència de programes en les dues llengües garantiria que tothom estiguera acostumat a escoltar parlar en les dues llengües i milloraria bidireccionalment l’aprenentatge de lèxic en castellà i en valencià a la nostra societat. Este, a més a més, facilitaria l’aprenentatge d’altres llengües romanç com l’italià o el francés per la quantitat de mots valencians i castellans que podrien relacionar-se ací.

• Àmbit cultural. No es quedem enrere. Després d’haver continuat caminant malgrat la censura del Partit Popular, els músics, humoristes, periodistes, acadèmics i lingüistes més importants de la terreta per fi tenen una oportunitat. I, molts, pensaran que estos agents tenen l’oportunitat de tenir la raó per ser els únics als qui deixen expressar-se, però molt més lluny de la realitat. La radiotelevisió valenciana pot convertir-se en un nou espai en què els representants de la cultura valenciana—en valencià i en castellà—tinguen veu. I tenir veu mai vol dir per se tenir la raó: vol dir que existeix una possibilitat de que la tinguen—almenys als imaginaris col·lectius de la societat valenciana—i això potser fóra, qui sap, el que donava por al PP de Camps i Fabra.

• Àmbit periodístic. Els mitjans de comunicació públics—tant els estatals com els autonòmics— de l’actual Estat espanyol (amb la clara excepció de TV3, líder a Catalunya) estan molt mal considerats per la ciutadania. Així, La 1 resisteix amb poc més d’un 10 % d’audiència, Telemadrid intenta recuperar la seva credibilitat amb nou director, continguts i imatge corporativa o Canal Sur es mou entorn a un 9% de share. La creació d’una televisió pública que mostre tots els punts de vista sobre les coses és necessària. I no és únicament necessària per a donar veu a la societat, sinó que, a més a més, esdevé fonamental per a consolidar un model alternatiu de TV, més cultural, més compromés amb la ciència, amb els valors democràtics, la pluralitat i la diversitat de la societat valenciana, que fomente la tolerància i la participació cívica. Este model, paradigma de veracitat, obri la possibilitat de convertir-se en un referent que, de manera transversal, puga ser exportat—amb les particularitats de cada territori—a altres llocs de l’Estat, garantint la pluralitat, el rigor i no deixant una part de la societat enrere, com va fer Canal 9 i continuen fent alguns mitjans autonòmics. Els mitjans privats són fàcilment influenciables a base de talonari, i per això hem de garantir que els públics no obliden cap punt de vista, ni s’obliden d’aquelles qüestions que no fan diners ni fan l’ésser humà ric econòmicament, però sí l’aporten molts altres tipus de riqueses.

• Àmbit social. La societat valenciana ha estat dividida a causa de la necessitat de satisfacció de molts egos i de traure rèdit electoral a qualsevol preu. Així, és necessari tancar les ferides del passat, fer que l’única batalla de València siga la de les flors i tornar a cohesionar la nostra societat en torn a un nou imaginari comú, oblidant banderes i sigles i tractant d’unir persones. És una oportunitat històrica per produir contingut audiovisual transversal, com deia Chaplin del seu cinema, senzill de consumir per a qualsevol. És el moment de totes aquelles i tots aquells que caminen infatigablement dia a dia, sense rendir-se. És el moment d’un poble que està fart d’agenollar-se. És el moment de que alcem el nostre cap i vindiquem, amb orgull, la nostra condició de valencians. 

Ara, la pilota està al vostre sostre: polítics, periodistes i professionals audiovisuals, agents de la societat civil, mitjans de comunicació públics dels pobles. Nosaltres sols podem mirar-vos amb il·lusió i mantindre-nos mobilitzats als carrers ajudant-vos a segellar aquesta responsabilitat històrica.

I tots, tots plens de nit buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món- Raimon.