L&B Contemporary
L&B Contemporary

The house, projected as a massive anomaly against the desert background, is no less
disconcerting when seen from the inside.

Like the nimble amazement of the trap door,
instantaneous, muffled in shock, he vanished.
Dorothea Tanning, Chasm (2004)

Desconec la relació que vaig projectar entre la frase de l’artista surrealista i l’exposició que just anava a visitar a la galeria L&B Contemporary, simplement per una qüestió d’associacions innocents -un mica superficials- em vingué al cap Tanning. Potser és agosarat començar parafrasejant-la, però les citacions tampoc s’han de prendre com un dogma necessari per comprendre el que a continuació s’escriurà, no?

L’exhibició de Meta Isaeus-Berlin és la descripció d’un escenari, d’un ambient comú qualsevol esmicolat, una suspensió temporal en la més pura quotidianitat. Instal·lació i pintura enceten el discurs. La segona, però, sembla una mera reminiscència de la primera, un gruix complementari que podria ser obviat. No obstant, la repetició d’elements en ambdues disciplines possibiliten la fàcil immersió en tot aquest món banal sobre el qual l’artista posa el punt focal. La banalitat rutinària és, però, un acte rellevant des del moment que regeix el nostre dia a dia.

L’artista sueca juga amb els materials, aconseguint que, amb la mínima alteració, els objectes esdevinguin al·legories dels múltiples estats de l’ésser humà. Aquests descriuen i es fan seus estats d’ànim, donant lloc a un ventall d’inseguretats, febleses, passions i motivacions que s’obren inconscientment davant nostre. Com aconsegueix aquesta espècie d’animació? A partir del joc de contraris entre materials emprats, els quals es divideixen en dos grans grups: aquells rotunds, pesants, que disposen d’un cert caràcter impositiu; contra aquells tous, fràgils i mal·leables. Dos pols oposats, dos pols inherents de la consciència humana.

Sortosament, la fetitxització de la puresa matèrica sembla superada i únicament cal un llençol d’inicials brodades per elevar a la màxima potència la constant dualitat humana, per descriure-la, per retratar de la forma més preciosista possible la psicologia que el conforma. El tangible i el transcendent; el mutable i l’inamovible són presents. I només li cal un llençol, una cadira evanescent o un armari entreobert per donar veu a un dels discursos més universals: el logos i el pathos.

En efecte, les instal·lacions de l’artista són pura transcripció de la ment i, alhora, són sensació. Altrament, el mobiliari adquireix un ens propi, ja que en ser descontextualitzats esdevenen una certesa per si mateixos. Així bé, tot i que és una presència fortament lligada a la de l’home, aquesta també pot ser resolta pels seus propis límits físics.

De sobte, la languidesa d’una brusa pren partit en una escena típicament costumista, algú a l’escena, dos amics, dos amants, han disposat la seva roba a un penjador. Quan? Ho desconeixem. Per què? No ens ho diuen. L’únic que l’espectador sap del cert és que allà hi ha hagut algú, el petit racó del fons de la galeria ha estat fugaçment habitat i, de sobte, tot ha quedat suspès, l’atemporalitat regna. Potser sí que el vanished de Tanning tenia sentit.

Reprenem el llençol. Aquest es disposa a la paret blanca de la galeria, tensat fins a l’extrem, quasi imperceptible a la vista humana. És un llit fet minuciosament, amb un únic coixí que trenca la quadratura llit per crear-ne una de nova, també marcada per la recta. La part inferior d’aquest es veu delicadament coberta pel llençol protagonista. Igual que ocorre amb les altres instal·lacions que componen la mostra, la tela, que neix del no res, està més enllà de qualsevol tipus de suport plàstic, ans no deixa de ser-ne un. Isaeus-Berlin pinta, però s’allunya de l’evident normativa del suport-pigment -que sí veiem a la primera secció de l’exposició-  donant cabuda a un element que és alhora suport i obra. I, de nou, el contrast és present arreu, el diàleg és constant degut a la delicadesa del llençol suspès en la fredor de la tosca paret del complex. Res més xocant, res més real.

De cop, l’espectador es veu immers en un soroll continu. Una cascada d’aigua brolla des de l’interior de l’armari, humitejant indirectament un fina camisola d’estiu i trencant amb la continuïtat de la sala imposant-ne la seva presencia. La poètica de l’obra és insuperable, la pàtina, l’experiència viscuda és present.

El naïf de la intimitat d’aquells elements que conformen una llar s’incorporen a l’ens expositor de forma magistral a través del concepte, una idea que fa del projecte expositiu quelcom més que un simple xoc perceptiu. Casualment i sense forçar-ho, la contrarietat onírica a la que m’aferro passejant per les dues sales es fa palpable en el context en el que s’inscriu la exposició. Me n’adono al sortir doncs, rodejada per la fredor laboral d’una mançana d’oficines qualsevol del Poblenou, l’escalfor del dormitori de Isaeus-Berlin esdevé un secret.