Declaració república / Joan Morejón | Flickr Assemblea
Declaració república / Joan Morejón | Flickr Assemblea

Ens necessitem al carrer. Ja fa dies, setmanes, mesos i anys que periòdicament sortim a aplegar-nos al carrer. I la freqüència és cada vegada major. Tan se val si és un ample carrer de la capital o la plaça major de qualsevol poble menut, obstinadament ens hi congreguem i els desbordem. Aquesta és la manera que molts han trobat de fer arribar la seva veu, en cànon a la de les institucions. La gent ja no només té la voluntat, sinó també la necessitat de sortir al carrer per dir-hi la seva; i balcons i cassoles se’ns han quedat petits. Ara bé, donem-hi un parell de voltes i veurem quin és el rol que juguen els carrers ara i en el nostre dia a dia:

Els carrers seran sempre nostres? Des de ja fa dies ho cridem amb fermesa, impertorbables ajudats dels palmells de les nostres mans. Reflexionem-hi. Judith Butler, ens recordava arran de les experiències d’Occupy Wall Street ara fa uns anys:

“Now, it would be easier to say that these demonstrations or, indeed, these movements, are characterized by bodies that come together to make a claim in public space, but that formulation presumes that public space is given, that it is already public, and recognized as such” (1)

Sovint oblidem la diferència entre espai no construït i espai públic. Els carrers, que formen part del primer, no són lamentablement cada dia i a tota hora nostres. Cal recordar que són un espai transitiu, dels vehicles que hi circulen. Sortir-hi a manifestar-nos també és un acte reivindicatiu per recordar-ho i arrabassar-los provisòriament. Fer-lo ser.

Manifestar-se en l’era digital?

Si ho pensem uns segons, sembla si més no curiós, que malgrat estar immersos en una època on la tecnologia ha aconseguit fites històriques, nosaltres seguim fent exactament el mateix: passar el llindar de la nostra porta i manifestar-nos al carrer, a les places, a les portes de les escoles o a les vies d’alta velocitat… Malgrat tota aquesta evolució 2.0 necessitem encara compartir lluites frec a frec, parlar i moure’ns en la mateixa direcció.

Ara bé, és imprescindible recordar que aquest espai comú d’aliança no és un sol lloc, sinó com deia Hannah Arendt l’espai creat per l’acció i el discurs pot trobar-se arreu, en qualsevol lloc, a qualsevol hora, entre els participants del carrer (2). La polis —els carrers nostres— no són la ciutat pròpiament, sinó l’organització de la seva gent. I això serà imprescindible recordar-ho ara més que mai. Que tinguem la necessitat de trobar-nos al carrer és sinònim del que ella reclamava com a “space of appearance”, és a dir, assumir quelcom com a real passa per que s’apareix:

“It is the space of appearance in the widest sense of the word, namely, the space where I appear to others as others appear to me, where men exist not merely like other living or inanimate things but make their appearance explicitly” (3)

La persistència del poder recau, finalment, en els cossos, la matèria.

Heterotopies, utopies amb coordenades?

Tots aquests llocs que hem anat interpretant caben dins d’un mateix calaix, fabricat per Foucault als anys seixanta, anomenat Des espaces autres. Aquest concepte fa de paraigües de totes aquelles localitzacions físiques d’utopies. Espais concrets que allotgen l’imaginari. L’autor mai va esmentar que reivindicacions populars fossin part d’aquests espais diferents, però repassant-ne les normes i els sis principis sota els quals es poden regir veurem com, efectivament, els llocs on ens manifestem són heterotopies en un sentit ampli del terme. En el camp de les idees polítiques, doncs, aquest concepte es pot referir a espais que escapen de les relacions típiques i complexes del poder: espais lliures, fora del sistema normatiu, refugi de congregacions i demandant de llibertat.

Vegem-ne els sis principis:

Primer principi: no hi ha probablement una sola cultura al món que no constitueixi heterotopies.

Segon principi: en el decurs de la història, una societat pot fer funcionar de manera molt diferent l’espai heterotòpic.

Tercer principi: L’heterotopia té el poder de juxtaposar en un sol lloc real diversos espais, més d’un emplaçament que en ells mateixos incompatibles.

Quart principi: Sovint són espais relacionats a divisions o canvis temporals.

Cinquè Principi: Elles suposen sempre un sistema d’obertura i tancament que a la vegada les aïlla i les fa penetrables.

Sisè Principi: Les heterotopies tenen, en relació a l’espai restant, una funció.

Així, observem com carrers i places, quan acullen una funció reivindicativa, esdevenen heterotopies.

Sortint al carrer demostrem que volem un canvi en el decurs de la història de la nostra societat. Reivindiquem que no som subjectes abstractes de drets, sinó que som cossos diferents, d’edats diferents i formes diferents que clamem que volem una vida diferent. Som cossos que ens mostrem com a subjecte polític amb veu pròpia. Cossos en actiu per viure dignament.


(1) BUTLER, Judith. Bodies in Alliance and the Politics of the Street.
(2) ARENDT, Hannah. The Human Condition: “action and speech create a space between the participants which can fins its proper location almost anywhere and anytime”.
(3) Ibid

COMPARTIR