“La millor lluita es la que es fa sense esperança” aquest era el títol d’una obra del col·lectiu Democracia. Hi ha quelcom d’això a la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: Després de la fi del món. Una exposició que es podrà veure fins el dia 29 d’abril de 2018, comissariada per José Luis de Vicente. Per veure l’exposició em trobo amb Fito Conesa, artista i dissenyador del cartell de l’exposició.
La relació de Conesa amb el CCCB és llarga. Ell era el responsable de l’Habitació 1418, un espai on joves d’entre 14 i 18 anys. Les seves creacions ens ensenyen un món que podríem descriure com acceleracionista, un món que vol accelerar cap a la seu propicol·lpase. Ens submergim en l’exposició. Unes enormes pantalles blaves ens porten a ser allò que vol l’exposició. Els humans com una espècie que tard o d’hora morirà; “Pensa’t com a planeta” ens suggereix Kim Stanley Robinson en unes pantalles fetes per els directors d’art de Blade Runner 2049. Ens submergim.
Fito Conesa m’explica l’exposició des de l’admiració cap a Timothy Morton; el Minstre del Futur. Ens hi endinsem. La mostra ens ensenya una realitat futura. Ens fa explícit la petjada de l’home. Ho fa a través de vuit escenaris creats ex professo. Són una demostració de força del centre. Rosa Ferré, cap d’exposicions, ha desplegat una potencia visual i creativa poc vista en aquests temps de revolta. Així, podem veure vuit instal·lacions que mostren diferents temes: Visió general, desteixit, estat del mar, tots hi guanyen, mitigació del xoc, tot hi guanyen, aoerocè i clínica de salut ambiental. Totes elles en un equilibri de discurs i estètica excel·lent. Conesa m’expressa la seva convicció amb el centre a raó d’aquesta disposició. Per ell un centre d’art ha de poder fer això. La meravella d’aquesta exposició són els espais, on podem simular que viatgem gràcies al vent o que som en un taller de roba de Bangladesh.
Les diferents instal·lacions compten amb espais de descompressió. Unes teles blanques que ens hi fan entrar o sortir, unes teles que ens descomprimeixen el cervell de l’última per entrar a la següent. D’aquestes, les més interessants són l’obra Mitigació del xoc i Tots hi guanyen. Són obres espectaculars. A la primera podem entrar dins d’una casa de l’any 2050. Una casa normal podríem dir, però on la humitat és altíssima, on s’aprofita cada gota d’aigua per cultivar, cada centímetre per viure. La immersió és total, és una casa real. Fito em parla de com l’art ens salva, jo li responc amb el permanentment citat The Decay of Lying d’Oscar Wilde. Argüeix com l’art en la seva capacitat, pot imaginar, pot trobar solucions, pot dur-les a terme. I jo afegiria, pot fer-les belles. Però l’experiència de poder entrar en una casa del futur, omple literalment els nostres pulmons d’un aire al que no estem acostumats, per shock ens fa canviar, segurament és el nostre destí.
Entrem en una sala negra, la Paula ens obra la porta. Dins, veurem una projecció, un estat del futur. Les cadires són semicercles amb auriculars. Com el senat romà, però de color blanc. Un gran ull de bou mostra… He promès no dir que hi ha dins. Entrem a la instal·lació Tots hi guanyen de Rimini Protokoll. Asseguts veiem com el món s’adapta als canvis amb la seva ceguera instintiva. Les bones condicions que els proporciona el canvi climàtic fa que cada vegada tinguin menys depredadors i la temperatura de l’aigua els hi sigui agradable. Com diu la nota de premsa; En quaranta anys hem perdut la meitat de la fauna silvestre. Al segle XX es van extingir 477 espècies vertebrades, i gairebé la meitat dels mamífers han vist reduïts els seus exemplars en un 80%. No vull fer spoilers, però la instal·lació compta amb actors i un bucle tan ben pensat com bell.
L’entusiasme de Fito Conesa em contagia. Al veure l’exposició és inevitable parlar de Blade Runner 2049, dels reptes del futur i de conceptes com accelarecionisme o el Ministeri del Futur. I aquest últim és un concepte valent i realment innovador. La idea és que els governs pensin la resposta a les crisis del futur. Un exemple que em comenta en Conesa és com ens comunicarem amb altres animals de la terra. Però si com es desprèn de la tesi de l’exposició, els homes, per bé o mal, som els amos reals de la terra. Hauríem de començar a pensar en aquesta línia.
Després de la fi del món, és una exposició que resumeix l’essència del CCCB i el descriu com a un autèntic centre d’avantguarda. No només per la temàtica de les seves exposicions, sinó la valentia amb la que s’encarreguen les produccions pròpies a artistes internacionals. També el fet que sota la gestió de Rosa Ferré les exposicions hagin arribat a tenir un estil propi, així podem veure com les obres de diferents exposicions i anys són un reflex d’altres. Per exemple, aquesta exposició distòpica i real té moltes obres que semblen tretes de Making Africa. O +Humans.
La millor lluita és la que es fa sense esperança, una màxima aplicable al moviment independentista o a la lluita ecologista. Després de la fi del món, ens mostra amb tota la cruesa que pot un futur que no podem evitar. Ens diu com serà, assevera que els humans desapareixerem. Ho farem, ja que els nostres actes ens duen a aquest destí. La pregunta és; si som capaços d’alterar la natura, no serem capaços d’alterar el nostre destí?
