La Dra. Sattler –una formidable Laura Dern- nota el palmell d’Alan Grant voltejant-li el cap. Està dempeus sobre el Jeep, i les seves tremoloses mans retiren unes Ray-Ban Aviator del seu rostre incrèdul. I llavors, per primera vegada en gran pantalla, entra en escena un dinosaure de Jurassic Park –el diplodocus per ser exactes-, mentre la banda sonora de John Williams puja els decibels i s’escolta de fons Jeff Goldblum dir “You did it, you crazy son of a bitch, you did it”. Aquell vell xaruc de John Hammond no els havia aixecat la camisa.
M’aventuro a dir que així es va sentir –aproximadament- la meitat del poble català un divendres 27 d’octubre de 2017, en proclamar-se la República de Catalunya.
Recollim, però, les lliçons de l’experiència (tots sabem com acaba Jurassic Park): Pau Clarís, Rafael Casanova, Baldomer Lostau, Francesc Macià, Lluís Companys i Carles Puigdemont. Sis noms, cinc segles i sis proclamacions. Quan de mal va fer TV3 quan Pau Clarís va declarar la república un 17 de gener de 1641.
Difícil és la tasca que ens espera enfront del xoc de legitimitats
El catedràtic britànic d’Oxford Isaiah Berlin teoritzà que l’origen de la identitat nacional d’un poble entronca en la reacció natural front a la inferioritat, la injustícia i l’explotació. Si Kant havia afirmat que “de la branca doblegada amb la qual es forja l’ésser humà, no pot sorgir-ne res de dret”, Berlin matisà “com a mínim ho haurem d’intentar”. I això farem.
Perquè ser un Estat no es proclama, o l’ets o no l’ets, i la legitimitat no es demana, es guanya. No ens enganyem, la lluita pel reconeixement internacional tot just ha començat i té una data marcada en vermell en el calendari gràcies al president espanyol Mariano Rajoy: el 21 de desembre. Només si som capaços de respectar i fer valdre la legitimitat i la voluntat del Parlament de Catalunya fins llavors, des de l’oposició democràtica, obtindrem allò que ens pertany com a Estat.
Actuem com a tal.
Fer front a la incertesa
Entendria perfectament que ara mateix el president Puigdemont estigués intentant cremar neumàtic amb un DeLorean per arribar als 140 km/h i trencar la barrera de l’espai temps per tornar al passat amb Doc Emmet Mas. Però no és el cas.
Segurament no siguem un dels pobles més exitosos a l’hora de proclamar la independència, però quan vaig néixer l’any 1991 hi havia 174 països sobirans dels 194 actuals. Qui encara no entengui que el principi i dret d’autodeterminació és natural i inalienable a la persona i als pobles, és que va més enllà de la racionalitat, per dir-ho de forma elegant.
Creure en la República no és una obligació, és una necessitat. Josep Pla va deixar escrit que “a molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen”. Avui toca creure-hi. Quan el poble va una passa davant la llei, el progrés és inajornable.
I els qui s’obcequen a parlar de parlar, heu sigut incapaços de vehicular una proposta alternativa tangible per emmotllar la realitat catalana a la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, en ares de la grollera especulació electoralista. Perquè assenyalant des de la barrera només heu fet que atiar el conflicte irreversible, per intentar governar sobre terra cremada.
Davant l’inevitable article 155 –sí, inevitable-, Puigdemont i el govern de la Generalitat han escollit l’única opció que ens atorga una oportunitat. Una oportunitat incerta, arriscada, temerària, precipitada i agosarada. Però és la nostra oportunitat. Fem-la nostra, perquè la tenim a les nostres mans, ara i aquí. Aquí i ara, més que mai, visca la República.