Dues de moltes Barcelones

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest pont d’octubre serà un meravellós bàlsam per a cuidar la salut mental dels catalans després de tants dies histèrics i històrics. Fa vora d’un mes que volia escriure de dos llibres sobre Barcelona, però l’excés de noticies i emocions ho ha fet impossible.

Entremig han passat masses coses a nivell personal i col·lectiu. Vaig acabar els shows de Loopoesia, hi hagué un estrany i cruent diumenge, alguns pensaren a tocar la independència i bé, ara som a una espècie d’interstici amb previsible, si bé costarà, diàleg i política per a parar nervis, porres i fugides cap endavant, quelcom que tots fem d’una manera o altra.

Les dues obres que us vull presentar poden encaixar a qualsevol moment històric, però el cert és que es troben separades per cinquanta anys. La primera és de 1967 i si dic Joaquim Carbó molts pensaran a Cavall Fort, deixant aquesta magnífica unió de noms i cognoms a la terra de ningú del camp literari nostrat.

9788494725821 (1)

L’època on Els orangutans, novel.la recuperada per Males Herbes, arribà als lectors fou l’eclosió d’un món que volia enterrar masses malsons. Els tòpics, que sempre amaguen part de veritat, ens fan imaginar una joventut en perpètua revolta, una classe mitja naixent que demanava més llibertats a causa de la bonança econòmica de la dictadura i en Joan Manel Serrat a un cantó i el Lluís Llach a un altre perquè hi ha coses que no canvien, però el cert és que amb massa freqüència oblidem l’autèntica quotidianitat, doncs l’oblit és profund i la profusió produeix una selecció de records i esdeveniments.

El protagonista dels Orangutans és un uomo qualunque que dirien els italians de la postguerra, un nano normal i corrent amb molt desig de menjar-se la nit i una espècie de fastig vital degut a la feina, gens vocacional, i una situació espantosa a casa, amb la mare molt tronada i les típiques despeses que ningú sap d’on surten fins que els diners s’esfumen, cauen les fulles del calendari i tot es repeteix amb patètica rutina.

La novel.la, que en aquest sentit podria comparar-se a Ulisses, narra vint-i-quatre hores de deliri mundà on un imprevist justifica l’excepcionalitat. La mort de l’àvia fa que el nostre antiheroi hagi de dormir poc, justificar-se a la feina, demanar que li avancin diners del sou i anar cap al poble a un enterrament. Nosaltres l’acompanyem perquè ens obsequia amb les seves vivències i reflexions, narrades a un particular monòleg interior molt divertit, però ja sabeu el perill d’aquesta paraula, un tot s’hi val que no diu res. Si precisem caldrà dir que la prosa de Carbó encara manté l’aire fresc del moment, un català que no es conforma amb lèxic literari perquè vol ser irònic i copsar la realitat sense miraments.

- Publicitat -

Per aquest mateix motiu tot el text s’envolta d’una plàcida cruesa mentre la voluntat de tancar els ulls sobrevola el conjunt i les accions surrealistes que omplen els dies emergeixen amb suma naturalitat. L’enterrament és una oportunitat de teca i conquesta femenina, la tarda es torna un anhel per a la nit i la foscor, entre un cinema on reposar i el retorn del femení, una magnífica cloenda que permet passejar per la Barcelona de l’època, present i insinuada a totes les capes d’un alegre capsigrany massa conscient de ser un derrotat gairebé per decret.

DKQTaAdXkAA_vDo

La segona perla del repertori em sembla molt interessant per diversos motius. Agafo Barcelona inconclusa i penso a Josep Pla, qui temia una Catalunya plena d’illes de cases com a conseqüència d’una invasió imparable anomenada Eixample. Candaya ha editat aquest recull de cròniques d’un argentí resident a Barcelona, i bé, tornem als llocs comuns. Només per això la novetat em sembla meritòria, perquè els seus ulls de fora veuen millor endins, però si el contingut fos mediocre no gosaria parlar-ne.

El Laureano traça vàries línies perquè sap, i descobrir-ho no és ni molt menys senzill, de l’existència de moltes Barcelones. Durant la primera part del volum un pot pensar que ens presenta una biografia on es fon amb l’espai entre curses, viure amb prostitutes sense saber-ho, curses populars, treballs mal pagats i devoció pels cursos, però no, hi ha bastant més a les pàgines on ens descriu un indret embogit sense saber-ho, una metròpolis petita amb un ventall de possibilitats plenes de raresa.

Sempre he dit que hi ha dues fórmules per a narrar la capital catalana. La primera ens du a l’inimitable Josep Maria Huertas Clavería, que passejava els carrers i així entenia ets i uts de llocs i habitants per a escriure la Història de forma directa. La segona tindria com a model a Lluis Permanyer, cronista oficial i obsedit d’Història, com si les pedres haguessin deixat de parlar. Jo, que també sóc barcelonauta de mena, combino ambdues especialitats perquè ambdues em semblen igualment fonamentals. El Laureano tindria més de Huertas perquè mentre camina té la màgia voluntària d’anar envers quelcom insòlit. No és d’aquí i aquest factor determina les seves petjades, més semblants a la recerca d’una epifania que a la claredat de qui vol dictar sentència. Les seves impressions són efímeres, ens duen a indrets i esdeveniments on probablement no hi posaríem mai els peus però, atenció, que sens dubte poden ensenyar al futur com són de dements aquests anys.

Més enllà de l’instant fugisser Debat, a qui resulta temptador imaginar com una turbina en perpetu moviment, és un home amb intuïcions i amor pels detalls, sense els que és quimèric filar documents personals on l’individu es mescli amb l’esperit del temps. Texts com el seu reportatge personal d’un no gaire llunya dotze d’octubre, emociona veure’l envoltat de disminuïts amb banderes i eslògans, o la seva reflexió de Barcelona després dels atemptats són documents que permetran comprendre cap on anàvem al llarg d’aquests anys convulsos, on Barcelona, com sempre, es transformarà sense voler ser una, perquè la seva dèria recau a la pluralitat amb escreix.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca