Darrerament el president dels EUA, Donald Trump, s’ha proposat tombar tots aquells acords internacionals que va aconseguir el seu predecessor i recuperar aquelles estratègies que havien fet tan “popular” George Bush arreu del món. La bona sintonia amb Israel i el trencament de l’acord nuclear amb l’Iran són dos fronts en els quals Washington pot treure’n algun profit, però pel que fa a l’altre actor supervivent de l’eix del mal, Corea del Nord, tot apunta que Trump pot acabar davant d’un humiliant carreró sense sortida del qual la imatge del secretari general Kim Jong Un en sortirà reforçada. Però, a banda d’un dirigent suprem tan agressiu a les xarxes com el mateix Trump, que té aquest país de 26 milions d’habitants a fer davant la primera potencia militar del món?

Recordem que la partició de la península de Corea es donà a causa de les tensions entre els principals actors de la Guerra Freda, que instal·laren a la meitat que controlaven els seus propis titelles. L’any 1953 s’esgotava tota possibilitat d’unificar la península per la força i, mentre al nord es consolidava el govern del guerriller comunista Kim Il Sung, al sud ho feia l’ultradretà Syngman Rhee. Els canviants equilibris de poder a la regió permeteren situar Corea del Sud i el Japó sota l’òrbita nord-americana mentre que Corea del Nord s’afanyà a construir la seva independència aprofitant les tensions entre la Unió Soviètica i la Xina comunista. En plena crisi humanitària (provocada per la caiguda de l’URSS) el 1994 Kim Jong Il, fill del primer líder del país, prengué el poder a Corea del Nord amb un lema ben clar: l’exèrcit primer. Així, mentre els seus veïns capitalistes creixien, al nord només les forces armades es mantenien a l’alçada, sempre sota l’amenaça d’una invasió dels EUA i els seus aliats (el record de Iugoslàvia era ben present). Així, quan arribem al 2011, any de l’ascens de Kim Jong Un al tron, no només el règim ha aconseguit no obrir-se al lliure mercat, sinó que ha aconseguit produir armes de destrucció massiva.

Kim Jong Un, res a esperar

Del jove Kim Jong Un pocs analistes internacionals n’esperaven gran cosa, era el fill petit de l’anterior dirigent i tenia molt poca experiència política, per tant, es donava per cert que els seus tiets Jang Song Taek i Kim Kyong Hui assumirien una mena de “regència” la qual duria tard o d’hora a l’adopció del sistema econòmic xines i a la desnuclearització. Però el nou dirigent es rebel·là contra la pretensió xinesa de posar el país en la seva òrbita: afusellà el seu tiet  Jang Song Taek el 2013 i presumptament feu assassinar el 2017 al seu germanastre Kim Jong Nam a Malàisia. Això darrer feu empipar les autoritats xineses, les quals tenien a Kim Jong Nam a Macau com el seu protegit, i respongueren amb sancions econòmiques duríssimes. En l’àmbit intern, aquests assassinats de familiars perjudicaren greument la imatge del jove líder sobre la població si bé, aquestes morts havien consolidat la seva preeminència i, sobretot, l’ascens de generals fidels de la facció de l’Oficina d’Orientació operativa del Partit dels Treballadors.

Lluny de la retòrica de Trump, la república coreana del sud, que allotja guarnicions nord-americanes i que en cas d’una nova guerra civil patiria la incursió de l’exèrcit nord-coreà, fa una clara aposta per la pau i la convivència.  Amb l’esperança que la crisi humanitària dels 90 fes caure el govern dels Kim, els sud-coreans mostraren la seva millor cara amb ajudes alimentàries i fins i tot amb projectes econòmics comuns, com és la fàbrica de Kaesong, amb capital del sud i treball del nord. Tot i mantenir les maniobres militars conjuntes amb els EUA amb l’objectiu d’intimidar el veí del nord, tant la presidenta Park Geun-Hye com el seu successor Moon Jae-In han declarat que la unificació de la península és un objectiu a llarg termini i que cal conservar bones relacions amb aquest i amb el seu gran valedor, la Xina.

El Japó aposta per atacs preventius

Japó, l’altre aliat dels EUA a la regió, ha adoptat en canvi un perfil molt més agressiu envers la qüestió nord-coreana: el seu primer ministre Shinzo Abe és molt partidari de les sancions econòmiques i si cal, d’atacs preventius sobre territori nord-coreà. A diferència d’alguns dels seus predecessors, Abe es nega a condemnar l’imperialisme japonès a la Segona Guerra Mundial (enutjant tant la Xina com Corea del Sud) i planteja reinterpretar el pacifisme de la constitució nipona per a donar un major protagonisme a l’exèrcit. El fet que les darreres proves balístiques nord-coreanes hagin demostrat que l’arxipèlag japonès és vulnerable a un atac, ha refermat l’interès del govern nipó i de la seva opinió publica per a fer-se amb un sistema d’escut antimíssils de procedència nord-americana.

D’altra banda la Xina, reconeguda tradicionalment com l’intermediari amb el qual s’ha de tractar per apaivagar els ànims a la península coreana, sembla jugar més que mai a un altre joc. En aquests moments el president xinès Xi Jinping busca a través dels acords de desnuclearització nord-coreana rebaixar les tensions a la península i instigar els EUA a què retirin part de les seves forces militars del terreny. Però Kim Jong Un no es troba en la mateixa posició vulnerable que el seu avi Kim Il Sung a la guerra dels 50 i ha preferit garantir la seva supervivència mitjançant l’armament atòmic i no pas la diplomàcia. Un enutjat Xi Jinping ha aplicat restriccions sobre el carbó arran de l’assassinat de Kim Jong Nam i, en sumar-se a les sancions econòmiques, podria fer col·lapsar el règim nord-coreà en uns pocs dies… però això suposaria portar el caos que tant tem a la regió.

És en aquesta complicada equació que sembla que el règim nord-coreà és immune a una agressió exterior, encara que aquest vingués de la primera potència mundial. Donald Trump podria envair el país com ja van fer els seus aliats a Líbia però, a diferència de Gaddafi, Kim Jong Un podria respondre amb un atac nuclear sobre el Japó i provocar una hecatombe de manera que, ni el país del Sol Naixent ni Corea del Sud no en volen ni sentir a parlar. Una altra estratègia serien les sancions econòmiques però, tal com han demostrat els mercaders del règim, els seus coneixements de les finances globals, el mercat negre i els sistemes informàtics, els han permès esquivar el rigorós bloqueig dels EUA i els seus aliats durant dècades. Qualsevol pas de Donald Trump cap al derrocament de la dinastia Kim hauria de comptar necessàriament amb el suport (o la neutralitat) xinesa, però el preu a pagar podria ser molt car: desmilitarització del Japó, neutralitat de Corea del Sud… Etc. Donades les circumstàncies, no li aniria millor a Trump acceptar un petit maldecap com Kim Jong Un?