Agafo el carrer París i veig cridar el CDR de Sants, tot està tenyit pel color groc dels fanals. Els cotxes xiulen. Les masses desfilen davant de les terrasses on els despistats beuen cervesa, coca-cola o simplement miren les musaranyes. M’apropo a la Diagonal. La massa es compacta a l’asfalt. Les voreres respecten els passejants/manifestants. 200.000 persones es manifesten per la llibertat dels presos polítics. La llum groga tenyeix els caps, les jaquetes. Les espelmes provoquen una falsa sensació de seguretat. Però la confiança està al cos de tots. Els càntics brillen per la seva absència, alhora que els fa més potent quan hom els canta.

Dilluns van portar a presó a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Evidentment són un cap de turc. La falta de voluntat de comprendre el problema polític català per part del règim del 78 els ha portat a la presó. Han passat dues nits a Soto del Real acusats de sedició. Es vol escapçar el moviment independentista, es vol justificar la falta de llibertats polítiques. Es vol experimentar fins on és el llindar del dolor de la població. Fins a quin punt es pot tòrcer a la gent. L’1-O ho van fer amb policies sembrant el pànic. Ara volen advertir a la resta dels catalans. L’eslògan: resistir és vèncer, esdevé real.

Entre aquest núvol de reflexions em veig baixant la Diagonal. Al carrer Riera de Sant Miquel em trobo amb Joan Solà, secretari d’organització de les JERC; comenta com hem de recuperar la unitat d’acció i els carrers. “La gent és la força del procés. Hem de demostrar que tot això surt d’un poble, no un deliri d’un govern. O de dues persones, que no feien més que escoltar la gent que es va revoltar el dia 20 de setembre. Ells només van coordinar la gent, que es manifestava de forma pacífica“. Aprofito perquè em faci cinc cèntims de la situació dels Comitès de Defensa de la República: “Els CDR són agents de mobilització de tot el territori. Van permetre que l’1-O la gent anés a votar. I han de tenir un paper protagonista en totes aquestes mobilitzacions.” A més de plantejar la pregunta clau; s’ha d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència? Respon: “El que hem d’intentar és esgotar qualsevol via de diàleg. El govern espanyol ens ha demostrat que no té cap voluntat de negociar, però hem d’esgotar aquesta opció fins al final. I si aquest escenari de repressió no s’atura, si els dos Jordi no són alliberats i marxen de Catalunya les forces d’ocupació, cal aixecar la suspensió de la declaració d’independència.” M’aclareix també el rumb de les noves mobilitzacions: “Les mobilitzacions encara estan per definir. La idea és que les mobilitzacions vagin en augment. L’estat espanyol està jugant al joc que ha heretat, el franquisme. La nostra arma més forta és la democràcia.”

Un amic em saluda, fujo de sota les banderes de les JERC i ens trobem amb una altra amiga, ha tardat una hora a pujar des de la parada de Diagonal fins al carrer Riera de Sant Miquel. Atabalada es posa un cigarret a la boca. Passegem entre càntics i silencis, veiem que hi ha corrents dins la massa. Alguns grups volen pujar Diagonal amunt, altres estan tranquils anxovats dins la massa.

Hi ha cert moviment, entre aquest bullíci em trobo la Cèlia que em diu: “estic aquí per dignitat, no tant potser per la independència sinó per mantenir la democràcia. Les accions que s’estan duent a terme són repressives i antidemocràtiques, basades en mentides i no respectar els drets de les persones. Jo crec en el contrari”. Aprofita per parlar de la situació de la llengua catalana a les universitats: “A la carrera durant els primers mesos dels Erasmus sempre els hi ha fet les classes en castellà inclús per integrar-los millor. I sincerament no crec que hi hagi cap discriminació per llengua.” Li pregunto sobre si han de ser més radicals les protestes, potser ens deixem entabanar per massa pacifisme. Potser la nostra resposta és un acudit davant l’agressió que rebem. Ella em respon: “Crec que cal mantenir-nos en aquest pacifisme, per o posar-nos a la seva altura i que no ens ho puguin recriminar. També penso que al final, quan és una guerra entre dos poders, amb una força desigual; violència contra pacifisme, no és una solució.” Per últim esbrino si voldria fer el pas endavant, si voldria que ja fóssim una república, hi objecta: “Potser no s’hauria de declarar la república directament, falta molta gent que s’ha d’expressar. Però cada dia que passa se’m lleven les ganes de viure a Espanya.”

I llavors és quan tinc una de les sensacions més curioses de tots aquests dies. Tothom crida al silenci. Lentament, com unes llums que s’apaguen callem. Sec sobre l’escorça dels arbres del boral. Deixo la bossa verda sobre l’asfalt i miro cap al Cinc d’Oros. Ningú diu res, hi ha un crit amagat. La llum dels ciris és invisible, el groc dels fanals ho inunda tot. A poc a poc un murmuri de fons, un crit que es va tornant nítid. Un crit que havia escoltat a El Senyor dels Anells dins les mines de Moria. Arriba cap a nosaltres, va passant per franges de manifestants, ve des de la Plaça Francesc Macià. Els carrers… Continua avançant incansable, Seran sempre… Nostres! I el silenci deixa pas a un esclat. Tothom dret, els braços en alt. Els líders han deixat d’existir, estan tancats en una presó. Però ara mateix són més líders que mai. El groc del carrer ja no és el dels fanals. És el groc de la llum de les espelmes, és el color que ens fa nostre el carrer. És el color de la nostra emoció i determinació, per això és groc és el color de la intel·ligència i la bona expressió. Per això, com diu la Cèlia no caiem en paranys. Per això ara el groc és el nostre color.