La carta del president Puigdemont repeteix el mateix patró d’actuació que el que es va utilitzar el 10 d’octubre en la Declaració d’Independència, gestió del missatge independentista en paral·lel de la gestió de la correlació de forces per aglutinar més suports a la causa catalana a l’Estat i Europa. Una estratègia arriscada que, tot i rebaixar la tensió política, ara capitalitzada per un Gobierno ansiós d’aplicar el 155, juga amb la reacció de l’element més important del moviment independentista, el carrer. El mateix que fou colpejat l’1-O quan defensava les urnes.

Diàleg i mediació

Pot semblar innecessari, però no ho és. Insistir amb el diàleg és una virtut en un moment on les feres es preparen per clavar les urpes. El problema d’aquesta insistència és que davant només hi ha el silenci o l’amenaça. És difícil enraonar, dialogar o trobar un punt d’acord amb un tigre que té el cap de l’altra en la seva boca. La posició de força és monopolitzada per l’Estat, i això Europa ho reconeix. La mediació, denegada per Juncker, només té sentit si equipares la teva força amb la del teu adversari.

És normal, comprensible i just -dins la seva dinàmica- que la Unió Europea no vulgui seure entre l’Estat i la Generalitat per trobar una via pactada que canalitzi les demandes polítiques. Ho és perquè hem de recordar que portes enfora Catalunya només és una regió. Com revertir la situació? Amb la Declaració d’Independència, és la millor manera d’equilibrar la diferència i que la Unió entri en escena.

Creure’s el resultat de l’1-O davant d’Europa

De la mateixa manera que es va improvisar després de les eleccions del 27S, ja en la mateixa nit electoral Antonio Baños va anunciar, per sorpresa general, que l’independentisme havia perdut: “No hem guanyat el plebiscit, no hi ha DUI”. Ara comença a generar-se un corrent d’opinió que alimenta la teoria que el Govern no veu els resultats del referèndum de l’1-O com un mandat prou ferm per aplicar la victòria del ‘Sí’. L’Estat ha guanyat el relat a l’Europa institucional que el referèndum no era legal, i, per tant, el seu resultat no és vinculant.

Hom pot pensar que si el 10 d’octubre el president hagués declarat la independència, amb un termini per a la proclamació i un període per a la mediació, el missatge per desprestigiar les urnes i els més de dos milions de catalans que varen anar a votar podria haver quedat inhabilitat. Però hi ha la imatge de les porres contra les urnes. Un impacte que en l’imperi del record efímer va a contrarellotge, però no per això perd contundència argumental. La DI vinculava els resultats, els legitimava de portes enfora.

Mediar, el què?

Quan apostes per suspendre sine die la declaració, i una setmana després poses un termini de 2 mesos per dialogar, la lectura sobre la improvisació en el Govern agafa força. Hi ha vuit setmanes per dialogar, mediar, però es desconeix sobre què. Aplicar el resultat del referèndum? Acordar un referèndum pactat? Nou encaix constitucional?

Tot sembla girar al voltant de la reacció de l’Estat per marcar una clara diferència entre la posició de les parts, però és un error majúscul. Europa vol ordre, i si aquest ordre arriba amb l’article 155, el continent ho acceptarà de la mateixa manera que accepta la lamentable i inhumana política dels Estats membres amb els refugiats, tolera l’ocupació militar russa en territori ucraïnès i evita parlar de la repressió policial de l’1-O. Ordre, ordre, ordre.

Ara bé, que l’executiu de Rajoy tingui la permissivitat de l’alta institució no vol dir que això sigui unànime a Europa. Només avui, Joan-Enric Vives i Sicília, Copríncep d’Andorra i Bisbe d’Urgell, es reunia amb el president Emmanuel Macron‏ mentre el ministre alemany d’Afers Exteriors, Sigmar Gabriel, en l’arribada a Luxemburg per reunir-se amb els seus homòlegs de la Unió Europea veia “marge de maniobra” en la situació catalana i reclamava negociar. En paral·lel, el Parlament d’Eslovènia demana al seu govern que reclami a la UE una solució basada en el diàleg.

Pausar, serenor i guanyar

Ho vàrem dir el 10-O quan Puigdemont va tancar el seu discurs, rebaixar una marxa només s’entén si tens una carta per guanyar. Si no, gestionar la decepció social serà molt difícil. En política una setmana és molt poc temps per concretar si l’estratègia d’uns i altres és millor o pitjor. L’opció del Govern no ha de sorprendre, Catalunya és un país de caràcter pacífic, tolerant i dialogant. Que el Gobierno hagi fet quadrar part dels eurodiputats amb la idea que l’1-O no va ser legal ni vinculant, tesi que compra el president de la Comissió Europea, no tapa que la Generalitat està guanyant la batalla de l’acceptació de la causa catalana. Són urnes contra porres, només cal insistir per vèncer.

Això sí, fiar-ho tot a la reacció de l’Estat o d’Europa és una equivocació. I més quan Rajoy pot vendre la reforma constitucional que proposa Pedro Sánchez com la tercera via que escolta les proclames catalanes.

L’Estat respon sota pressió

Que la sensació de manca d’evolució no ens amagui que a l’executiu de Rajoy hi ha un problema majúscul que no sap com gestionar. La resposta consolida l’estret marge de maniobra amb el qual es troba, repressió o mediació. La carta, que nega el conflicte històric entre Catalunya i Espanya, no considera legal ni vinculant l’1-O, exhibeix el suport del Congreso per aplicar el 155 i no es creu de la crida al diàleg de Puigdemont, constata que necessita una excusa per actuar.

La pressió nacionalista, visible amb Ciutadans i Albert Rivera o els ciutadans cantant ‘a por ellos’, perquè intervingui la Generalitat i convoqui eleccions -on els partits independentistes podrien ser vetats- fa molt visible el descontrol amb el qual també viu la Moncloa.

Dijous, nova data límit. Més cartes.