Dos musicals quasi normals

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Perquè ens agraden els musicals? Està clar que si estem disposats a deixar-nos cinquanta, seixanta o setanta euros a la taquilla és perquè sabem que allò que anem a veure ens agradarà. Són una aposta segura. Però perquè ens agraden? Potser per la fusió de música i text. Una combinació imbatible alhora de fer aflorar sentiments. Potser perquè sovint es dirigeixen al gran públic, aquell ens indeterminat i indefinit que tot programador busca seduir. O potser perquè acostumen a plantejar històries felices, de superació, amb un gran equip d’actors i vistoses coreografies. Potser ens agraden els musicals perquè senzillament són sinònim de felicitat, per efímera que sigui. Potser tot això que us explico és allò habitual, normal, en la majoria de musicals. Però avui us vull parlar de dues propostes anòmales, curioses, lleugerament singulars. Dos musicals quasi normals.

 

Cabaret
Cabaret

 

Cabaret – Teatre Victòria

Però a veure, que té de quasi normal un musical com Cabaret? Poca cosa pensareu. Un clàssic de clàssics que ha tingut versions, interpretacions i divagacions diverses. Entre totes elles caldria destacar la pel·lícula que Bob Fosse va rodar amb una brillant Liza Minelli. Però servidor no havia pogut fins ara consumar les ganes de veure aquest musical en directe, en un escenari. No podia deixar escapar la producció de Som Produce que recalava al Teatre Victòria després de voltar per mitja Espanya. Una proposta que tot i no apostar pel format de cabaret literal que va plantejar Sam Mendes al seu moment, si que planteja una concepció escènica a priori bastant interessant. A Catalunya ens arriba encapçalat per l’Iván Labanda i l’Helena Gadel. Dues apostes segures en la línia del que apuntava més amunt.

I fins aquí les expectatives. Les expectatives normals vull dir. Només caldria sumar-hi les ganes de passar-ho de conya en una festa esbojarrada i picaresca. I això és el que em vaig trobar i el que no. I que no s’entengui això com una crítica negativa. D’entrada m’agradaria destacar el que per mi va ser la gran revelació de la nit: l’Ivan Labanda. Després de decebre’m profundament a Scaramouche, el que fa cada nit al Teatre Victòria és senzillament brutal. El personatge del presentador és en sí una bomba interpretativa, però Lavanda és capaç de construir-lo a través d’una fúria i tristesa que glacen el cor. L’acompanya una Helena Gadel que canta millor que interpreta, però que tot i així deixa una important petjada emocional a través del seu personatge.

M’agradaria però destacar la valentia d’un musical que tot i presentar-se com un divertimento, de divertit en té poc. Aquí no hi ha lloc per a happy ends. Cabaret esdevé un conte teatral expressionista, tètric i grotesc. Un conte que s’emmarca en una Europa on el feixisme guanya terreny, i on l’ambient comença a ser irrespirable. Totes aquestes idees estan presents en aquest muntatge amb més o menys gràcia escènica, ja que malauradament la proposta no renuncia a un plantejament dramatúrgic sovint massa esquemàtic. No obstant, si que funcionen la majoria de cops d’efecte en una proposta que ens recorda cada nit com d’important és la llibertat.

- Publicitat -

 

Casi normales 1
Casi Normales

 

Casi normales – BARTS

“Jo sóc quasi normal”. Això hi posava a la xapa que em van regalar a la sortida de la sala BARTS. Una frase pròpia d’un manual d’autoajuda que no sabria si qualificar de brillant o d’esperpèntica. Us cedeixo la qualificació a tots vosaltres. El que si sé és que el pitjor d’aquest musical és el seu títol, un “quasi normals” que no només no representa en res el contingut d’aquest musical, sinó que despista d’una manera superlativa. I en tot això, l’afegit “del creador de Por Trece Razones” doncs no ajuda massa precisament. Jo esperava trobar-me un musical pseudo-contemporani de tall populista i efectista. Per a dummies, perquè ens entenguem. Però majúscula va ser la meva sorpresa davant d’una proposta intel·ligent, sensible i extraordinàriament fresca. Aquest és el musical que portava esperant molts anys. Hereu del millor Company made in Sondheim, el plantejament ideat per Brian Yorkey parteix d’un tema sensible, i que no revelaré aquí, per tal de construir tot un mecanisme dramatúrgic sobre les emocions i les connexions humanes.

I encapçalant-ho tot la música. I quina música. És una de les millors partitures de teatre musical que he escoltat mai. Un engranatge perfecte de leit motivs i arranjaments que podria caure en la confusió més absoluta en mans d’una orquestra incompetent. Aquí però hem estat de sort, i el treball dels musics dirigits per Xavier Torras és increïble. I sense bones veus no hi ha musical. I aquí són molt però que molt bones. M’agradaria destacar especialment les de la Jana Gómez i el Guido Balzaretti, els quals emocionen amb uns matisos vocals que deixen estupefacte. Però si parlem de matisos he de mencionar a l’enorme protagonista de tot plegat: Nina. El seu personatge és un tour de force musical i interpretatiu que l’actriu controla en tot moment. Demostra tantes coses durant les dues hores i poc que dura el show que ho recomanaria a tots els estudiants de teatre musical d’arreu. Una autèntica classe magistral de com s’ha de defensar un musical.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca