Vice President Mike Pence, Mrs. Karen Pence, and American and Georgian troops at Exercise Noble Partner / Official White House Photo by Myles D. Cullen
Vice President Mike Pence, Mrs. Karen Pence, and American and Georgian troops at Exercise Noble Partner / Official White House Photo by Myles D. Cullen

Sovint els mitjans internacionals reflecteixen una situació de connivència idíl·lica entre l’administració Trump i el govern de Vladimir Putin, i si bé en part és justificable aquesta impressió, no és cert que els EUA hagin abandonat els seus projectes antirussos a canvi d’una bona entesa. Exemple d’això és la visita de l’1 d’Agost de Michael Pence a un dels punts més calents de la rivalitat EUA-Rússia: la petita república de Geòrgia. Allà, una enfervorida classe política veié en el vicepresident nord-americà l’oportunitat de deslliurar-se de la pressió del seu monstruós veí… però, el desig d’independència política georgiana pot tenir greus conseqüències polítiques per al país.

Des que es va declarar la independència de Geòrgia d’una URSS a la deriva, el 9 d’abril de 1991, que el país començà a generar un discurs que, si bé era molt menys crític que el de països com Polònia o els del Bàltic, recuperava aquells dos pilars que durant el període soviètic havien estat arraconats: el nacionalisme ètnic i l’església cristiana ortodoxa. El patriarcat religiós ben aviat es trobà còmode en la jove república laica, el nacionalisme, però, tal com passava a quasi totes les repúbliques exsoviètiques, xoca amb altres nacionalismes minoritaris. Del 1991 al 1993 esclatà una guerra entre la província d’Abkhàzia, al nord-oest del país, i el govern central de Tbilisi; a la qual ben aviat seguiren les d’Ossètia del Sud, al nord del país, i Adjària, al sud-oest, en els seus ànims secessionistes. La presidència de Xevardnadze, depenent del suport rus, evità el col·lapse total del jove estat.

Tot i la dependència econòmica de Geòrgia a Rússia, heretada de temps de l’URSS, la població començà a sentir-se més identificada amb Europa, al·legant els llaços culturals comuns (entre altres coses, el suposat parentesc entre l’idioma basc i el georgià), la qual cosa portà el 2004 a la presidència a un prooccidental, Saakaixvili. Ben aviat, aquest enèrgic president acabà amb la impunitat de la màfia a la Kutaisi, la segona ciutat del país, i acabà amb la independència política d’Adjària, gràcies a l’enorme capital procedent dels EUA, desitjosos d’encerclar Rússia amb països hostils. El desig de Saakaixvili d’entrar a l’OTAN i el seu avanç militar sobre Ossètia del Sud el 7 d’agost de 2008 provocaren el virulent contraatac de Rússia.

En 5 dies les forces del president rus Medvédev desallotjaren les georgianes d’Ossètia, que no comptaven amb el suport de l’OTAN, i ocuparen el port principal de Poti, la ciutat de Zugdidi i Gori, la terra natal de Stalin, amenaçant directament la capital del país, Tbilisi. Es féu un alto el foc i els russos es retiraren fins a les repúbliques secessionistes, Saakaixvili conservà la presidència però el cost polític fou immens: els russos els havien esclafat impunement i ho tornarien a fer si calgués. El 2012 perdia a les eleccions parlamentàries i, acusat d’abús de poder, viatjava a la Ucraïna proeuropea on el 2015, el president Poroixenko el feia ciutadà d’aquell país i governador de la ciutat d’Odessa.

El 77% dels georgians vol entrar a la UE, però els ingressos del turisme són rusos

El partit que governa actualment el país, Somni Georgià, no renuncià pas als projectes proeuropeus del seu predecessor, però sí que ho feu des d’una perspectiva molt més pragmàtica i acceptable per als russos. I és que, per una banda el 2014 un 77% dels georgians volien entrar a la Unió Europea; però per l’altra, els beneficis del turisme rus son molt més elevats que els de qualsevol país occidental: 219,145 russos vers als 7,404 nord-americans el juliol de 2017. No és pas una minúcia doncs el turisme representa el 23,3% de l’economia georgiana. La butxaca exigeix als georgians que mirin cap a l’est, mentre la política els dirigeix vers l’oest. Havent passat una guerra fa menys de 10 anys, un veí del poble d’Stepansminda, a les muntanyes frontereres amb Rússia, ha d’acceptar amb resignació la massiva presència de turistes del nord a casa seva. Pur pragmatisme a l’estil de Somni Georgià.

Però les tensions internes a la societat poden acabar esbombant aquest equilibri. Una reforma constitucional engegada pel govern s’ha topat amb una oposició frontal de la resta de partits, que l’acusen d’estar afavorint el sorgiment d’un sistema de partit únic. El Consell d’Europa tractà recentment de fer arribar les dues faccions a un acord, però fou en va. El govern es trobà en peu de guerra amb els altres partits i amb el president. Fins i tot la visita de Pence, tan desitjada per tots els actors, ha suscitat agres crítiques internes: entre les quals n’hi ha contra el president Margvelaixvili per visitar amb Pence les instal·lacions de l’OTAN pròximes a Tbilisi sense el govern, per no fer prou per reintegrar les províncies rebels…, etc. L’únic que sembla segur davant les critiques és el patriarca Illa II, reunit a la catedral de Sioni amb el nord-americà.

Així que els líders georgians (i els seus votants) es troben en una disjuntiva: poden acceptar els enormes beneficis econòmics de l’amistat amb Rússia i tenir un president còmplice com el Xevardnadze dels anys 90; o poden tornar a llençar-se als braços dels EUA i l’OTAN com va fer Saakaixvili i arriscar-se a un nou desastre militar. L’opció de Somni Georgià de nadar entre dues aigües, pot tenir els dies comptats, el país haurà de triar entre orient o occident.

COMPARTIR