No em van pegar, però tinc l´ànima trencada.

I suposo, que és com ens sentim tots.

La mare no ho sap, però el dia 1 fent cua a l’escola, els peus molls i el cor al cap, a la panxa i a la pell; sota el brogit de l´helicòpter, una noia mirava un vídeo.

Hi sortia una parella gran, que eren a una altra escola, i a qui els veïns havien cedit el pas, perquè poguessin votar primer, per si arribava la policia.

Era la mare, amb el pare també.

Ell, li posava la mà suaument sobre l’espatlla, perquè la mare no té equilibri, és sorda d´una orella, i hi havia molta gent. Aquest gest, més que les seves llàgrimes, em va acabar de trencar del tot.

Just en aquell moment, uns quants carrers més enllà, un fotògraf em va fer una foto, que vaig rebre unes hores després.

La vaig mirar, i de primer vaig creure que la dona que hi sortia era una altra persona: fent fila, la mirada valenta, avisant als veïns per les xarxes; pendent en tot moment dels seus dos nens, i d´un company amb endocarditis que s´oferia a quedar-se, tot el què calgués.

Vam aguantar TOTS, sota la pluja, vam aguantar la ràbia, la pena, i la por també.

Aquells dies, a més a més, teníem un ratolí a casa.

Vaig fer guàrdia, sola, per si el pescava; mentre anava distraient els nens com podia (entre cassolada, manifestació i cassolada de nou), amb un llibre d’història antiquíssim com a única arma, que havia sigut de l’avi Pous.

El ratolí em va mirar, just abans de caure dins la trampa. No puc descriure la tristesa infinita que vaig sentir.

Vaig pensar que el ratolí, era una mica jo, sota la pluja.

I llavors, em va tornar de cop, el record de la mà del pare acompanyant la mare; la foto que m’ havien enviat; l’alegria quan per fi vam poder votar, els amics que ens acompanyaven, el sol radiant que va sortir tot d’una, els nens contents de menjar xocolata i de picar fort…I em vaig poder dir a mi mateixa: el ratolí no ha sobreviscut.

Amb l´ànima esquinçada, d´acord, però conec bé la que surt a la foto.