Tinc els turmells fets pols. La planta del peu em crema. He passat dotze hores als carrers de Barcelona. Dotze hores on el poble català ha complert la frase; sols el poble salva el poble. És dimarts al matí, la vaga ha començat.
Durant dotze hores he parlat amb l’Àlex, la Martina, que oportunament amb la Cristina s’han comprat una cervesa a les onze del matí. Els tres no són gent que es manifesti, però és gent que sap quan algú actua contra els seus interessos. També he conegut l’Eduardo i m’ha explicat com des de Jerez de la Frontera hom viu en la desinformació, on només qui ha viatjat fora pot entendre el problema català. Afirma com és una ximpleria barallar-nos, no entén com es pot justificar la violència. Surto de la seu del PP i corro cap a plaça Universitat.
Arribo a Gran Via amb Balmes i he de corre per trobar la capçalera de la manifestació d’estudiants. Allà l’Aina Delgado Morell m’explica com està arribant la gent en columnes de tot Barcelona i els estudiants van cap al parlament. Jordi Vives, portaveu d’Universitats per la república, em comenta: “Jo crec que ja estem en un punt, això ja no té aturador. Només anem al Parlament, ja que nosaltres ja hem complert els nostres objectius.” El rostre de l’Aina està descansat i somriu de manera perenne, en Jordi està cansat i té la cara vermella del sol.
Fem una llarga marxa cap al Parlament, les males llengües diuen que anem allà per no causa mals majors al centre de la ciutat. Centenars de milers de persones, un ambient caldejat i sol, mai no porten a una bona solució. Allà em trobo al tècnic de so, Alejandro Carmona, de Muts i a la Ràdio, programa que fem els dimecres. Ell creu que ens trobem davant d’un moment similar a l’15-M. M’he de cordar bé les meves Nike, els peus ja no responen. Miro el rellotge, és la una.
Dinat i recuperat, vaig a la Via Laietana. Els rumors ja són extensibles a la ciutat. Hi ha infiltrats, hi ha elements que ens volen desestabilitzar. Corren per la ciutat rumors via WhatsApp d’agents de paisà que han agafat l’AVE des de Madrid, de policies que han sortit del port en manifestació. D’infiltrats que volen atacar la policia. Tothom crida a l’ordre. Tothom es posa al seu lloc.
Pugem des de la Via Laietana, el caos ciutadà regna. El caos de l’ordre. Hi ha manifestants per tot arreu, a favor de la República, contra l’estat policial. Estic als jardinets de Gràcia i no a la plaça universitat. Baixo al centre. Tot està col·lapsat. Em trobo la Carlota, no sap com acabarà tot. Va a viure a Berlín; “ara és el moment, però no sé quin estat vull, no sé com acabarà tot”. Les manifestacions són rius de gent, que s’ajunta, crida, se separa, s’asseu, veu cervesa. Una gran república on tothom sap on ha d’estar i es discuteix que s’ha de fer per preservar la causa comuna. No hi ha cap capçalera, no cal. Tothom sap quin és el seu lloc, les consignes són ordres que no es discuteixen.
Parla el Rei del Règim del 78. Felip VI, fa un discurs idiota (sí, aquesta paraula és la justa) i irresponsable. Voltaire va dir que qui et fa creure absurds et pot fer cometre atrocitats. Amb el cos cansat de 12 hores de veure un poble prenen els carrers i responent a la violència amb la pau i la ironia, els discursos polítics per part del règim del 78 esdevenen punyalades al sentit comú.
Arribo a casa en cotxe, veig manifestants baixant el carrer Ganduxer amb banderes espanyoles, i em pregunto; jo no estava defensat el seu dret a votar el dia 1? Ens insulten. Passivament clavo les mans al volant. Només em complau un fet, avui el poble de Catalunya s’ha governat a ell mateix, les paraules de Junqueras són reals. Només el poble es salva a si mateix, només nosaltres som capaços de garantir el nostre ordre, de quedar-nos quiets, de no actuar de forma contraproduent, de deixar fer a l’enemic. Només així pot excavar la seva pròpia tomba.
Tinc els ulls cansats i les cames em tremolen. Revista Mirall té l’obsessió d’enviar els seus redactors allà a on passa tot. Però em sento veritablement orgullós dels meus conciutadans. Han portat fins a l’extrem els compliments dels eslògans que han cridat. Aquesta vaga ha fet possible la República, ja que ha estat el seu acte fundacional.