48 hores són dissabte i diumenge, són els dos dies que quedaven per arribar a tenir 2.020.144 de sí dins d’urnes defensades pel poble. La campanya s’acaba comença l’agitació. 48 hores de solidaritat, de dolor, de soledat i llibertat. 48 hores que han acabat la campanya que ha canviat Catalunya, però també ens fan canviar a nosaltres.

48 hores són les hores de solidaritat que he viscut. Allò que em fa corre divendres a la tarda cap a l’Escola Orlandai on Joel Joan m’explica com els pares són com les confraries d’oficis que s’organitzaven per resistir els setge del 1714. Són les paraules de Julián Jímenez, alies el Professor Roig. Són les paraules que em dedica en una terrassa del carrer Sícilia. Allà m’explica com l’important és el col·lectiu i allò que hi pots aportar, com la solidaritat de classe fa que els aliats de l’independentisme siguin els estibadors. Són els pares de l’escola Augusta que apareixen com un bolet a les 6 de la tarda del dissabte per assegurar que podran votar. És el pare que puja a casa seva a buscar cafè i cadires. També són les persones que diumenge a les cinc del matí de diumenge no escampaven rumors i van fer que cap Mossos d’Esquadra ni Policia Nacional entressin a l’Institut Montserrat. És Ramon Tremosa encerclant un cotxe de la Guardia Urbana amb 200 manifestants per fer que la Polícia Nacional no pugui entrar a l’escola que defensava.

48 hores de dolor són de la suor mal posada dins la roba, són els ulls que cremen de no dormir. És el dolor de les cames rebentades de caminar dins d’un Comitès de Defensa del Referèndum per assegurar que cap escola tanca divendres a la nit. És la roba molla i pesada diumenge al matí. És el dolor d’una bota aixafant un rostre d’un home incessantment davant l’escola Infant Jesús. Són totes les furgonetes que s’acumulen al carrer Alfons XII i els ulls plorosos d’una dependenta del Maxipan que ha vist atonyinar un home indefens. Però també l’asfalt on seus i les articulacions cruixides pel frenesí de l’agitació.

48 hores de soledat són aquelles que passes submergit en l’avorriment. En fer un acte sense sentit, en esperar que passi alguna cosa. En què l’hora no s’apropi i passejar dissabte a la nit entre carrers foscos esperant que la Polícia vulgui fer una sobtada maniobra en la teva ruta per assegurar els col·legis electorals. Són les hores mortes fent cua i pensant en no dir res al del costat. Són les hores que passes sense fer res davant de rostres cansats al jardí de la casa Sagnier. Són l’espera i el cansament, que t’ha fet oblidar un joc de cartes per passar la tarda amb els teus amics protegint el teu col·legi.

Però també són 48 hores de llibertat. Són 48 hores de llibertat en les quals t’has organitzat lliurement per un objectiu major, on has acceptat que ets un engranatge que compleix a la seva feina. Són dos dies on les converses eren fruit de la cortesia de la lluita. On t’has organitzat amb els teus amics per defensar allò que és teu un divendres a la nit. On has compartit estratègies amb desconeguts i acudits amb familiars, en una nit a l’ombra d’un mur de l’Escola Augusta. Alhora que l’organització. On has fet allò que realment més et plaïa i això era esperar els rajos del sol en el pati on vas fer la secundària. És la llibertat de decidir el teu futur amb els teus veïns en un espai on l’estat no pot entrar.

Aquest cap de setmana ens hem posat davant del nostre mirall. Ens hem posat davant de l’absurd Mirall de la història. Un mirall que no atén a raons o motius. Però que sap qui som, que ens projecta. La solidaritat, el dolor, la soledat i la llibertat són emocions que he sentit aquest cap de setmana de mobilització permanent. Un moment on hem sigut nosaltres mateixos i hem tombat tot l’aparell d’un estat, simplement sent pacífics.

Dos dies poden ser una eternitat o una aclucada d’ulls. Aquest cap de setmana per mi ha estat el més llarg de la meva vida, ho ha estat per l’agitació, pel compromís. Però també perquè he pogut saber com sóc. Ho he pogut saber les sensacions extremes en un moment culminant. Ens hem conegut veritablement com a poble en una situació extrema, i hem pogut posar 2.262.424 butlletes dins d’una urna. Hem estat 48 hores davant del mirall de la història i em superat la prova que ens havíem posat. Hem guanyat.