Els anys vuitanta van ser els anys de La Movida. Dels punkys. També d’Ajoblanco. És el moment de l’heroïna i d’ETA. Són anys molt convulsos en què el PSOE tenia el poder absolut del país. La imatge contrastada d’aquells anys, i dels feliços anys noranta la posa Mariscal. El dissenyador valencià establert a Barcelona, des de fa temps viu arruïnat.
Mariscal és el símbol de la Barcelona olímpica, socialista i eufòrica. Una Barcelona cosmopolita, no hereva de la gauche divine, però molt similar amb els seus usos. La llavor la trobem en revistes com Ajoblanco, que van suposar un trencament total amb l’ordre establert del franquisme. L’eufòria postfranquista va apropar a tot un grup de joves a posicions llibertàries. Aquestes posicions van estar marcades per un fort sentiment hedonista. Són nombrosos els números de la revista dedicats a qüestions sexuals. La joia de viure pura, amb el pas de la democràcia va anar-se desdibuixant. En aquest punt comença Mariscal.
El bar Bar Cel Ona, o El Dúplex a València van esdevenir símbols dels anys vuitanta. Van començar a aparèixer els encàrrecs i la seva fama va culminar amb el Cobi. La Barcelona olímpica es va construir a imatge de l’ambició dels seus promotors i va suposar la modernitat que necessitava la capital de Catalunya.
Les exposicions, els còmics, els dissenys eren el fet modern. El Design Museum de Londres, el Centre Pompidou han acollit la seva obra. Però avui ja fa 25 anys de les olimpíades. Avui en dia Mariscal ja forma part d’un passat que es resisteix a deixar de ser actiu. I no en el sentit de continuar una obra que no es pot aturar. Si no que esdevé un tap. Un tap que és empresari malparlant dels negocis. Un tap que es queixa de la política però n’és el principal beneficiari. Un tap que incita a la revolta, però només sap gaudir dels mateixos beneficis.
Si recordem al Mariscal dels anys vuitanta, és un Mariscal rebel. Aquests últims anys, però, ha hagut de fer una E.R.E. al seu estudi. “Quan va arribar la crisi el primer que em vaig dir a mi mateix va ser: bah, vagi ximpleria” digué el 2008. I és aquest el punt on volia arribar.
Xavier Mariscal és el viu símbol d’una Barcelona cool. Una Barcelona que va desaparèixer amb la crisi i es va desfer amb la caiguda del partit socialista. Des d’aquell moment, viu en la decadència absoluta. Plàsticament i intel·lectualment parlant. És la Barcelona d’Isabel Coixet. Una Barcelona capaç de solidaritzar-se amb tothom i a tota hora si això no afecta la rutina de la seva vida. Aquesta Barcelona de gintònic i recepció actua segons les idees predominants, sempre a l’espera que parli primer qui dóna la subvenció.
Mariscal, símbol, és exactament això. És un excel·lent dissenyador que ha pogut viure de la confiança que se li ha fet. La confiança de fer de Barcelona una capital cosmopolita que havia de tenir una imatge. I ha fet escola. Ara però viu en la dissort d’haver de signar manifestos contra l’1-O alhora que creu sincerament amb la llibertat.
La nostàlgia sempre és traïdora i es reprodueix amb facilitat. La generació d’artistes que van triomfar als anys noranta sota el paraigua de La Movida i del PSOE ja no té amo, ja no té a qui adreçar-se i el que vol és continuar a la cresta de l’onada. La nostàlgia dels seus vells temps és la seva guia. Esperem, però, que aquesta nostàlgia sigui substituïda per un nou impuls creatiu, per noves formes que substitueixi les velles.