Tenen les paperetes, però no a nosaltres. Després d’una jornada de bojos que ens ha mantingut enganxats a les pantalles mentre les forces de “l’ordre” detenien 14 persones i requisaven material del referèndum, emergia la inequívoca sensació que passi el que passi en aquests escassos deu dies fins a l’1 d’octubre, decidirem.
Ahir es va produir un punt de no retorn. Un trencament que va més enllà d’un sí o un no i d’uns o altres. Això va de posar fi a un règim polític ranci, caduc i en estat de putrefacció. Dir no a unes regles de joc que molts no hem decidit i ja no volem acceptar.
La primera edició del Dungeons and Dragons va ser de 1977, i ja van per la cinquena. Si ells han pogut canviar les regles del Dungeon Master, nosaltres també.
Per això, ahir, quan la policia detenia a persones a peu de carrer, als seus domicilis o als llocs de feina, vam sortir al carrer una vegada més. I amb un somriure i la mà alçada li vam dir adéu. I si tornen a venir, tornarem a sortir.
I és que l’operació d’avui responia únicament a la voluntat d’intimidar i provocar. No només pels 41 escorcolls, les 15 detencions, els 9.000.000 de paperetes requisades o els tres vaixells “d’Estat” atracats al Port de Barcelona per desarticular el referèndum en una operació policial sense precedents jurídics. Si no també per la presència de la policia nacional amb passamuntanyes a la Seu de la CUP. Fos el que fos el que buscaven –aconseguir-, ni ho han trobat ni ho hem permès.
La situació a Madrid dóna espurna a l’esperança. I no només per les mobilitzacions de suport i solidaritat de la resta de les Espanyes, que també, sinó perquè mentre els diputats d’Esquerra i el PDeCAT abandonaven el Congrés, els membres del PP els acomiadaven amb un “Y no volváis”. I no ho farem.
Perquè el titular del 20 de setembre no serà sobre el desmantellament del referèndum, sinó sobre la mobilització ciutadana per aturar les forces coercitives de l’Estat. Una vegada més, i les que vindran. Perquè això no acabarà aquí, tal com ha deixat entendre el president del Govern espanyol.
I sí, per confirmar que mentre Miquel Iceta es dedica a ballar sobre la memòria històrica del seu partit –mai millor dit-, el PSC no només està d’acord en la persecució de les persones per les seves idees sinó que a més n’és còmplice. Cadascú és responsable de les seves paraules i la seva hemeroteca.
I aquesta va pels comuns, més enllà de l’electoralisme, de les contradiccions internes o de si esteu o no favor de la independència, ha arribat l’hora d’estar d’acord enfront del règim estatal, enfront del passat i enfront de un nou futur, sigui l’1, el 2 o el 3 d’octubre, perquè aquest, arribarà.