Aniria sent hora que comencéssim a admetre que el periodisme no és objectiu, no per erigir-nos com a personalitats que leviten per sobre de la resta de companys d’ofici i teoritzen sobre el present i el futur del gremi, d’aquests ja n’hi ha prou. És, senzillament, per honestedat amb el lector.
Des del primer dia que l’estudiant comença les classes de periodisme escolta el mantra de l’objectivitat i la imparcialitat fins que apareix el professor, d’aspecte endreçat però d’oratòria nerviosa i egòlatra, desmentint obertament la teoria. Ho farà, evidentment, mitjançant un llibre que ell mateix haurà escrit -algun dia comentarem com funciona això de posar títols personals en la bibliografia obligatòria-, perquè l’alumne, de mica en mica, vagi percebent la farsa del caràcter neutral de les notícies. Una imparcialitat que malgrat els intents dels mateixos periodistes dels mitjans per desmuntar l’acusació, queda ben retratada en aquest informe de la Universitat d’Oxford conclou que són els “menys fiables” on s’analitzen els mitjans dels Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, Brasil, Japó i Austràlia.
En política és més fàcil enganyar que desenganyar, i en periodisme és molt més efectiu fer opinió des d’una notícia de tres paràgrafs que no pas des d’una columna en un espai destacat. La militància en els mitjans de comunicació és una realitat, és prioritat per a la capçalera mantenir el lector enganxat amb un relat del fet. No només amb les notícies roses, blaves o grogues que se’n deriven dels quatre personatges mediàtics que publiquen tuits i fotos a Instagram que són recollides com una exposició de Robert Capa, sinó també per la lectura que se’n fa d’un fet: no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular. En el context polític d’aquests últims anys a Catalunya ho hem vist amb la publicació d’informes policials falsos i la manipulació descarada d’informació.
Referents periodístics
Una de les coses que més em fascina és constatar com la majoria dels referents periodístics que has d’estudiar a la facultat no van seguir els mantres periodístics: Has d’escriure en tercera persona, Hemingway ho feia en primera i erigint-se com l’heroi del text. No us enrolleu amb els detalls, complicat trobar escriptors més obsessionats amb les particularitats que en Josep Pla. Les entrevistes han de ser breus i concretes, Oriana Fallaci és coneguda per tenir converses de fins a quatre hores. I així en desenes de casos on hi apareixen Larra, Tom Wolfe, Gay Talese i Kapuściński per dir-ne alguns.
De tots ells, em falta mencionar el periodista antiobjectivitat per excel·lència: John Reed. Un home que prenia partit per les causes. Comunista confés -motiu pel qual el seu país, els Estats Units, el va repudiar fins a matar-lo-, va cobrir la revolució mexicana del 1913 i la revolució russa de 1917 des d’una perspectiva subjectiva, però honesta. Deixava clara la seva ideologia, i ho feia amb l’únic propòsit de no enganyar el lector. No és el periodisme que ensenyen a les aules, però és el més lleial, transparent i sincer. Reed admetia que el periodista no resta passiu als fets; el coneixement i l’experiència condicionen i la mirada de la notícia. Ho podem admetre, no passa res, els periodistes no som objectius.