Però si tot són refregits!

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest havia de ser un article sobre la gala Catalunya Aixeca el Teló, celebrada el passat dimarts 12 de setembre al Gran Teatre del Liceu, com ja va sent habitual. Ara bé, just al sortir de l’acte em comentaven que la cosa no es veuria per TV3 fins d’aquí una setmana, concretament fins el 19 de setembre, i com que a res li tinc més ràbia que als spoilers (per molt dolenta que sigui la sèrie), he preferit parlar-vos del teatre que ens espera aquests propers mesos a Catalunya, estalviant-me de pas els meus comentaris sobre una gala d’inici de temporada que crec ens hauríem de començar a replantejar, o directament, carregar. En seguirem parlant.

Però us vull parlar de teatre, i concretament del teatre que vindrà. Hom arriba al setembre i ja pensa en quines obres faran, quines entrades regalarà a la mare per l’aniversari, amb quin musical s’arruïnarà… I s’espera novetats, moltes novetats. Però en començar a llegir les temporades del Teatre Lliure, del Teatre Goya, del Teatre Romea, de La Perla 29, hom es diu a si mateix… -però si tot són refregits!-. O reposicions, que queda més fi. En definitiva, que s’acosta un tsunami a tota Catalunya d’obres ja estrenades: Art, Don Joan, Incendis (ara Incendios, en castellà es clar), Els veïns de dalt (una altra que també es passa al castellà), Nit de reis (o el que vulguis), Rhümia, Renard o el llibre de les bèsties, Escrit en l’aire, Maria Estuard, Brundibár, In memoriam, Be God Is, Bèsties, Calígula, Bodas de Sangre, Un obús al cor, L’hostalera… i moltes altres que no citaré per no fer encara més llarg aquest article.

Medea, al Teatre Lliure
Medea, al Teatre Lliure

Al meu parer, resulta un pel preocupant que a la temporada que passarem de l’IVA del 21 % al del 10% hi hagin tantes reposicions. Es prioritza la rendibilitat econòmica dels espectacles per sobre de la capacitat del teatre d’esdevenir un reflex social i cultural en continua evolució. No hi ha risc. O n’hi ha poc, perquè alguns si que s’aventuraran a estrenar noves produccions, amb autors d’aquí i d’arreu del món: Blasted, Islàndia, Obabakoak, Medea i Frankenstein són algunes de les produccions que particularment més m’entusiasmen del que està per venir. Grans apostes, grans actors i moltes coses a dir.

Si anem teatre per teatre, aquest any la programació del Teatre Lliure em sembla un poti-poti de coses on sembla que tot hi cap. Menys lligada que la d’anteriors temporades, però de ben segur amb una qualitat i un compromís artístics excel·lents, com sempre. A banda de les reposicions que inunden el seu calendari, en destacaria les valentes apostes internacionals, amb una important presència del circ contemporani per adults. Radicalment oposada trobo que és aquest any la programació del Teatre Nacional de Catalunya, molt més lligada i coherent que la del Lliure, amb una aposta decidida per les noves dramatúrgies europees (incloent la catalana, es clar). I amb un Frankenstein que només que arribi al 10% del que es va viure al National Theater de Londres ja serà tot un fenomen.

Pel que fa als teatres privats, m’agradaria parlar-vos de l’estranyíssim cas de La Perla 29. La seva programació a dia d’avui per a la temporada 2017/2018 està composada íntegrament per reposicions, amb dos petitíssimes excepcions. Tornen Bodas de Sangre, Un obús al cor, El petit príncep i L’hostalera. Res de nou de l’Oriol Broggi (al Teatre Romea si que hi farà un Èdip). Cap espectacle de creació. I reposicions és el que altre cop ens trobarem a les cartelleres del Romea i el Goya, els dos puntals del grup Focus. Art, Los vecinos de arriba, Incendios i Calígula compartiran programació amb apostes més o menys interessants que van del Moby Dick de Melville i Pou al Ahora todo es noche de La Zaranda.

De musicals com anirem? Doncs ni de lluny n’hi haurà tants com l’any passat, però si que n’esperem moltes coses del Cabaret al Teatre Victòria, el Casi normales al BARTS i, sobretot, el Fun Home al Casino de l’Aliança del Poblenou, sense cap mena de dubte una de les propostes més estimulants de la temporada.

Per últim, m’agradaria viatjar un moment fins a Girona per parlar-vos del Temporada Alta, que un any més tornarà a omplir d’apostes internacionals les terres gironines. Serà l’únic lloc per on passaran creadors tant rellevants del moment com Declan Donnellan, Guy Cassiers, Oskaras Korsunovas o Romeo Castellucci. Tot i així, la programació per aquesta tardor del festival em sembla extremadament repetitiva, en la línia de la proliferació de reposicions que hem comentat al principi. Poc risc per una programació que aposta pels cavalls segurs i coneguts del festival, i que no sabem si per manca de pressupost o de grans espais, aquest cop queda un xic per sota del que hem pogut veure al Grec 2017.

- Publicitat -
Fun Home, al Casino l'Aliança del Poblenou
Fun Home, al Casino l’Aliança del Poblenou

Òbviament també trobarem centenars de propostes teatrals a les sales de petit i mitjà format d’arreu de Catalunya. Reposicions i novetats conviuran en unes cartelleres plenes de diamants en brut. Tinc moltíssimes ganes de veure que està preparant Llàtzer Garcia a la Beckett amb Els nens desagraïts. També tinc molta curiositat per La calavera de Conemara que ajuntarà a La Villarroel als enormes Pol López i Oriol Pla. Al Teatre Akadèmia es podrà tornar a veure l’Oklahoma de Dei Furbi i Gemma Beltran que ja va passar pel Grec 2017, i a la Sala Flyhard, el trio d’asos Sàpiens, A.K.A. i Ovelles prometen ser tres experiències imprescindibles d’aquesta temporada.

Finalment m’agradaria fer esment a la que per a mi és la gran decepció de l’inici del curs teatral que comença: el Mercat de les Flors. Han decidit apostar pel talent local i els espectacles de petit i mitjà format oblidant-se d’aquells espectadors que cada any esperem que ens sorprenguin amb algun dels referents de la dansa mundial. Ni Alain Platel. Ni Israel Galván. Ni Peeping Tom. Només en destacaria una altra reposició: Bèsties, de Baró d’Evel.

I em deixo moltíssimes coses, però ja les anirem descobrint. Potser aquest panorama de reposicions i poc risc que us he pintat al meu article s’acaba convertint en una de les millors temporades de les nostres vides. Comencem una nova partida. Tornem al teatre.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca