Carles Puigdemont i Mariano Rajoy, al Museu Serraves de Porto, durant la inauguració de l'exposició de Miró / Garrido
Carles Puigdemont i Mariano Rajoy, al Museu Serraves de Porto, durant la inauguració de l'exposició de Miró / Garrido

L’aprovació de la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica conjuntament amb les accions penals i de suspensió exercides per l’Estat com a resposta  ha iniciat el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. L’escenari obert després d’una hipotètica declaració d’independència (DI) estarà marcat per la pertinença de Catalunya a la UE, les negociacions informals a Brusel·les i un combat econòmic soterrat entre el Gobierno i la Generalitat. El cert és que els escenaris d’expulsió o pertinença de ple dret estan descartats ambdós degut a que impliquen reconeixement de iure en bloc de tots els Estats membres i això a curt termini és poc probable. La implicació és que en aquest impasse temporal entre la DI i la resolució de l’status català a Europa – amb o sense reconeixement- es produirà un període de profunda inestabilitat econòmica que, tant Catalunya com Espanya, han de saber afrontar.

mi00p1

La primera informació rellevant és conèixer la composició del PIB nominal català. La contribució a la taxa de variació és veure com es distribueix la variació del PIB entre components, el que ens dóna una idea de la importància exacta de cada component. Com es pot veure, la demanda interna (Consum privat, públic i Inversió) és el motor de l’economia catalana tot i que l’aportació de la demanda externa (exportacions netes a Espanya i Resta del món) cada vegada té més importància.

Així doncs, el comerç amb Espanya i la Resta del món és un dels aspectes crítics que cal explorar. La inversió té un impacte notable en l’economia catalana, així que empraré el crèdit  i dipòsits bancaris com a fonamental de la inversió. També cal explorar com el Consum Públic pot esdevenir un protagonista inesperat en un entorn d’incertesa econòmica, ja que el dèficit fiscal (flux monetari) respecte el saldo comercial amb Espanya ens dóna pistes sobre el impacte que pot tenir el fet que Catalunya augmenti progressivament la recaptació fiscal fins arribar al 100%.

mi00p2

El gràfic de l’esquerra ens mostra com el pes de la demanda externa sobre el PIB ha augmentat significativament després de la Gran Recessió. La demanda interna va anar augmentant el seu pes sobre el PIB fins arribar al 96,6% el 2008; des d’aleshores aquest percentatge ha caigut fins al 87% el passat 2016. El gràfic dret ens proporciona informació valuosa sobre l’augment del pes de la demanda externa sobre el PIB. El saldo comercial amb Espanya suposava un 12% del PIB l’any 2000, percentatge que avui és del 6%. El saldo comercial amb la resta del món té avui un pes del 6% (-4.5% l’any 2000), el que implica que té el mateix pes sobre el PIB que el comerç espanyol.

En macroeconomia utilitzem el concepte de dèficits bessons per avaluar la relació entre el saldo comercial i la balança fiscal. Com és sabut, Catalunya té un gran dèficit fiscal. Entre 2001 i 2012 la mitjana ha estat del 8,3% com es pot veure en el gràfic següent:

mi00p3

El gràfic de la dreta compara el dèficit fiscal amb el saldo comercial (entre 2013 i 2016 he assignat 8,3%). Què ens diu aquesta diferència? Ho explico amb un exemple. El dèficit comercial es pot interpretar com la venda d’un producte a Espanya. Si agafem l’any 2012 com a exemple, el superàvit comercial (el valor del producte) va ser de 9.820 MEUR. Però d’aquí cal restar els impostos que paguem a Espanya (dèficit fiscal) , que en el cas de 2012 fou de 15.289 MEUR. És a dir, vendre uns pantalons per 9.800 milions i retornar 15.200 en impostos significa que has perdut diners a cabassos. Quelcom força ridícul, certament. La diferència, aleshores, ens dóna una idea aproximada de com de rendible és el comerç amb Espanya estant dins Espanya.

En el gràfic dret veiem dues etapes ben diferenciades. Entre el 2001 i el 2007 el saldo comercial era superior al dèficit fiscal, de mitjana entre 3.000 i 4.000 milions anuals. La tònica general entre aquests anys és que Catalunya retornava el 75% del valor afegit creat via comerç en impostos. A la pràctica suposa pagar aranzels del 75% dels beneficis. Entre 2008 i 2016 la cosa ha empitjorat molt pels interessos catalans, ja que durant aquests anys Catalunya ha retornat més impostos que beneficis ha generat el comerç amb Espanya. Per això, tornant al gràfic que obre l’article, mirar només els components de la demanda porta fàcilment a engany.

En un entorn de incertesa econòmica Espanya patirà greus conseqüències en la seva demanda. L’evidència empírica – per exemple Txecoslovàquia- ens diu que després d’una secessió hi ha una petita reducció del comerç entre territoris (un 3% és el més habitual) que es compensa amb un augment de les exportacions en ambdós territoris. En canvi, la progressiva desaparició del dèficit fiscal suposarà que el comerç amb Espanya serà rendible (ara no ho és en termes macroeconòmics) i, paral·lelament, que la demanda catalana augmentarà, ja que tots aquests impostos que marxen es gastaran a Catalunya.

Hi ha dos efectes afegits. El primer té a veure amb una hipotètica expulsió de la UE. Una diferència negativa entre dèficit fiscal i saldo comercial, com fa vuit anys que portem, implica aranzels superiors al 100%, quantitat molt allunyada de l’aranzel típic en absència de tractat comercial (10-20%). Donat que la demanda externa neta catalana es distribueix a parts iguals entre Espanya i la Resta del món, l’aranzel medià que les empreses catalanes paguen és del 50%. Una hipotètica expulsió de la UE tindria altres efectes perniciosos però el comerç no seria pas un degut a la desorbitada quantitat d’impostos que es perden anualment.

El segon efecte és el impacte sobre el sistema bancari:

mi00p4

Un dels aspectes menys tractats en premsa (essent generós: jo no ho he vist mai a cap mitjà espanyol ni català, exceptuant el que ha escrit un servidor) és la distribució del crèdit bancari i de la seva contrapartida – els dipòsits bancaris- per Comunitats Autònomes. Certament és el millor mètode per estimar el impacte de l’efecte capital i el nivell de centralització d’un Estat.

El facet ens dóna informació sobre aquestes magnituds i, a més, sobre una tercera: els dipòsits bancaris de les Administracions Públiques (AAPP). La primera conseqüència davant una DI serà que Espanya patirà grans fuites de dipòsits cap a Catalunya. L’habitual és llegir que el fenomen es produirà en la direcció oposada però aquest argument pressuposa que la distribució és uniforme, cosa que no és certa.

Madrid absorbeix – Sorpresa! -, de mitjana, 6.5 punts de crèdit bancari més que Catalunya malgrat tenir un PIB molt similar. Aquest diferencial s’ha anat fent cada vegada més gran a mesura que la recentralització ha avançat i a finals de 2016 era de 10 punts (CAT 18%, MAD 28,3%). Amb els dipòsits – el determinant fonamental de la Inversió- el diferencial és més gran que amb el crèdit. El motiu és que molts bancs gestionen dipòsits des de Madrid i molts catalans, sense saber-ho, envien els seus estalvis a Madrid generant un gran prejudici a l’economia catalana. La independència implica recuperar tots aquests dipòsits que, en un entorn d’incertesa, compensarà les probables fuites de capital que és habitual patir en aquestes circumstàncies. L’Estat ha de vigilar molt ja que el sistema bancari li podria caure sencer, ja que el crèdit està ja atorgat i el forat als comptes és inevitable. Per contra – Gràfic 1- la inversió domèstica catalana podria accelerar notablement gràcies a totes aquestes repatriacions de capitals.

L’últim tema en discòrdia són les fuites empresarials. En una hipotètica declaració d’independència els tractats de doble imposició desapareixen. Què és un tractat de doble imposició? Són els tractats signats entre Estats per evitar pagar impostos dos vegades, una a cada Estat. Aplicat al cas, la implicació bàsica és que els catalans que volguessin traslladar la seva empresa a Espanya hauria de pagar impostos dues vegades: Catalunya i Espanya. Per tant, fuites empresarials només són possibles si hi ha trasllat de residència i, a més, la empresa renuncia a operar a Catalunya. Les fuites a la resta d’Europa són possibles però poc probables: el turisme, la tecnologia i el sector biomèdic no són massa sensibles a l’efecte UE.

L’Estat espanyol faria bé cedint i buscar una sortida bilateral al conflicte polític que es va iniciar amb l’Estatut. Catalunya té un camí molt complex per davant en cas de declarar-se independent, però res comparat amb el que li espera a l’Estat espanyol. I ja veuen que no m’ha calgut parlar de deute públic.

La UE serà un dels grans temes protagonistes de la campanya. Les declaracions dels líders europeus haurien d’aparèixer, tot i que és possible que Rajoy no les vulgui per no legitimar el referèndum, però en aquesta història hi ha un detall cabdal: Espanya podria acabar amb tot plegat amb un dictamen vinculant del Tribunal de Justícia Europeu. Per què no el demana aleshores? Fàcil: per què no li seria favorable. Les respostes por escrit de la comissió o el parlament europeu són, jurídicament, paper mullat que poden canviar en minuts.

COMPARTIR