Un referèndum tant imperfecte com imprescindible

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Si alguna vegada la majoria de catalans volguessin la independència, la democràcia s’adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a l’urna“. La radical frase és, canviant els catalans per bascos, de Rosa Díez, abans de formar UPyD.

La definició sembla correcta, sempre amb les limitacions dels drets humans. El problema sorgeix, quan es tracta d’una minoria dins d’un Estat. Des del primer baròmetre del CEO, l’any 2005, en absolutament tots, més del 50% de catalans consideren que Catalunya tenia un nivell d’autonomia insuficient. Consensos com la immersió han estat amenaçats i l’Estatut, referendat pel poble català, ha estat modificat, retallat i sense haver ofert cap solució en set anys.

En aquestes circumstàncies, l’Estat té dues opcions: cercar un nou consens que acomodi totes les comunitats o, en cas que la resta ja estiguin a gust, pactar un nou encaix asimètric per a Catalunya. Ni una ni l’altra.

La memòria és curta. Ja fa deu anys, es produïa la multitudinària manifestació Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures. Del Pla de Rodalies 2008-2015, només s’ha executat el 10% dels 4.000 milions d’euros promesos.

L’autogovern ha estat retallat, des del 2012, s’han suspès 21 lleis del Parlament, deu de les quals sobre drets socials que protegeixen els més vulnerables – contra la pobresa energètica, impost als habitatges buits, contra els desnonaments, etc. -, sense oblidar grans consensos desoïts, com recaptar i gestionar els impostos, mantenint un alt dèficit fiscal i polítiques com les del FLA.

L’absència de solucions de manera prolongada en el temps, on el conjunt de l’Estat està còmode i no es vol adaptar al que desitgen els catalans lliurement, pot convertir l’Estat en una opressió pels pobles. Societats on una minoria pot estar apartada sistemàticament de les decisions polítiques i no tindrà mai una oportunitat real de ser majoritària.

La falta de voluntat de donar resposta a les aspiracions catalanes, ha de portar conseqüentment, des del catalanisme, la definició de democràcia (de Rosa Díez) i dels drets del poble, a què el conjunt de catalans puguin decidir quina relació vol amb l’administració estatal. I més, si una majoria de catalans considera que l’Estat no tracta a tothom per igual. Òbviament, només des de Catalunya no es pot forçar a canviar tot l’Estat encara que no vulgui, però sí que té capacitat de decidir si vol, o no, dependre d’una majoria on sempre es serà minoria o es prefereix crear un estat independent.

- Publicitat -
Imatge d'un plafó que ha presidit l'acte en favor del referèndum on es llegeix en anglès 'Estimem la democràcia' / Àlex Recolons
Imatge d’un plafó que ha presidit l’acte en favor del referèndum on es llegeix en anglès ‘Estimem la democràcia’ / Àlex Recolons

Com decidir?

El primer pas és reivindicar la voluntat de tenir nou encaix. Es remunta com a mínim en el 2003, quan s’elegeix un govern que té com a objectiu aconseguir un nou Estatut, que blindés l’autogovern davant les ingerències de l’Estat. En fracassar aquest intent per una visió restrictiva de la Constitució per part del Tribunal Constitucional, es reclama un acord per augmentar l’autogovern, amb el concert econòmic i la sobirania cultural.

Paral·lelament, un moviment sobiranista prenia força, que va des de la manifestació del 2006 Som una nació i tenim dret a decidir, les consultes sobiranistes, iniciades el 2009, on van votar 886.000 catalans, així com a la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional l’any 2010. Si no hi ha encaix, es té dret a decidir la pertinença o no a l’Estat. L’independentisme passava del 15% el 2006 a ser el projecte majoritari.

La voluntat s’ha reafirmat en les institucions en diverses ocasions des de les eleccions del 2012. El 8 d’abril del 2014, Turull (CiU), Herrera (ICV-EUiA) i Rovira (ERC) defensen la consulta al Congrés, el febrer el mateix PSC trencava la disciplina per vot en disciplina del dret a decidir. El 9-N es produïa la consulta, mobilitzant milions de catalans, per força l’Estat. Manifestacions multitudinàries any rere any. Res va servir. El 2015 ja es configura una majoria independentista al Parlament perquè tots els catalans puguin decidir si volen, o no, la independència.

Llavors, neix la voluntat de decidir tot i l’oposició de l’Estat. Si la democràcia és “adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement”, què succeeix a Catalunya?

L'escenari final de l'acte del Pacte Nacional pel Referèndum / Rafa Garrido
L’escenari final de l’acte del Pacte Nacional pel Referèndum / Rafa Garrido

L’1-O com a horitzó

Des del 2012 s’havia intentat limitar la reivindicació a l’estricta legalitat. Ara, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ja té tres querelles per permetre debatre al Parlament sobre el referèndum. Hauria de fer de tribunal, filtrant què es pot debatre i què no.

Si es vol fer un referèndum, s’ha d’assumir un temps un autogovern que sobrepassa l’actual, òbviament no s’emmarca dins l’Estatut, com assenyala el Consell de Garanties Estatutàries. Les lleis s’haurien d’haver debatut amb tranquil·litat, però justament és la persecució judicial dels òrgans de l’Estat que no ho permet, és paradoxal acusar l’independentisme de no fer en condicions el debat. Encara més òbviament hi ha hagut esmenes, discussió parlamentària i vot. El que no s’ha permès és el dret a què no es discuteixi.

Dins un procés no-subordinat, organitzat des de la Generalitat no podrà ser com sempre. El boicot de Correus, la parcialitat dels mitjans estatals o una junta electoral ad hoc disposada a regular el referèndum. Més enllà de les limitacions de tenir un Estat en contra i el boicot de participar dels que no volen debatre ni que res canviï, no s’ha posat sobre la taula cap opció diferent que permeti fer-lo millor ni cap impediment perquè puguin participar totes les opcions.

L’alternativa és no votar o reivindicar el dret a demanar, o sigui, esperar infinitament que es configuri a l’Estat una majoria favorable a les reivindicacions catalanes. Actualment PP-PSOE-C’s són el 83% dels escons al Senat i 73% del Congrés, tres partits que tenien com uns dels grans objectius impedir que els catalans decideixin.

Per crear un Estat independent, per fer una sacsejada a una Espanya adormida, per possibilitar una nova relació en el futur o simplement per dir que t’agrada com estan les coses. Vota: sí, no, blanc o nul. L’alternativa és no-ser.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca