Oriol Fontdevila: “L’endogàmia no és bona per l’art contemporani”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Oriol Fontdevila (Manresa, 1978) és el co-director artístic de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya a més de membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art de Catalunya. La seva trajectòria alterna el comissariat d’exposicions a la Fundació Tàpies, l’Arts Santa Mònica o el Museu d’Art Contemporani de Zagreb i la crítica d’art en mitjans com A-Desk. Ens trobem a l’Ateneu Barcelonès una tarda de juliol. La conversa flueix entre l’ombra de les palmeres. Parlem de la Sala d’Art Jove, d’art i de les polítiques culturals que el fan o no possible. Comencem l’entrevista definint el personatge.

Ets comissari, crític i escriptor. Ets un comissari independent o alternatiu?

Cap de les dues coses. Tot i així, quan he de fer servir alguna de les etiquetes, em decanto per la d’independent, és perquè es pot reconèixer com a tal una professió, però no per reivindicar cap independència. Sóc un comissari que paga com a autònom cada mes. Per tant no pertanyo a cap institució. Dius que estic molt pròxim a la institució, però la veritat és que treballo amb diferents institucions, i cada una té la seva idiosincràsia. És veritat que he preferit treballar amb institucions que engegar projectes d’espai propis. I ara parlaves de Fireplace. Jo no he articulat mai un projecte d’aquestes característiques.

Posaria en dubte, però, la qüestió del comissariat independent, ja que té reminiscències amb el concepte de l’autonomia de l’art. I jo sóc molt crític amb aquest concepte. Per mi és interessant canviar els paradigmes de l’autonomia i la independència, que viuen del mite de l’art romàntic i que pressuposen un espai de poder irreductible per a l’art. Per la meva banda prefereixo parlar d’agència, que és un concepte molt més contemporani de poder. L’agència assenyala que la capacitat d’actuació sempre és relativa segons quina sigui la circumstància. Això sempre és un diàleg, una interactuació. Per tant, comissari independent? No. Ni tan sols ganes de ser-ho. El que es necessita és una certa agència per desenvolupar projectes. Igual que la institució en té una altra. Ni l’art és autònom ni el comissariat és independent, de la mateixa manera que cap institució relativa a cap altra instància social no es pot declarar sobirana.

“Ni l’art és autònom ni el comissariat és independent”

El fet de vincular-me molt jove a la Sala d’Art Jove va ser considerablement circumstancial, i d’alguna manera la relació ha estat prospera i fructífera. Però la Sala d’Art Jove on vaig començar a treballar no té res a veure amb la Sala d’Art Jove que és ara. D’alguna manera podríem dir que la Sala d’Art Jove ha estat el meu Fireplace. Si fem aquesta analogia, hem d’afegir, però, que Sala d’Art Jove pertany a la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya. El que m’interessa molt de la meva feina, no és tant generar alteratives a la institució. El que vull és treballar amb la institució en benefici a l’agència de l’art. En les institucions hi ha capacitat de canvi, pel que penso que són un espai des del qual l’art pot incidir socialment.

La teva carrer es desenvolupa entre la institució i la revolució? Has escrit molt de manera crítica sobre el sistema.

De revolució te’n parlaré poc, no és un concepte del qual em senti especialment pròxim tampoc. Precisament he reflexionat molt al voltant de la mediació, pel que fa al concepte de revolució s’ha entès històricament pràcticament com un antònim.

- Publicitat -

M’interessa, en canvi, les possibilitats de vincular l’art amb instàncies socials heterogènies. Abans parlàvem de l’autonomia. És amb l’autonomia que l’ideari modern va definir l’art com una qüestió exclusivament estètica. S’identifica l’estètica com a la llei que és pròpia a l’art –auto/nomous significa, del grec, “llei pròpia”–. Ara bé, si acceptem la qüestió de l’art com a agència, aleshores apareixen moltes altres determinacions que van més enllà de l’estètica, les quals la modernitat hauria rebutjat com a “fets socials”. Particularment, m’interessa l’experimentació que recorre aquest vessant de la pràctica artística. De fet em sembla important reivindicar-la encara..

Al febrer vas participar a l’acte de les CUP; ‘art contemporani en un present incert”, prens partit en l’art?

No. Hi ha parts de l’ideari de la CUP que m’interessen més i d’altres que m’interessen menys, encara que el reconec com un partit de referència en el context català, probablement un dels que em resulta més convincent ara mateix. En tot cas crec que la política cultural ha de tenir més presència en els programes electorals. És per això que vaig acceptar participar en la taula rodona. En qualsevol cas el meu estil té més a veure amb l’assaig i l’experimentació que no pas en la definició de programes electorals.

Has parlat del mediador més que del comissari. Com definiries el mediador?

Al meu entendre no hi ha un agent que es pugui definir com a mediador, sinó que la mediació és un aspecte que travessa als diferents agents que participen de la pràctica artística. Per mediació em refereixo a la capacitat d’actuació, d’articulació i de comunicació que té l’art, cosa que moltes vegades s’ha negat amb l’ideari de l’art modern. M’interessa repensar la qüestió de la capacitat d’actuació en l’art un cop assumim que els diferents agents que es troben al seu entorn despleguen la seva activitat de manera interconnectada. És a dir, entendre com funciona l’art no crec que passi tant per l’afirmació d’uns valors autònoms, sinó que per analitzar les superposicions, els intercanvis, les resistències, les reversibilitats, etcètera, que es donen entre agents de diferent naturalesa. Per mi això és pensar l’art des de la mediació. Ja que l’art mateix, sigui un objecte, una acció o una proposició, també funciona com a mediador.

“L’art viu del mite de ser disruptiu per ell mateix, aquest és el sentit de la ideologia de l’autonomia”

Una de les meves inquietuds és copsar en quina mesura l’art produeix diferència. L’art viu del mite de ser disruptiu per ell mateix, aquest és el sentit de la ideologia de l’autonomia., Cosa que a mi em resulta inversemblant: si l’art pot ser disruptiu mai ho serà per autonomia sinó que serà per mediació, per com s’articula i es desarticula amb les altres instàncies socials. I és aquí on penso que l’art no va sol. Ara bé, sempre que des de la història de l’art s’ha provat d’enfocar la mediació s’ha fet per negar la potencialitat de l’art per a la producció de diferència. En aquest sentit, principis de la sociologia crítica i el postmodernisme em sembla que són l’altra cara d’un mereix mite: quan s’ha enfocat el treball dels mediadors ha estat per generar escenaris distòpics on l’art ja no manté cap mena de poder per donar lloc a la disrupció. A mi em sembla que un repte de la contemporaneïtat és el d’entendre la producció de diferència amb un cert realisme. I això implica enfocar la mediació, si bé sense negar per aquesta raó la potencialitat de l’art per a l’antagonisme i la disrupció.

Fotografia Lau Vila Coma
Fotografia Lau Vila Coma

“En les institucions hi ha capacitat de canvi”

La Sala d’art jove va rebre el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) de Crítica d’art i el Premi Ciutat de Barcelona. En entrevistes teves sempre es parla de l’art emergent i de les estructures que el limiten. La Sala d’Art Jove seria allò emergent o allò que regula l’art emergent?

Les dues coses. Per simplificar, no hi ha diferència sense repetició. La possibilitat de diferència, per tant, també passa pel que institueix, no es deu merament a la possibilitat de desmarcar-se’n. Pensar que hi ha un a fora de la institució a mi em sembla utòpic, en tot moment estem creuats pel sistema. Fins i tot quan sembla que ens n’hem allunyat, ja en realitat portem la institució a dins, amb nosaltres. Recordo l’entrevista que vares fer al David G. Torres, on parlava d’alguna cosa així com que l’objectiu és el d’esdevenir molt intel·ligents, per elidir així les trampes de la institució. En aquestes paraules a mi encara m’hi ressona l’emancipació moderna. Per mi el repte és el de treballar amb la institució i, alhora, entendre-la de manera oberta, com un espai susceptible de deixar-se a afectar per l’emergència que s’associa amb la pràctica de l’art. És a dir, Sala d’Art Jove s’identifica com un espai d’art emergent, si bé per mi ha estat important recuperar el sentit marxista de l’emergència, en tant que “cultura de canvi”. En aquest sentit tot l’art hauria de ser emergent. Si bé Sala d’Art Jove per mi ha estat un laboratori d’experimentació pel que fa a les possibilitats d’articular institucionalment l’art des d’aquesta perspectiva.

Hi ha molts cenacles en el món de l’art i potser fins i tot les institucions ho acaben sent grans cenacles. El tipus de persones que  interactuen, per exemple, amb el MACBA es perfectament reconeixible.

Això està clar, un dels drames de Sala d’Art Jove és fins a quin punt estem prescrivint, generant tendència i fins a quin punt som una institució oberta. A mi m’agrada dir que hem aconseguit un grau d’obertura i predispoció al canvi considerable, però el problema de l’endogàmia és que difícilment la veus quan és la pròpia. Sempre és l’altre que és endogàmic. En tot cas deixa’m dir que m’inquieta molt l’endogàmia que hi ha al món de l’art i fins i tot el plaer que s’hi troba. Al mateix temps que també m’inquieta molt el requeriment que ens fa una bona part de la política cultural. Això és, l’imperatiu de grans audiències i de programar “per tots els públics”. La qüestió de l’emergència de què he estat parlant requereix la interacció amb l’alteritat per produir-se. Per tant, l’endogàmia no és bona per l’art contemporani. Ara bé, la qüestió de la massificació i de l’homogeneïtzació de l’audiència tampoc porta a la producció de diferència. Pel que, en definitiva, l’art contemporani no es pot esdevenir ni en l’autosuficiència ni per mitjà de grans fórmules, homogeneïtzades i homogeneïtzadores de grans segments de públic. Contràriament, la qüestió de l’art des de la perspectiva de l’agència requereix un treball precís i situat en relació amb l’alteritat.

Què tenim positiu a la Sala d’Art Jove? Doncs una convocatòria oberta cada any. I per molt endogàmics que volguéssim ser, això ens porta al fet que cada any hi ha 20 projectes nous que no podem predir d’entrada. I sí, tenim un jurat, que selecciona els projectes i que, per tant, prescriu. En aquest sentit nosaltres pensem molt la composició dels jurats: si t’hi fixes, veuràs que sempre són persones que ocupen posicions de rellevància en el panorama de l’art contemporani català, si bé al mateix temps procurem que aquestes posicions siguin el màxim de diversificades entre elles.

“Un dels drames de Sala d’Art Jove és fins a quin punt estem prescrivint, generant tendència i fins a quin punt som una institució oberta”

La Sala d’Art Jove és on realment voldries treballar?

Fins ara així ha estat. La Sala d’Art Jove m’ha anat molt bé per conèixer amb bastant de profunditat el sector de l’art a Barcelona, i també ha estat molt interessant l’oportunitat d’estar 10 anys al capdavant d’un projecte i fer-lo madurar… I no estem parlant d’una dècada qualsevol, sinó que al llarg d’aquest temps tant el govern com Catalunya en general ha travessat crisis importants tant en l’àmbit polític com econòmic. I d’alguna manera em sento orgullós que Sala d’Art Jove s’hagi desenvolupat malgrat totes les dificultats, i amb transformacions que encara estan allà latents i per esdevenir-se. Per altra banda també és veritat que aquest no ha estat el meu únic treball, sinó que Sala d’Art Jove ocupa sols una porció de la meva jornada. En aquest sentit, crec que és molt important com a comissari tenir una activitat diversificada i estar vinculat a diferents projectes a la vegada.

El món cultural privat per tu seria un repte?

D’entrada no m’ho sembla. I no perquè renegui del sector privat, sinó que sempre m’ha interessat més treballar des d’una perspectiva del fet públic i vinculada a la política cultural. En tot cas com a prioritats actuals podria dir-te que m’interessaria reforçar el meu vessant investigador i teòric. Però, per altra banda, també m’interessaria trobar marcs institucionals des dels quals aplicar el sentit experimental que atribueixo a la mediació amb el comissariat de nous projectes.

Ara ja canviant de tema i endinsant-nos en l’art. Tal com es diu a La decadència de la mentida d’Oscar Wilde; l’art és una mentida?

L’art té a veure amb la mentida, si bé com tota mentida, l’art té un component de realitat molt potent. En aquest sentit per mi resulta interessant observar l’agència que l’art té per absorbir la realitat, reconfigurar-la i retornar-la com una transmutació del real. Això és el que entenc que planteja La decadència de la mentida d’Oscar Wilde. Personalment, ho trobo apassionant, sempre el tinc molt present aquest assaig de Wilde.

Dins d’aquest assaig es desenvolupa com la vida copia a la realitat. I com els nens de Londres jugaven a ser atracadors com a les novel·les que es feien al moment. Establint el paral·lelisme, a Barcelona hi ha molt d’art polític, aquest art ha tingut alguna incidència en la realitat?

Menys de la que seria d’esperar! Quan Oscar Wilde diu que la vida imita a l’art més que no pas l’art a la vida, ell ho fa servir per exemplificar l’ideal de l’autonomia artística o la sobirania de l’art. Ara bé, al meu entendre, si l’art té capacitat per transformar la realitat és degut a l’agència i a les mediacions en com s’acompanyi. És a dir, l’art té un poder relatiu a l’hora de transformar la realitat i no perquè hi hagi llibres de policies, els nens hi jugaran. Hi ha uns filtres intermedis. D’aquí la importància de la mediació. Per mi un gran problema de l’art contemporani és el sentit neutral que adquireixen les mediacions. Això fa el museu funcioni abans com un mur de contenció, que no pas funcioni com a catalitzador de la diferència que se cerca plantejar amb la pràctica artística. Dins el museu pots dir moltes coses –o potser ja no tantes–, però alhora la responsabilitat dels museus és vehicular-les amb l’esfera pública. I no només temàticament o com a producte cultural, sinó que m’interessa entendre la potencialitat de l’art per incidir en l’àmbit de política cultural. En aquest sentit em sorprèn quan els grans museus facin exposicions sobre aspectes subcultures sense posar en qüestió o bé ni tan sols interrogar-se sobre el seu mateix posicionament estructural.

D’allò que és diu i no es diu als museus, i parlant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), un dia vaig fer un cadàver exquisit amb diferents textos del MACBA, no són críptiques les exposicions que si fan?

“El llenguatge críptic de l’art contemporani” costa respondre a això. És tot un tema. Com que vivim d’aquesta cosa de l’alta cultura, doncs, tot ha d’estar molt adornat.

Parlant amb el galerista Francesc Mestre sobre aquest mateix tema, ell em deia que hi ha dues maneres de dir que una persona està dreta, que efectivament està dreta i que està perpendicular al terra.

Per mi el llenguatge genera coses, si optes per dir que la persona està perpendicular al terra és per algun motiu. A mi el que m’incomoda és quan això acaba obeint a uns paràmetres associats a l’alta cultura, o fins i tot al rol de l’especialista. Jo crec que en els museus hi hauria d’haver una convivència de llenguatges, antagonistes entre si. Crec que el MACBA com altres museus tenen els seus dispositius preparats per audiències profanes i per especialistes. Jo crec que el MACBA hauria de funcionar com una esfera pública i això també passa per una esfera de llenguatge. Per exemple, m’interessa com el Centre d’Art de Tarragona, en un moment determinat, va encarregar les cartel·les i els textos del seu museu a les escoles que hi feien visites guiades. Això hauria de ser part de la política del museu, posar el seu llenguatge en joc. El museu hauria de ser porós i hauria de donar peu al joc. Dit això tots els llenguatges són igual d’opacs, tot és un joc de llenguatge. Pel que em sembla estimulant és la interconnexió d’opacitats, més que no pas la pretensió d’assolir un llenguatge transparent en relació a l’art o la realitat.

Fotografia Lau Vila Coma
Fotografia Lau Vila Coma

“El museu hauria de ser porós i hauria de donar peu al joc”

Parlem de l’esfera pública del museu, però i la dels artistes, per exemple ara amb el Procés, els artistes catalans també el viuen? 

No crec que especialment. En tot cas, com a sector no crec que es pugui identificar un posicionament conjunt. Respecte a això la cultura catalana ha generat molts equívocs. Per exemple: la política artística mai s’ha entès que tingui res a veure amb el catalanisme. I de la mateixa manera que els polítics desconfien dels artistes, des dels artistes acaba per passar el mateix cap als polítics. Vaig escriure un text; Anti-anticatalanisme, on no parlava tant de la relació dels artistes amb l’independentisme, ja que això és una opció política que d’alguna manera no crec que afecti directament les a pràctiques artístiques. Però sí que amb aquell text em preguntava sobre per què els patrons culturals identificables com a catalans ha estat gairebé un aspecte tabú per les arts visuals de les darreres dècades, encara que això sigui des d’un vessant més analític o etnogràfic, ja no dic militant. Ho comparava amb els artistes bascos, que sí que semblen haver viscut la qüestió cultural i identitària des d’un punt de vista més. En tot cas, en termes empírics, no veig una relació directa entre artistes catalans i el procés independentista.

Entre aquests artistes joves i des de la teva experiència a la Sala d’Art Jove, podem trobar artistes joves de referencia?

Sí que n’hi ha. Ara, per un encàrrec que he rebut, estic reflexionant sobre la qüestió dels artistes de mitja carrera. Un artista em responia que aquest país no té memòria i que, per tant, sempre ets emergent. Però tu parles d’artistes de referència de mitja carrera, o artistes emergents que siguin referents? Et diria els meus preferits, però no sé si toca. Com és evident jo tinc els meus referents, a mi m’interessa el treball de la Núria Güell o el d’Oriol Vilanova. Institucionalment ambdós han rebut un suport considerable, però també veig que els artistes joves els hi paren una atenció relativa, i potser fan cas a coses que a mi no m’interessen.

En aquest país encara tenim grans tòtems, com Joan Miró o Antoni Tàpies?

A mi la idea de cànon artístic no m’ha interessat mai. El que a mi m’ha interessat en tot cas és la deconstrucció del cànon. Mai treballo en clau de cànon. Quan treballo amb artistes emergents el que m’interessa és procurar-los marcs de treball que no reincideixin en la precarització generalitzada. En tot cas el mercat de l’art ha anat canviant i dubto que ara mateix hi poguessin tenir cabuda figures tan magnànimes o tan grans. Igualment el món de les biennals, requereix d’una flexibilitat tal que no sé fins a quin punt podria suportar figures d’aquest tipus. Penso per exemple en Hito Steyerl, que és una de les artistes més importants de l’actualitat, alhora que també teòrica de l’art i professora universitària. No crec que per ella tingués sentit produir un corpus d’obra mastodòntic, sinó que la seva manera d’entendre la pràctica de l’art i el mateix rol de l’artista ja és molt diferent; probablement s’assembla més a la d’un intel·lectual multimèdia. En tot cas és curiós que aquest país segueixi esperant el seu nou Miró o el seu nou Tàpies. A mi em sembla un tic nostàlgic que es repeteix en bona part de la política cultural, fins i tot ho trobo kitsch.

Fotografia Lau Vila Coma
Fotografia Lau Vila Coma

“En termes empírics, no veig una relació directa entre artistes catalans i el procés independentista”

Quines tendències veus actualment en l’art contemporani? 

Jo tinc la sensació que actualment hi ha un esgotament en el discurs conceptualista de l’art, que ha tingut una influència molt gran a Barcelona, sobretot a partir dels noranta. D’alguna manera a les institucions, des de la Fundació Tàpies fins al MACBA, hi ha hagut tot un interès per la crítica institucional i per qüestionar el concepte d’esfera pública. Hi ha un esgotament important i s’hi respon amb un retorn a l’objecte i a la matèria. Els darrers anys s’ha girat també la mirada cap a mitjans tradicionals i sembla que s’ha deixat definitivament de banda la qüestió dels new media. Hi ha un interès renovat en les experiències sensibles i afectives. Hi ha canvis importants en l’àmbit de les pràctiques artístiques.

També podem veure aquests canvis des d’un punt de vista internacional?

Precisament et diria que aquest gir ens arriba més com a tendència global, o en tot cas em costa veure-hi quelcom genuïnament local, Tanmateix aquí el conceptualisme ha tingut una incidència considerablement forta, pel que potser s’acabin per generar híbrids d’interès. Aquest retorn a l’experiència sensible crec que estava molt ben representada a la darrera edició de la Biennal de Berlín, així com també despuntava a l’anterior documenta –la de 2012-. En tot cas, la captació pràcticament immediata que aquest plantejament ha tingut pel món galerístic també em genera alguna sospita.

Podries apuntar alguna causa de l’esgotament de l’art conceptual?

L’art conceptual pressuposa fe en el fet racional i el llenguatge, és un art analític. Jan Debbaut explicava que no hi ha res pitjor al món que un mal treball d’art conceptual. Doncs té el perill d’esgotar-se en l’ocurrència, i això també el fa considerablement predictible. També l’art basat sols en el discurs s’ha anat descobrint enganyós, fins i tot arrogant i distant, i això podria ser un motiu que porta cap a la necessitat d’un art que s’inquieti per incidir de manera més directa en la materialitat del món.

Hi haurà un retorn a la pintura i l’escultura?

No puc fer de profeta, però crec que la pintura van guanyant pes entre els artistes joves. Per mi resulta interessant deslligar la reflexió conceptual de l’especificitat de l’art conceptual. És a dir, la reflexió en clau analítica, l’anàlisi lingüístic, o sociopolítica no té per què correspondre’s sols amb pràctiques artístiques desmaterialitzades o immaterials. Penso en un cas com Teresa Solar, que va exposar recentment a la Galeria Joan Prats, i on la qüestió lingüística es posava en correspondència amb el treball amb torn ceràmic i amb una reflexió sobre la mateixa corporalitat i la matèria.

“És curiós que aquest país segueixi esperant el seu nou Miró o el seu nou Tàpies”

El 2013 escrivies a Naturaleza contradictòria, EREMUAK; “El panorama cultural catalán es desolador, como han señalado numerosos críticos en los últimos años”. 4 anys després encara vivim en aquest context cultural?

Sí, això ho deia en referència a la desarticulació de la xarxa de centres d’art que havia impulsat el Departament de Cultura uns anys abans, i en aquest sentit això no ha millorat en absolut, al contrari.

En els últims mesos la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC) s’està organitzant. Però també s’ha de tenir en compte que els diferents agents de l’art tenen interessos contraposats.

Ja està bé un cert gremialisme. Hi ha coses que ja compartim la PAAC i l’ACCA i penso que està bé que certes diferències les guardem a casa. Jo crec que seria molt interessant que hi hagués un òrgan de pressió més ferm. Així com que les associacions professionals guanyéssim capacitat interlocutòria amb les institucions públiques.

A raó del procés independentista s’han volgut refomular les polítiques culturals catalanes?

Suposo que hi ha qui ho ha intentat fer. Però jo quan un veu el programa de les jornades “El futur de la cultura catalana”, que el Departament de Cultura va organitzar a la Fundació Joan Miró a principis d’aquest any, a mi em resulta totalment decebedor. En casos com aquest salta a la vista que l’interès preferent és el d’instrumentalitzar la cultura en clau nacional, no en atendre les necessitats específiques que pugui tenir el sector cultural o de la creació artística. L’any passat vaig estar comissariat a l’Arts Santa Mònica un petit cicle d’exposicions. Em preocupa com s’ha deixat perdre aquest centre, com s’ha triturat des del Departament de Cultura. Qualsevol factura que facis està intervinguda. Estan a un nivell de tan poca autonomia i d’intervenció que no em diguin que algú creu en aquell centre. És a dir, el centre està sota sospita constant. No entenen que allà si fan projectes artístics, i s’hauria d’incloure la producció artística. I no estan preparats per això, estan preparats per penjar estelades. I això és un problema. La qüestió no és si els artistes pengen o no estelades. Per mi preguntar-me si els artistes pengen o no estelades és com preguntar-me si prefereixen carn o peix, i sincerament tant me fa. En tant que artistes el què toca és posar-los mitjans perquè puguin treballar.

No tenia constància d’aquesta situació.

L’altra decepció és el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA),. L’altre dia vaig estar com a representant de l’ACCA a una reunió del CoNCA, on ens preguntaven: què creus que hauria de fer el departament de cultura per la cultura? Però perquè el Departament de Cultura, el CoNCA no havia de tenir una capacitat executiva independent? El CoNCA va ser una cosa reivindicada i si s’ha deixat perdre. Potser en tenim part de culpa també les associacions, però ara mateix és un fantasma. Diuen que fan informes i que assessoren el Departament de Cultura. A mi el què em sembla és que la política cultural ha tornat a quedar en mans d’uns polítics que en cultura no hi estan interessats.

Un altre cas de limitació de poder en la polític cultural és el cas de Berta Sureda.

Jo de l’actualitat de la Berta Sureda en sé poc. Ni conec exactament l’actualitat de la joia de la corona de l’Institut de Cultura de Barcelona que és La Fàbrica de Creació Fabra i Coats, què hi està passant o què hi deixa de passar. Però s’ha de fer alguna cosa interessant amb allò. Fins ara ha estat un nyap darrere un altre nyap. Per mi ha estat molt decebedor el pacte de Barcelona en Comú amb el PSC. Però precisament perquè el govern de l’Ada Colau va entrar amb l’ànim de redefinir certs aspectes de les polítiques culturals des d’una perspectiva de decreixement i sostenibilitat. Però de cop s’ha tornat a un plantejament economicista, basat en el rèdit i l’espectacle.

Fotografia Lau Vila Coma
Fotografia Lau Vila Coma

“Per mi preguntar-me si els artistes pengen o no estelades és com preguntar-me si prefereixen carn o peix”

Ara s’ha anunciat el tancament de l’Espai Fireplace, al que si suma el d’altres com Green Parrot. Aquest tancament d’espais és una tendència?

De la mateixa manera que l’especulació urbana ens afecta a tots, suposo que també afecta aquests espais. Des de les polítiques culturals es podria fer alguna cosa. Al final sembla que tots acabarem anant a la perifèria de la ciutat o més enllà. Tots aquests espais van sorgir en un moment de crisi profunda, on es va tornar a pràctiques domèstiques i naixien fràgils per definició. No sé quina continuïtat volien tenir. La pregunta és si per aquestes persones això continua tenint sentit o no de manera desplaçada, o bé amb independència d’un espai físic. Green Parrot van perdre l’espai, però ara estan a la Fundació Tàpies. De manera deslocalitzada s’han anat fent coses. En tot cas sí que penso que estaria bé que hi haguera espais alternatius més forts a Barcelona.

En aquests espais alternatius hi podríem trobar l’avantguarda o més aviat l’haurien de buscar a la Sala d’Art Jove?

Jo no crec que el concepte d’avantguarda sigui hàbil. Avantguarda que vol dir estar a la cresta de la cultura i de la societat. Una altra cosa seria la tendència artística, i sí que crec que passa per aquests espais, que són més porosos i tenen més capacitat de reacció, tenen menys filtres que una institució pública. Al capdavall, a Sala d’Art Jove ens gestionem per mitjà d’una convocatòria pública i treballem més en clau de política cultural, tot i que els artistes que passen per uns llocs i els altres en bona part acaben per ser els mateixos.  En Quim Packard, per exemple, un dels impulsos de Fireplace, ara mateix està a l’equip de mediació de la Sala d’Art Jove. Tot i que en el món de l’art hi ha molta eròtica en relació a la independència i funciona encara, també és cert que hi acaben per haver uns vasos comunicants entre els espais que es plantegen alternatius i la mateixa institució artística. Que a principis d’estiu els espais independents portessin a terme una conversa sobre el seu present i futur en el marc del programa del MACBA The Museum is Closed crec que és un clar símptoma d’això.

“Per mi ha estat molt decebedor el pacte de Barcelona en Comú amb el PSC”

Ja per acabar l’entrevista, en quins nous projectes o exposicions et podrem trobar?

El 22 d’aquest mes de setembre inauguro al Centre El Carme de València una exposició titulada Arcan Imperi. Aquest projecte el vaig guanyar per convocatòria de la Generalitat Valenciana. Ha consistit en un intent de revisar el sentit de la política des d’un paradigma postdiscursiu i postrepresentacional. Al meu entendre, això significa abordar la qüestió de la burocràcia, en tant que infraestructura de la política, i l’exposició acull alguns projectes artístics que comparteixen aquesta sensibilitat. El pensament revolucionari tradicional s’ha intentat carregar la noció d’administració, en tant que mediació transicional cap a l’acompliment del somni utòpic. Es necessita actualment una crítica d’esquerres vinculada a l’administració.

D’altra banda també estic en el co-comissariat de la pròxima edició de la Biennal Leandre Cristòfol, que tindrà lloc a La Panera el pròxim mes de novembre. En aquest cas em genera un especial interès la incidència que té aquest treball en la formació d’una col·lecció pública. La qüestió de la patrimonialització de l’art contemporani és una caixa negra de considerable magnitud, al voltant de la qual en prou feines hi ha reflexions elaborades des de l’àmbit comissairal. La invitació que em va fer Cèlia del Diego per implicar-me en això em resulta especialment estimulant a aquest nivell, així com per l’oportunitat que ens brinda a l’equip per repensar certs aspectes com són la implicació de l’esfera pública en l’exercici de patrimonialitzar.

Per finals d’any també s’espera la publicació del meu primer assaig, El arte de la mediación, que ho fa l’editorial i productora Consonni. Ha estat especialment interessant aquest exercici d’acabar de donar forma i fonamentar el pensament entorn de la mediació que he estat elaborant els darrers anys. En el nostre país hi ha molta confusió respecte a aquest terme, i considerables prejudicis. Potser el meu llibre tampoc resultarà gaire esclaridor al respecte, però almenys ho reconec com un intent de repensar la gestió de l’art des d’una perspectiva un pèl més sofisticada del que és habitual.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca