“I ara! Però què dius, tarat!”, segurament pensaràs en llegir el titular, mentre et persignes i prepares alls, crucifixos i bales de plata per conjurar el mal. “Fora, fora, blasfem! Sacríleg! Depravat! Fan d’en Luis Fonsi!”.
Doncs bé, sento quedar com una espècie de dimoni de mal averany, però la realitat és tossuda: en els últims cinc anys, des de la marxa d’en Pep Guardiola, el FC Barcelona sembla haver oblidat el camí que el va dur als seus majors èxits… i el Reial Madrid, en canvi, sembla haver après perfectament de què va, això del futbol.
Atenció, no em malinterpretis: no és pas el Barça com a entitat abstracta qui ha oblidat l’herència que li va deixar Johan Cruyff. No, han sigut uns senyors amb noms i cognoms, aterrats l’any 2010 i reafirmats l’any 2015, que s’han dedicat sistemàticament a escombrar tot allò que no encaixava amb la seva idea de club… començant, esclar, per destrossar tot el que havia construit la Junta anterior entre 2003 i 2010.
Aquest estiu, curiosament, s’han esdevingut tres fets paradoxals que descriuen perfectament el septenni 2010-2017. D’alguna forma, aquests tres moments posen el colofó definitiu al mandat sandrobartomeuista (also known as neonuñista), el sublimen i en deixen les misèries a l’aire de forma diàfana.
El primer d’aquests fets és el fitxatge de Neymar Jr pel PSG… o, més ben dit, el pagament de la clàusula del brasiler per part dels propietaris qatarians del club francès. Aquesta repetició moderna de la marxa de Figo deixa completament nua l’aposta estratègica de Sandro Rosell l’any 2010: Neymar en el pla esportiu (és a dir, fitxatges galàctics caríssims a mercats propicis pels comissionistes) i Qatar en el pla econòmic (és a dir, comercialitzar qualsevol actiu del club sense pensar en les repercussions a llarg termini). Set anys després, precisament els qatarians s’enduen, a base de milions, a Neymar. Al Barça no li queda ni el desitjat crack del futur ni els valors dels quals feia gala duent Unicef: de tota aquesta operació hauran quedat alguns títols, un bon tou de diners pels afavorits… i, esclar, el club en una posició precària. Una aposta rodona, sens dubte.
El segon fet de la Santíssima Trinitat abans esmentada és el fitxatge de Paulinho al Guangzhou Evergrande xinès. Com si la idea fos imitar l’error de l’any 2000, el Barça ha corregut a portar el seu nou Emmanuel Pétit, aquest cop molt més car i d’un equip molt pitjor que l’Arsenal. Deixant de banda el soroll de fons d’un suposat interès personal en aquesta operació, l’estratègia del club ha tornat a quedar en evidència: el mateix dia en què s’anunciava el fitxatge d’un brasiler de 29 anys procedent de la potent (?) Superlliga xinesa, el Barça deixava sense dorsal a Sergi Samper. La decisió final es va comunicar el 14 d’agost, amb tota la pretemporada feta i amb escàs marge pel jugador. És preferible, sembla ser, pagar una morterada per un futbolista matusser d’una lliga mediocre que quedar-se amb un jugador que tenies a la casa des dels 6 anys. Un cop mestre per part d’aquells que deien que “la Masia no es toca”.
El tercer fet del nostre particular tríptic d’El Bosco es va produir al partit d’anada de la Supercopa el passat 13 d’agost. Després de que la Junta deixés aquest torneig fora de l’abonament l’any 2010, la Supercopa s’ha anat transformant en un campionat perfecte per omplir el Camp Nou de guiris i fer tota la caixa possible: el problema ve, esclar, quan el rival és el Reial Madrid… i quan els guiris en qüestió resulten ser majoritàriament fans d’en Cristiano i companyia. L’ambient a l’Estadi va ser terrible pels culers de pedra picada; el camp va aplaudir més les accions dels madridistes que els moviments dels locals. La jugada més representativa de la nit va ser l’1-3 definitiu, un golàs marcat per un jugador que el Barça no va voler: suposem que en el seu moment era molt més important portar en Douglas del Brasil que gastar quatre milions d’euros en Marco Asensio. El Camp Nou, amb les localitats ben venudes, ho va celebrar com si del Bernabéu es tractés.
I amb això tanco el cercle, o més ben dit, el triangle: després d’haver comercialitzat tots els actius disponibles, de liquidar el planter per fer lloc a jugadors brasilers fitxats a preu d’or i de que els qatarians a qui havies venut l’ànima et fessin ‘un Figo’, al final el Madrid et guanya a casa gràcies al gol d’un jove jugador que tu no vas voler. Suposo que, per en Pep Segura i la resta d’il·luminats del club que advoquen per “més múscul”, en Marco Asensio (igual que en Kroos, en Modric, en Ceballos, n’Isco i companyia) són totalment inadequats pel Barça.
Quina pena que per al Madrid sí que serveixin, escolta. Quina pena que els traspassos d’aquests cinc jugadors hagin costat el mateix que els fitxatges d’Arda, André Gomes i Paulinho. Quina pena que, vestits de blanc i jugant a passar-se la piloteta, aquests futbolistes baixets i tècnics siguin capaços de guanyar la Champions League.
Caram, migcampistes baixets i tècnics guanyant títols. De què em deu sonar, a mi, això?
M’entens ara, quan dic que el millor alumne d’en Pep en realitat ha sigut en Florentino Pérez?