Les imatges del terror

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa una setmana una cèl·lula terrorista va provocar l’horror, el pànic, va invocar les tenebres al bell centre de Barcelona. Encara no refet d’aquest impacte, he volgut entendre la nostra reacció col·lectiva a través de les imatges, de les formes estètiques que s’han creat. Les consideracions fetes es basen en l’explicació que fa l’arquitecte Miquel del Pozo sobre l’horror i la guerra en l’obra de Pablo Picasso i Francisco de Goya. Però en aquest cas, s’apliquen a la tragèdia de Les Rambles.

La primera consideració és que s’han distribuït dos grans models d’imatge. El primer model és la imatge brutal i quasi pornogràfica de l’atemptat: Gent fugint, persones ferides o mortes obtingudes de filmacions pràcticament clandestines, etc., tot i que els cossos policials van recomanar no distribuir. Aquestes imatges ensenyen l’horror de manera visceral, sense cap filtre. Evidentment distribuïdes per tenir més audiència i/o aconseguir visites als respectius canals o llocs web. El segon grup d’imatges són imatges de Barcelona, muntatges fotogràfics, la majoria amb un ampli ventall cromàtic que porten com a tema la nostra relació amb la ciutat i la seva bellesa. Així hom ha de mostrar el dol amb imatges que no mostren l’horror, que en la seva majoria rescaten símbols de la ciutat i els barregen, per tal de descobrir-ne l’essència.

Aquests dos grans grups d’imatges expressen dues maneres d’entendre l’horror. I responen a tradicions diferents. En l’origen del primer grup podem trobar tot el bagatge en Los desastres de la Guerra de Goya, on el tema principal són persones sotmeses als horrors d’aquesta guerra, i segueix amb Otto Dix, Robert Capa, Richard Peter o Nick Ut. També amb Estampa Popular podem veure la cruesa de l’horror. Aquests artistes han retratat l’horror per no repetir-lo. Són imatges que ens mostren com tot es pot tòrcer i la màxima crueltat imaginable pot passar i existir. Adverteixen que el terror és exercit per humans i cap a altres humans. Res pot mitigar tot allò que sentim: hi ha una catarsi en la qual veiem els efectes, però no els patim en primera persona. En el cas de l’atemptat que ens ocupa, les imatges sense relat, les que mostren la carn viva, ofereixen una redempció i un avís. La redempció de la catarsi que ens posa al lloc de la víctima i dels seus éssers estimats. Però no ofereix cap sortida i ens adverteix que un ésser humà ha fet allò a un altre ésser humà.

Los Desastres de la Guerra No. 33 ¿Qué hay que hacer más?
Francisco de Goya, Los Desastres de la Guerra No. 33 ¿Qué hay que hacer más?

Això vol dir que les imatges de El Periódico, per exemple, són una resposta pacifista a l’atemptat? No, ja que en elles mateixes no tenen cap justificació estètica. Però d’altra banda, els autors que hem citat també crearen obres morboses per tal de recrear moments de màxim horror, sempre sota la premissa que no s’ha de repetir allò que s’ha representat. El Periódico (com a exemple) només reprodueix fins a la sacietat imatges de les quals vol treure un rendiment econòmic.

El segon grup d’imatges responen sempre a un relat. Per no mostrar la cruesa de la situació, s’invoquen llocs comuns i/o la bellesa de la nostra vida, per tal d’escriure una història que ens mitigui, talment són un bàlsam visual. Així doncs, la bellesa de la ciutat de Barcelona actua com a atenuant de l’horror ocorregut. L’horror ja no el produeixen humans contra altres humans, sinó que invoquem allò bell per allunyar-nos de l’horror, per separar-nos-en. Aquest relat ens consola i la reproducció massiva d’aquells símbols que ens uneixen ens fan ser forts. Així, no creiem que no s’hagi de repetir, sinó que invoquen una força superior a nosaltres per tal de superar una crisi momentània i traumàtica. Un exemple d’això és la fotografia de Dulceida, on la podem veure recolzada en una finestra i amb la platja de Barcelona al fons, en una escena d’inspiració gairebé mitològica. La dona (Dulceida) contempla de manera tràgica la bellesa d’una ciutat colpida. Com si fos la dona de Lot (Edith) es gira per contemplar la destrucció d’una ciutat. La figura femenina no és Dulceida, és una dona que és totes les dones. Què pensa? Pensa en l’horror i es consola en la bellesa d’allò que contempla, també potser en l’estupidesa de la violència. Una altra opció la trobem en el pintor Guim Tió, que decidí compartir un dels típics panots de la ciutat. Una imatge que ens agermana per la seva quotidianitat i ens demostra que tots podíem haver-ne estat víctimes, ja que és una icona típica de la ciutat i associem al relat d’una urbs culta, diversa, civilitzada. I també ens demostra que s’ha atacat, s’ha atacat el sòl sobre el qual tots hem construït la nostra pròpia ciutat. Així l’atemptat ha atacat totes les ciutats de Barcelona.

L’opinió pública ha rebutjat la cruesa de les imatges. El motiu principal és el seu ús economicista. Però també hi ha un rebuig frontal a l’impacte de la cruesa. Això ho podem veure en les fotografies dels refugiats i les seves conseqüents polèmiques. Rebutgem la cruesa de l’horror, rebutgem llavors les imatges que el representen.

El relat creat confronta la iconografia de Barcelona amb l’atemptat terrorista. D’aquesta manera hom sap que s’han atacat els valors primaris de la nostra societat i respon a l’atac reafirmant aquests mateixos valors, creant un símbol emocional en el qual tots els habitants de Barcelona s’hi senten identificats. El missatge del primer model d’imatges, deixa de tenir sentit. No veiem l’atemptat com l’acte d’un home contra un altre, i així en neguem la seva naturalesa. Com diu Miquel del Pozo, són obres viscerals que no ens reconforten, ens interpel·len i ens expliquen que això pot passar en qualsevol moment. D’altra banda, les imatges del segon grup ens diuen; una força estrangera ha atacat els nostres símbols i davant de l’atac nosaltres ens mantenim ferms en els nostres valors. Així els nostres valors tenen més sentit si els contraposem a quelcom. Aquest relat ens uneix i ens consola. Racionalitza l’atac i n’explica el motiu. El segon model d’imatges és el que ha acabat guanyat el consens. Llàstima que és un relat que ens mostra les tenebres de l’altre. No mostra cap de les nostres tenebres.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca