Salvador Dalí / Börkur Sigurbjörnsson
Salvador Dalí / Börkur Sigurbjörnsson

Tot just són les nou tocades. Amb el cafè ja coll avall escolto la ràdio i sento la notícia: Salvador Dalí serà exhumat per una denúncia de paternitat interposada per una dona figuerenca, que afirma que el mestre de Portlligat va tenir un affaire amb la seva mare i ella és el fruit d’aquesta breu relació. Em quedo astorat, fins allà on m’arriba la memòria, sempre m’havien pintat – mai millor dit – a Dalí com un personatge més aviat proper a una homosexualitat sui generis (sobradament coneguda és la seva relació amb Buñuel, per exemple) o un voyeurisme que en qualsevol cas el mantenia lluny del sexe més ortodox on hi ha possibilitats (volgudes o no) de reproduir-se. Els seus biògrafs han descrit la seva relació amb la Gala com atípica pel que seria una parella habitual, no hi havia sexe, només masturbació i poca cosa més, tot lligat a la tortuosa relació que el pintor tenia amb el seu pare.

El fet és que la presumpta filla de Dalí reclama l’oficialitat de la paternitat, i amb aquesta tot el que li és inherent, és a dir: la legítima. Un percentatge que com a filla de l’artista li correspondria del seu patrimoni, a saber: un trosset del Gran Masturbador, alguna habitació de la casa a Portlligat, uns quants pans i ous del museu de Figueres i part del rostre-apartament de Mae West. Tot això i canviar-se el cognom per Dalí, és clar. Després d’anys d’intents fallits que han passat per flocs de cabells i sondes nasogràstriques, un jutge ha donat l’ordre d’exhumació, cosa que ha alterat un xic el dia a dia del Museu Teatre on el mestre surrealista va ser sepultat (traint així a la seva estimada Gala, que encara l’està esperant a la seva tomba del Castell de Púbol, on havien de descansar perpètuament agafats de la mà).

Sota la cúpula geodèsica i banyat per la nit figuerenca, el dijous vint de juliol un equip forense va entrar al pati del Museu, va aixecar la llosa que separa els vius dels morts i va extreure el cos del pintor. Des de la seva mort el 1989, ningú havia tornat a tenir ocasió de veure directament a Dalí, i les expectatives eren màximes: s’hauran corromput les despulles del mestre? (La morbositat es torna aquí insana, la voracitat dels mitjans, sempre escassos en contingut noticiable durant l’estiu, festejava la possibilitat de mostrar la putrefacció de la carn de l’artista.) I el bigoti, què? Segueix marcant les deu i deu com quan van tancar la tapa del fèretre? Per una altra banda va l’enrenou en relació a la professió de la demandant: endevinadora televisiva. En aquest punt es baixa un altre esglaó cap a les profunditats de la immundícia moral i s’obre un nou cercle de morbositat mediàtica. Si bé és cert que l’ombra del descrèdit plana persistentment sobre el món de l’esoterisme televisiu de matinada, també ho és que la presumpta filla del pintor de Portlligat té tot el dret a remenar cel i terra per a aclarir l’afer independentment de si és o no pitonissa.

La suma de tot plegat és – mal m’està dir-ho – surrealista: el pintor més mediàtic i pessetero (Avida Dollars), el que va aconseguir ser conegut quasi en igual mesura per la seva pintura i per les seves accions excèntriques, és avui protagonista de nou per una altra acció que sembla orquestrada per sí mateix des del més enllà. Probablement, en la quietud del seu taller empordanès, un dia Dalí va tenir una pensada magistral que burlaria la pròpia mort: vint-i-vuit anys després de ser sepultat, una presumpta descendent amb habilitats parapsicològiques i coneixements esotèrics havia de tornar-lo a l’altra banda de la llosa que el separava del món dels vius. Per descomptat, havia de fer-ho entre el rebombori que el va acompanyar en quasi tot el que va fer en vida (veieu l’anècdota dels aparadors surrealistes), així que va escollir l’embalsamació a la manera faraònica per preservar l’estructura càrnica fins al retorn, que havia d’alterar la pau relativa de la seva freqüentadíssima tomba: més d’un milió de persones hi van passar només l’any passat.

No ens enganyem: el resultat de les proves és poc més que irrellevant. Aquesta performance daliniana post mortem és una obra macabra quasi perfecta que ha estat tallada en un igualment perfecte coitus interruptus: allò que tots volíem, allò que tots desitjàvem tàcitament – veure si el bigoti encara marca les deu i deu – ens ha sigut negat. No s’ha vist l’aixecament de la làpida, ni l’extracció del taüt, ni l’estat gloriós de les despulles del mestre. En Dalí no va tenir en compte que l’excentricitat (i amb ella la transgressió) han perdut molt d’ençà que va passar a criar malves, i la seva jugada ha quedat truncada a nivell d’anècdota estival. Pobre Dalí.

O potser tot plegat és cert, i resulta que tot el voyeurisme i rebuig a les relacions sexuals carnals del pintor eren postureig artístic i anava per aquí i per allà disseminant els seus gens mentre Gala no l’esperava precisament de braços plegats. Amb tot, el que és segur és que surti el veredicte que surti de les analítiques d’ADN, l’important de tot aquest afer és que durant unes hores, Dalí va tornar a fer de les seves al món dels vius. Una resurrecció curta però ben sonada.

COMPARTIR