El suau silenci blanc del Museu d’Art Contemporani de Barcelona ha deixat de sonar. Si normalment les grans escales reben el visitant, aquest dimecres la vaga indefinida dels treballadors del museu hi ha portat una estampa diferent: banderes roges, joves amb megàfons i dues o tres dotzenes de xiulets. El motiu? Volen deixar de ser treballadors precaris, acusen a l’empresa Ciut’art de ser la culpable d’aquesta situació. La situació no és nova, des de fa anys diverses ETT gestionen el personal dels museus públics. Els informadors dels museus tenen salaris que moltes vegades s’acosten als cinc euros l’hora i treballen en jornades minvants, fet que impossibilita un sou realment digne.
A les onze passades del matí, el piquet baixa pel carrer dels Àngels. Allà trobo tota la columna. La guspira ha estat la nova licitació del servei al MACBA i l’Arxiu Històric de Barcelona, que contempla reduccions dràstiques de jornades de fins a 9 hores setmanals. A més d’incloure una reducció dràstica del pressupost destinat a la subcontractació. El sindicat Solidaritat i Unitat dels Treballadors lidera la protesta, però la majoria dels manifestants no formen part d’aquest sindicat. Tampoc formen part de la plantilla del MACBA. Són informadors de sala de la Fundació Miró o la Fundació Tàpies que també s’han sumat a la vaga. Crits, xiulets i solidaritat.
Personal de sala, informadors i/o membres del servei d’educació són els treballadors que vigilen les sales dels museus i/o fan les visites guiades. Vigilen les sales per tal que ningú robi els quadres o els guixi. Els treballadors resten drets gran part de la seva jornada laboral, veient com passen els visitants i sense seure o poder distreure’s. El sou és baix. Diferents manifestants m’expliquen que cobren cinc euros l’hora a la Fundació Miró o al MACBA. Se senten explotats.
La tropa es mou entre la moda i la comoditat, nois i noies d’entre vint i trenta anys majoritàriament caminen amb tot el fet necessari per passar una bona nit al Primavera Sound, però grans banderes roges confirmen que estem en una manifestació. I és que el SUT no enganya amb els seus plantejaments. Viuen els conflictes des d’una mentalitat de classe inamovible. El mal contra el qual lluiten és clar; la precarietat. La seva solució és complexa. En el cas del MACBA (origen del conflicte) la institució va pactar amb els treballadors un seguit de bones pràctiques a incloure en les licitacions, en les quals s’inclouen una substanciosa pujada de salari, conciliació laboral i subrogació de la plantilla a partir de l’any treballat. Tot i així la seva voluntat és que els treballadors tinguin les millors condicions laborals possibles. D’altra banda, el museu, en subcontractar un servei, no té per què saber el sou final dels treballadors, ja que paga per tot un conjunt; així el museu “està lligat de mans i peus”, tal com em diu Mireia Collado del servei de premsa del MACBA. Ho està, ja que les condicions laborals depenen de l’ICUB i dels diners que l’empresa destina finalment als seus treballadors. Però el SUT extrapola els problemes del MACBA i demana la fi de les subcontractacions.
El piquet arriba a La Virreina Centre de la Imatge, espai dirigit per Valentí Roma. Comissari i crític que acaba de publicar ‘El enfermero de Lenin’, un llibre ressenyat amb aquestes paraules: por fin, un libro que nos hace sonreír en medio de la melancolía sin negar la posibilidad de la revuelta. Només arribar un dels vaguistes abraça al vigilant de seguretat. El centre també està tancat. El portaveu fa una arenga als seus companys, criden a la solidaritat. L’entrada de carruatges de la Virreina és una gran rotllana, tiren un petard però la metxa no fa l’efecte desitjat. Quan l’assemblea es comença a dispersar surten cap a les rambles i van al Museu Picasso. Allà els treballadors de Magma Cultura reben als piquets com una distracció. Els xiulets tornen a ensordir l’ambient. Un altra vegada el portaveu llança una arenga als treballadors d’uniforme blau del Picasso, amablement els vigilants de seguretat els fan fora.
El Centre Cultural del Born és l’última parada i la columna de vaguistes desfila sobre les runes de la derrota de 1714. Els treballadors seguiran anant de museu en museu i ahir a la tarda ja havien tancat la Fundació Miró i el Museu de la Música. Demà hi haurà una altra jornada de vaga i aquesta seguirà al MACBA i a l’Arxiu Històric fins que les taula de reivindicacions sigui atesa, on també s’inclou la fi de la subcontractació. Una mesura, que només podria complir l’ajuntament, eliminant el concurs públic de les contractacions, una mesura que aniria en contra de la tendència de l’administració de reduir progressivament el seu personal.
Els treballadors estan units, i aquesta força els ha portat a la vaga. La seva situació no deixa de ser compartida pels treballadors de seguretat del Prat, que també són subcontractats o els treballadors del metro de Barcelona, que entre altres reivindicacions volien que s’aturessin les subcontractacions d’alguns serveis de TMB.
El sou cau sobre l’esplanada del Born. El silenci regna sobre el pla i els piquets seguiran a la tarda. En aquest silenci veig les contradiccions de la nostra ciutat. Unes contradiccions que en el món cultural són evidents i que s’enquisten. Però són unes contradiccions que afecten persones joves, que afecten el seu futur i les hipotequen en el món de la precarietat. La pregunta que ens podem fer és; si la cultura ha de ser crítica, els seus treballadors no han de tenir unes condicions de treball acceptables?