El turisme mata la ciutat

Aquests dies està més de moda que mai parlar sobre la turismofòbia, és a dir, l’efecte rebot que ha portat un excés de visitants a les ciutats, en concret a Barcelona. Tothom debat sobre els beneficis i els costos d’aquest model, de la gentada que hi ha per tots llocs, i de com aquesta massificació està matant els barris. Altres ciutats del món també ho estan patint, és un efecte global. Se’n parla de la Síndrome de Venècia per referir-se a les ciutats que perden la població local per convertir-se en llocs d’esbarjo dels turistes. Podríem quedar-nos a la superfície i només parlar dels típics termes mainstreams com gentrificació, turismofòbia o turistificació que als mitjans de comunicació tant els hi agrada utilitzar, però avui intentarem comprendre l’espectacle en què s’ha convertit el turisme en aquest transgressor i hiperreal segle XXI.

El turisme de masses està eliminant la identitat humana dels llocs. D’un temps ençà ha transformat les ciutats en parcs d’atraccions monstruosos, en aparadors on tot és artificial. Les zones més turístiques es converteixen una mena de llocs fantasma on no existeix vida veïnal quotidiana, tot és una recreació del que hauríem de trobar-nos en condicions normals. Però recordem que aquest turisme impedeix que s’hi donin aquestes condicions normals on el barri pugui tenir certa vida. La ciutat esdevé un immens decorat on tot està perfectament calculat i disposat per a treure el màxim profit –no existeix una normalitat diària– es simula. Els visitants no són tractats com persones, són negoci. Les botigues, els museus, les zones d’oci són còpies idèntiques a tot el circuit de les grans capitals del món. Són iguals i intercanviables entre elles, amb hores de cua, mateixes cadenes de restauració, patrons de consum semblant i amb recorreguts tancats. Els cambrers esperen als restaurants, les dependentes a les botigues, els guies romanen l’arribada dels turistes. Tot és una recreació de la realitat, però la realitat ja es confon amb la simulació d’aquesta ciutat idíl·lica que seria amb l’absència de turisme. De què ens serveixen els carrers nets si no hi ha persones que visquin allà per gaudir-los i omplir-los de vida? Els visitants tenen la impressió d’haver estat en la ciutat en qüestió, quan el que han viscut és només una façana, una reproducció de la realitat, un simulacre com diria Baudrillard. El turisme s’ha convertit en una experiència falsa, una còpia guionitzada de la vida.

Som una societat de l’espectacle, del consum, de les xarxes socials. Tothom ha de marxar de vacances. Ens ho diu la massmèdia, les agències de viatges, els nostres amics, i contínuament ens ho recorden els influencers a Instagram, amb les seves vides de luxe i destinacions exòtiques. Estem obligats a viatjar, agafar avions, a conèixer món –el món que està de moda–. En la nostra societat moderna, viatjar no se’ns presenta com una opció, sinó com una necessitat vital. Tenim sous de merda que no arriben ni per la subsistència, però hem de procurar poder viatjar encara que la nostra situació econòmica sigui desastrosa. Som una part molt important de l’engranatge, hem d’aconseguir destinacions com qui es passa la pantalla d’un videojoc.

S’ha perdut l’art de viatjar – si és que algun cop ha existit– , de conèixer la vida d’indrets remots i poder absorbir la seva cultura. Ara consumim destinacions, no les gaudim. Lluny queda el fet de perdre’s com a forma de viatjar, en vagabundejar per un lloc nou, en l’espontaneïtat i l’admiració. Potser hauríem de deixar de banda la immediatesa i l’espectacle del turisme actual per retrobar-nos amb la sorpresa pel desconegut. El millor per conèixer una ciutat és desaparèixer en ella, no pas obeir les indicacions i seguir les mateixes rutes que tothom; existeix una ciutat diferent per cadascun de nosaltres, i alhora podem redescobrir el terreny en cada nova visita. Hem de deixar de banda les ànsies de control, de voler fer l’oci també productiu. Rebel·lar-nos contra aquest sistema –de replicants i clons– , i de gaudir dels petits moments. Per això, el millor que podem fer amb el temps és perdre’l.

COMPARTIR