La nostra època és d’una incessant i demolidora vulgarització del discurs i, per tant, del llenguatge. Al llarg d’aquests anys les xarxes socials han confós el missatge públic amb l’alegre xerrameca del bar massa sovint. Per aquest motiu reduir qualsevol enemic a Hitler s’ha tornat quelcom rutinari. Fa poques setmanes que el Procés segueix la mateixa línia amb el govern espanyol, però clar, un fenomen innovador havia de ser-ho també amb el lèxic, i de dictadors nacionalsocialistes hem passat a Franco, Franco, Franco. Si penses diferent, si no somrius ets seguidor del gallec. Pura lògica.

La darrera reducció, i no parlo de Ferran Adrià, la protagonitza la CUP, més concretament Arran i Endavant amb els seus vídeos i atacs turístics. Els polítics, Rivera, i els periodistes, Bustos, parlen amb molta alegria de los cachorros de o, directament, de kale borroka. Perquè? Ara mateix tot és vàlid dins la ignorància massiva propugnada des les mes altes instàncies i els noms que ens volen fer creure importants, decisius de cara al futur.

En canvi ningú diu el més transcendental. És evident que ara mateix hi ha un cert problema amb el turisme que no es pot resumir amb el tòpic del seu pes específic pel PIB. Les coses s’han fet malament, però els atacs a la CUP són infantils com els seus grups associats, sobretot perquè es centren a l’insult sense proposar. L’únic elogi que faré de punxar rodes és que, almenys, amb els vídeos, presenten el problema.

Fa ja uns quants anys, tants que molts no ho recordeu, tancà a Barcelona l’emblemàtica llibreria Catalònia. Quan es produí el fet, inclòs dins l’extermini de negocis antics sense que l’antic alcalde fes res per a evitar-ho, moltes plomes nacionals lamentaren la pèrdua perpetuant l’eterna elegia pel que se’n va i no tornarà. El negoci, que durant un temps fou una editorial digníssima, ara és la seu d’una famosa hamburgueseria que ha decorat el seu interior amb columnes amb trencadís, una horterada superlativa que simbolitza el mal de la ciutat, impulsada envers un kitsch on la seva identitat es ridiculitza i es desdibuixa, una mica com el vídeo del bus turístic on el drac, llangardaix o el que sigui del Park Güell ballava rap amb els guiris.

Doncs bé, el fet succeí per una pèssima gestió. Situada a pocs metres de plaça Catalunya el seu fons era mediocre i malauradament no oferia premsa estrangera ni veies moltes ganes als ulls dels seus treballadors. El desastre, previsible, es complí amb parsimònia i matemàtica.

La clau no és el terrabastall, sinó com ens hem acostumat a la queixa sense fer cap mena de proposta. La gravetat del cas turístic a Barcelona angoixa, però tots ens som una mica culpables, en part perquè assumim de bon grat la nostra condició d’estúpids, com les piulades que acusen Colau de dur borratxos a la Barceloneta com si abans no hi fossin, en part perquè les autoritats no mouen un dit per a resoldre el problema.

Fa un parell d’anys vaig escriure un article que pensava, sóc un romàntic ingenu, llegirien els nous dirigents de la Ciutat Comtal. Es titulava revaloritzar el patrimoni per a millorar Barcelona. A grans línies comentava la meva desesperació pel monopoli d’atenció de certs monuments quan la nostra capital té un llegat cultural impressionant molt desaprofitat. Centrant-nos només a la sagrada trilogia modernista- Puig, Domènech i Gaudí- ens fem un flac favor agreujat pel binomi futbolístic. A diferència d’altres ciutats europees no fem pedagogia monumental i a més a més patim una profunda amnèsia d’altres històries viscudes al llarg dels segles. El nomenclàtor i el discurs es basen a un esplendor burgés que ignora com durant un bon temps fórem, malgrat la Rahola no ho comparteixi, la Rosa de Foc, alfa i omega, preludi de la majoria de revolucions europees entre bullangues, vagues i anarquisme. Quan completem el trencaclosques haurem fet justícia amb l’eterna divisió del nostre planisferi urbà, mentrestant som uns impostors que ni tan sols posem plaques on cal ni les unifiquem.

@DefensaBcneta
@DefensaBcneta

Una pedagogia turística, senzilla i ben útil per a donar valor a tots els nostres tresors i fer-los coneguts als visitants, ens faria guanyar moltíssim. Algú dirà, és un debat que es discuteix ara mateix a xarxes i fora d’elles, que això és elitista, com la mateixa cultura. Error majúscul, doncs una de les claus del programa obrer del segle passat era el dels tres vuits, vuit hores de feina, vuit de son i vuit d’oci, no només per a emborratxar-se, sinó més aviat per a posseir cultura i evolucionar de classe social mitjançant la preparació.

A més a més no crec que els rics de l’Hotel W vinguin a veure els nostres edificis. El seu pas és de disbauxa des d’un altre sentit. Abans, i de fet aquesta era la idea maragalliana, les classes mitjanes de tot el món anaven als llocs per a descobrir-los. D’acord, no existia el turisme low cost ni es venia una orgia de borratxeres, que a tots ens agrada, malgrat hi hagi maneres i maneres de fer-les. Culturitzar-se i oferir-ho no és cap pecat, només s’han de posar les bases per a generar aquest atractiu pels que venen.

I aquí tots som responsables. Les úniques iniciatives coherents fins a la data són les de plantar cara a Airbnb i companyia aturant la xarxa de pisos sense llicència que expulsen a la gent dels barris. Oi que us sona? I tant que sí. Doncs bé, això és un peix que es mossega la cua perquè aquesta defenestració també és culpa de molts veïns que fan l’agost tot l’any llogant habitacions a preu d’or per a poder viure millor.

Tot és molt complex. L’ajuntament, ja veurem com acaben els múltiples fronts de Vallcarca, ha de moure fitxa, però amb una situació així de res serveix queixar-se gratuïtament com fa el 99% que protesta per la tirania del 99% de riquesa. Vendre eslògans revolucionaris propis de predicadors és una fotesa. La clau es construir des la paraula per a emprendre accions, des de la base de la piràmide fins arribar al seu cim. El problema, crec, és que malgrat tant soroll ningú escolta.

COMPARTIR