Extret i adaptat de l’article “Les polítiques de transversalitat de gènere als Països Catalans: Perspectiva de gènere en projectes de regeneració urbana”, dins del llibre “Feminism on the Peripheries of Europe, an inclusive and intersectional youth approach”.

El caràcter transversal de les polítiques de gènere

El concepte de transversalitat de gènere va néixer com a eina per analitzar ex-ante l’impacte de les polítiques públiques sobre la dona. El seu objectiu és preservar la competència sectorial específica d’una llei sense oblidar la cooperació entre disciplines per tal d’assolir una meta transversal. Aquest concepte ha permès a l’administració pública donar resposta a aquelles qüestions que l’estructura clàssica organitzativa no permetia.

Un dels exemples clars de la importància d’aquesta manera de concebre les polítiques públiques, és en el disseny de l’espai públic. La perspectiva de gènere dins el plantejament urbà justifica la importància d’aquestes polítiques transversals en tant que les persones perceben el barri i la ciutat de manera molt diferent segons la seva identitat. Així doncs, dones i també persones trans, fan ús i experimenten les ciutats de maneres diferents a causa de la natura heteronormativa de la majoria espais urbans. Una mirada de gènere ens permet identificar les necessitats d’aquelles persones que interactuen amb l’espai urbà per tal de generar propostes per crear o redissenyar espais on tots els membres de la societat se sentin segurs i còmodes.

Urbanisme amb perspectiva de gènere

Què aporta la perspectiva de gènere a l’urbanisme? És habitar tan sols la suma de residència, treball, tasques de la llar, oci, transport, cultura, esports, sanitat… o és la possibilitat de desenvolupar les diferents esferes de la nostra quotidianitat en igualtat d’oportunitats? És a dir, sense cap mena de discriminació, posant en primera línia la necessitat de donar a conèixer els diferents requeriments de les persones, dones i homes. La idea d’un únic subjecte ja no és creïble, per tant l’urbanisme hauria de ser aquell agent que garantís territoris inclusius. Ja no és tolerable que el subjecte universal, emmascarat en el masculí, englobi sistemàticament dones i homes. Repensar la ciutat és la possibilitat de considerar l’experiència femenina i la seva quotidianitat. En definitiva, situar al centre la vida humana i la reorganització dels temps socials, ja que és en els usos del temps on s’evidencia de manera clara la desigualtat de gènere.

Els exemples més fàcils de copsar de l’urbanisme amb perspectiva de gènere són la percepció de la seguretat o l’apropiació de l’espai públic, concebuts de manera molt diferent entre gèneres. Totes les persones han de tenir la llibertat de poder transitar pel teixit urbà tant de dia com de nit. Alguns dels exponents amb impacte negatiu sobre la percepció i l’apropiació de l’espai públic, són el manteniment de façanes històriques per motius arquitectònics, que impedeixen la visibilitat o realitzar millores a nivell d’accessibilitat -rampes o ascensors- degut al seu estatus protegit; el paviment amb llambordins, per la seva dificultat d’accessibilitat per cadires de rodes, cotxets o carros de la compra; o l’existència d’equipaments escolars i sanitaris en zones no accessibles, en tant que són les dones les que van més a peu o en transport públic i també les que s’ocupen dels infants.

L’espai públic és un tret identitari dels nostres pobles i ciutats. Carrers i places són sinònim de convivència i intercanvi sociocultural i, per tant, condició de la nostra vida col·lectiva. S’ha de pensar des de la diferència però no des de la desigualtat per procurar un accés lliure per a tothom: entre dones i homes, entre classes, religions, cultures i orígens. Si tenim la capacitat de configurar els nostres espais com a acollidors i agradables per a dones, la qualitat de vida del conjunt de la població incrementarà.

L’exemple de la mobilitat quotidiana

Mentre la mobilitat ocupacional (domicili – treball/estudis) és més freqüent entre homes, aquella que té a veure amb compres i acompanyament de persones és més elevada entre dones. Aquest fet ens ha d’empènyer a repensar el biaix masculí en la planificació dels transports. Des d’una perspectiva de gènere cal millorar l’accessibilitat a comerços, escoles, hospitals i equipaments  amb un transport públic freqüent, segur i assequible, ja que aquesta és la manera com les dones majoritàriament es desplacen. Per altra banda, el transport motoritzat és majoritari entre homes, i conseqüentment l’urbanisme amb perspectiva de gènere qüestiona el model de suburbis residencials. A causa de la dificultat de desenvolupament del transport públic o dels modes no motoritzats en zones suburbanes, les famílies que viuen en aquestes àrees depenen en major mesura dels cotxes. Quan només n’hi ha un, aquest és usat habitualment per qui porta el pa a casa, entès dins d’ aquesta lògica com el pare de família.

Si som més de la meitat de la població, és una consideració de justícia social i de democràcia elemental considerar-nos en les decisions del planejament urbanístic. Si ordenem l’espai amb aquesta òptica, els nostres pobles i ciutats seran més habitables, segurs, atractius i competitius per a totes les persones. Si tenim incidència en la localització de les activitats, la interrelació i connexió d’aquestes -amb una mirada propera però també a gran escala-, i en les condicions i les qualitats dels llocs, tenim a les nostres mans una altra manera de contribuir a la igualtat de gènere.

La Llei de Barris de 2004, i la suspesa Llei d’Igualtat Efectiva entre Dones i Homes

La Llei de Barris, emmarcada com una mesura de regeneració urbana, emfatitza la necessitat d’intervencions socials com a instrument primari per a reduir desigualtats i beneficiar les classes més populars. És important distingir aquest tipus de mesures de les de renaixement urbà, centrades en la recreació de la ciutat principalment a través d’intervencions físiques que atreuen beneficis i inversions privades cap a les classes mitges i altes.

A grans trets la llei consisteix en la creació d’un fons per a finançar la transformació urbana necessària per a millorar les condicions socials dels barris més desafavorits del país. Amb aquest objectiu, primerament els mateixos municipis identifiquen les anomenades ‘Àrees Urbanes d’Atenció Especial’, i proposen un pla de regeneració a la Generalitat. Aleshores, una comissió avalua el pla i decideix finançar (o no) el seu desenvolupament. És important remarcar que la llei defineix diferents punts que han de ser inclosos al pla per tal de rebre la subvenció. Un d’aquests és “la igualtat de gènere als espais públics i en l’ús dels equipaments”. Per altra banda, el reglament que desenvolupa la Llei de Barris inclou el requeriment de la perspectiva de gènere en la descripció de les anomenades ‘Àrees Urbanes d’Atenció Especial’ i en l’avaluació final de la intervenció.

La perspectiva de gènere a la planificació urbana va ser també inclosa a la Llei d’Igualtat Efectiva entre Homes i Dones, aprovada el 2015 i actualment suspesa pel Tribunal Constitucional. Aquesta norma inclou un article sobre la promoció de la perspectiva de gènere a la planificació urbana i dels transports, habitatge i medi ambient.

Aquests exemples ens mostren clarament la naturalesa de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques: per una banda normes centrades en la igualtat de gènere que afecten altres temàtiques, i per altra banda polítiques sectorials que inclouen la perspectiva de gènere. Aquest model assegura que la perspectiva de gènere és inclosa a tots els processos de policy-making.

Les polítiques amb perspectiva de gènere han de ser pensades i finançades a llarg termini. En el cas de la Llei de Barris de Catalunya hem vist com la crisi econòmica i les retallades neoliberals en la despesa social han eliminat els fons dedicats a aquesta llei, impedint la crida a nous projectes de regeneració urbana i conseqüentment evitant un major desenvolupament de l’urbanisme amb perspectiva de gènere per mitjà de l’ús d’aquesta eina legal.

Les ciutats no les fan polítics i urbanistes sinó que les construïm entre totes i tots. Els canvis socials promoguts de manera exclusiva des de perspectives tecnocràtiques han demostrat ser un fracàs. Per tant, la participació de la societat, i en aquest cas l’activisme feminista és essencial per aplanar el terreny per una transformació social més profunda.