Pope's visit to Rio. JMJ 2013. Copacabana / Leandro Neumann Ciuffo
Pope's visit to Rio. JMJ 2013. Copacabana / Leandro Neumann Ciuffo

Després de 8 anys de papat sota l’alemany Benet XVI es féu evident al món catòlic que un reconegut erudit no era la persona més adequada per encapçalar l’església, la qual estava perdent terreny davant les comunitats protestants a l’Amèrica Llatina, regió que fins al moment era segura pel catolicisme. L’escollit al conclave de 2013 fou Francesc I, cardenal argentí de l’orde jesuïta, dinàmic i amb un discurs popular que no trigaren a convertir-lo en un personatge carismàtic a escala mundial com ho havia estat el papa Joan Pau II (1978-2005). Si bé Amèrica era l’objectiu primordial del nou papat, aviat quedà evidenciat l’interès de Francesc I en l’Orient Mitjà i el Caucas que exemplificà al món amb un dels seus primers gestos públics rentant els peus a una musulmana.

Un dels primers llocs on inevitablement s’havia d’aturar la diplomàcia vaticana era en la situació de les comunitats catòliques a l’Orient Mitjà, que feia dècades que es deteriorava. A començaments del segle XX la situació d’aquestes comunitats, poques en un territori de majoria musulmana, era estable, malauradament el fracàs de moviments polítics d’inspiració occidental portaren al sorgiment de grups fonamentalistes islàmics que acabarien forçant concessions dels seus Estats, inicialment laics, però cada vegada més confessionals. Així, els 12 milions de cristians de la regió començaren a rebre pressions dels quasi 300 milions d’àrabs musulmans i a abandonar les terres on va néixer el cristianisme. El derrocament de Saddam Hussein el 2003 pels EUA no capgirà pas aquesta tendència, i dels 1,2 milions de cristians que hi vivien, més de la meitat van fugir cap a Occident.

En aquest cas, queden evidenciades les divergències entre els EUA i el Vaticà, els quals sovint han actuat conjuntament. Lluny del menyspreu amb el qual Stalin va tractar l’Església en les negociacions després de la Segona Guerra Mundial en preguntar: “¿quantes divisions té el Papa?”; el Vaticà sabé jugar com a poder tou dels EUA al bloc oriental, especialment Joan Pau II, que amb el suport de Ronald Reagan va ajudar el sindicat catòlic Solidarnosc vers el govern comunista polonès (1978). La utilitat d’aquest petit Estat religiós queda clarificat quan veiem les vegades que l’han visitat els presidents nord-americans (6 cops George Bush jr., 2 Barack Obama). Quan Joan XXIII anuncià el 1963 l’encíclica pacem in terris creà una línia política que rebutjava l’ús de croades militars, fos contra ateus com vers musulmans, la qual ha sigut prou molesta per a presidents com Bush o Trump.

Francesc I, tal com evidencien els missatges propagats per les parròquies de tot el món catòlic, està molt inquiet per la sort de les comunitats assiri caldeus, melquites i maronites, que no desitja que abandonin l’Orient Mitjà i veu que més intervencions internacionals (com una hipotètica contra Síria) acabaran per foragitar aquestes comunitats. El maig de 2017, Donald Trump, un convençut de la teoria de la “guerra de religions”, volgué presentar-se com l’impulsor d’una “Aliança de religions” que el mostrés com un home de consens, així que visità Israel, l’Aràbia Saudita i el Vaticà. Per una banda podem qüestionar que aquests 3 Estats representin fidelment les comunitats mundials jueva, musulmana i cristiana, però el que és inqüestionable és que Francesc I s’ha mantingut fidel al programa de Joan XXIII i no vol ni sentir a parlar d’”intervencions humanitàries”; a tot això cal afegir-hi la poca sintonia amb els altres països, doncs el 1993 el Vaticà reconegué diplomàticament Israel per por que, fruit dels acords de pau d’Oslo, les minories cristianes àrabs es veiessin perjudicades per l’Estat sionista, i l’Aràbia Saudita, encara avui és dels 7 països que no tenen relacions amb el Vaticà (a causa de les lleis restrictives dels Saud).

Mentre a l’Orient Mitjà el Papa Francesc malda per apaivagar la violència, al Caucas participa en un joc molt més arriscat i que ha portat de bòlit a l’Església des de fa centenars d’anys, i que pot tenir repercussions en l’àmbit polític i religiós. A més dels greuges històrics entre el Papa i els patriarques ortodoxos, el recent passat comunista afegí una llosa més a la influència del Vaticà més enllà de la catòlica Polònia doncs, durant els governs socialistes, es relacionà l’església romana amb l’imperialisme occidental i, aprofitant-se de les expropiacions estatals, les esglésies ortodoxes prengueren possessió de les propietats catòliques; tot i això, des de Joan Pau II que es busca un apropament del patriarcat occidental amb els orientals. Lluny de buscar trobades entre erudits de cada església (com feia Benet XVI), el Papa Francesc les ha estès al poder governamental dels països del Caucas.

L’octubre de 2016 Francesc encetava una gira pel Caucas, passant de llarg la cristiana i prorussa Armènia, però no Geòrgia i Azerbaidjan on la comunitat catòlica és insignificant (i en el cas de l’Azerbaidjan xiïta, els mateixos cristians ortodoxos són minoritaris). Després de la derrota de Geòrgia davant els russos l’any 2008 que el govern caucàsic ha buscat amb més èmfasi estrènyer els llaços amb Occident i garantir que el seu país no torni a ser ocupat mitjançant un acord militar d’entrada a l’OTAN o civil a la Unió Europea. El president georgià Margvelashvili convidà el Papa Francesc I a una gira pel seu país, la qual fou boicotejada pel patriarcat ortodox georgià, amb l’esperança que la seva intermediació agilitzarà els tràmits. El fet que Francesc I restés legitimitat a  la independència de les províncies georgianes prorusses d’Abkhàzia i Ossètia del Sud mostra la proximitat de Francesc I amb el president. I el mateix es pot dir d’Azerbaidjan, amic d’israelians i turcs, però no d’iranians i russos. Aquesta gira política, els fruits de la qual clarament han de ser collits pels EUA i la Unió Europea, deixen encara al Vaticà la porta oberta a un aliat de gran potencial: Rússia.

A través de les seves declaracions públiques, el Papa Francesc s’ha negat rotundament a parlar d’una invasió russa d’Ucraïna, utilitzant el terme de guerra civil. El fet que el Vaticà acceptí el discurs rus tenint en compte que les comunitats catòliques viuen als territoris ucraïnesos proeuropeus, senyala la necessitat d’arribar a acords amb la Rússia de Putin. El Papa considera que l’Estat rus és l’únic que comparteix la seva preocupació per l’augment de l’extrema dreta islàmica a l’Orient Mitjà i, fruit d’una amistosa trobada el febrer del 2017 amb el patriarca ortodox Kirill, confia que el Kremlin s’avindrà a igualar els drets de la comunitat catòlica amb l’ortodoxa russa; abans de fer aquest pas tan esperat al món catòlic, però, Vladimir Putin voldrà servir-se de la influència del Vaticà tal com els EUA han fet per anys.

Arran d’aquests moviments i de la canviant situació política internacional, el Papa Francesc es troba a finals de juliol amb un panorama prometedor a l’Orient Mitjà i el Caucas: la caiguda de Mossul, capital del DAESH, a començaments d’aquest mes, obre la possibilitat a l’obertura d’un procés de federalització de l’Iraq en el qual les comunitats catòliques podrien tenir cabuda; en el cas de Geòrgia, la bona entesa amb el govern polític (que no religiós) es podria veure condicionada per futurs acords més profitosos amb el Kremlin. Mentrestant, i com a càstig a Erdogan per la falta d’integració dels seus ciutadans assiri caldeus, seguirà oposant-se a la seva entrada a la Unió Europea, opinió que molts estats europeus hauran d’escoltar si volen seguir tenint el Papat com un interlocutor davant els països subdesenvolupats. Així, sense comptar amb un autèntic exèrcit, el Papa Francesc estén la seva influencia al món catòlic i més enllà.

 

COMPARTIR