Ahir vaig entrar a la 3 punts Galería. Una galeria gràcies a la qual hem pogut veure l’obra de Shepard Fairey, conegut pel cartell d’Obama; HOPE, i redimit per el cartell contra la compra de Black Hills a la nació Sioux de Dakota. Així com les obres de Mr. Brainwash, alterego de Bansky a Exit Through the Gift Shop.

L’exposició International-Airport (fins al 7 d’octubre) se’ns apareix com un saló de les meravelles de l’últim art global: “es dóna la trobada entre artistes els treballs dels quals s’emmarquen en l’atemporalitat i en el global. Mitjançant imatges i símbols abasten temàtiques imperibles i eternes com són les qualitats estètiques, ètiques, la vida i la mort, l’amor o la cobdícia, la pèrdua i el retrobament.” Com ens ho defineix el full de sala, i on participen; José Benítez, Andrew Bush, César Delgado, Evol, Gerard Fernández Rico, Pablo Genovés, Joy, Mark Laita, Mr. Brainwash, Alejandro Monge, Erwin Olaf, Lluis Roig, Samuel Salcedo, Ramon Surinyac, Loes Van Delft. Entre els quals cal destacar l’obra de l’escultor Gerard Mas per la seva alta qualitat.

A l’hora d’afrontar l’exposició vull partir d’una consideració. Les obres que se’ns mostren posen en evidència la nostra societat en utilitzant la dualitat. Mark Laita ens mostra dues fotos dins d’un mateix marc, en una hi veiem una dominatrix sadomasoquista, en l’altre una mare de família. L’esquema es repeteix; Samuel Salcedo mostra homes “cutres” amb màscares de Micky Mouse. Alejandro Monge ens mostra una butaca rebentada amb feixos de bitllets de cinquanta euros que surten de la seva ferida. L’exposició mostra una constant; les obres es basen en dues idees que dialoguen, d’aquesta tensió sorgeix l’art.

Reportaje Expo Colectiva Intl Airport 2017 (25)

La primera idea mostra el nostre món, la segona el distorsiona per fer-lo absurd i mostrar la seva perversió intrínseca. Fins hi tot veiem dues pintures abstractes que tenen dues grans zones de color. La tensió entre les dues és la que porta al consumisme i la mercantilització de qualsevol sensació o emoció. Però també la sensació que podem estar al bàndol correcte de la història sense renunciar a res. El fet de poder-nos sentir bé protestant inútilment.

Aquest art no explora els problemes polítics del món actual, amb la seva estètica donar una resposta. Mostra com poder compartir la ideologia dominant i d’altra banda ser-hi contrari. És un art que mostra els problemes de la nostra societat, fins i tot els problemes de l’art, però no es posiciona de cap manera. La simplificació amb la qual s’analitza el problema a tractat impedeix qualsevol resolució. És un art que vol aturar el drama dels refugiats però no reclama la pau a Síria. És un art que crítica a Trump allò que consentia a Obama. No hi ha cap voluntat emancipadora, ja que el seu objectiu és demostrar com es pot estar a favor d’Obama i en contra de la guerra.

International-Airport és una molt bona exposició, no cal discutir la qualitat de les obres. Però hi ha una vibració que hi manca, és la vibració d’un art que és honest i discret. És una exposició que explora culs de sacs polítics. Situacions enquistades i que gaudeixen de grans acords tàcits. Això genera un gran cinisme social; tots els governants són iguals, no hi podem fer res tot i que la situació és molt injusta. Aquests pensaments produeixen obres que a excepció d’alguns casos es generen a partir d’esquemes més o menys iguals.

L’art, com a reflex i expressió del temps en què és creat, pateix el mateix mal que tenim tots. El mal del like, de la reflexió filosòfica de Twitter i l’exhibició d’Instagram. Aquestes eines han deixat de ser mitjans i s’han convertit en finalitats. Com si busquéssim desesperadament obres d’art que justifiquessin el nostre laizze faire amb la política alhora que ens preocupem per causes concretes. International-Airport és una exposició que retrata els nostres temps a la perfecció. El problema és si estem a l’altura dels esdeveniments i canvis d’aquest món.

El laizze faire actual no és nou. És un laizze faire que mostra la voluntat de canviar-ho i mostrar per activa i per passiva com fer-ho, per seguir sense canviar res. La sobreexplotació de l’art polític, de les causes lloables (que periòdicament canvien) i imatges icòniques tipus Warhol o amb l’estètica dels surrealistes, són allò que caracteritzen aquest art de laizze faire. Un art per canviar-ho tot sobre la tela i tenir la seguretat als nostres cors, que tot continuarà igual.

COMPARTIR