Com que és estiu volia parlar de coses lleugeres i em semblava un tema magnífic el dels tancs a la Diagonal, quelcom impossible perquè la nostra alcaldessa es preocupa pels seus ciutadans i ha previst, esperem que de forma definitiva, unes obres coherents per a l’avinguda més insípida i decisiva de la ciutat.

Els tramvies sempre han sigut molt importants a Barcelona, fins al punt que les vagues de 1951 i 1956 començaren un petit gran camí de protesta per a despertar-nos de la llarga nit franquista. El de la via més llarga de la capital catalana és positiu, però ja posats continuaria amb un al Paral·lel per pura lògica urbanística, una solució per a un indret massa menystingut que, perdut el seu antic esplendor, ja irrecuperable, així recuperaria dinamisme i permetria unir el port amb la fira, dos punts neuràlgics econòmics per on transiten moltes persones al llarg de l’any.

IMG_20170707_215312

Tornem als tancs, els nostres benaurats amics. Reconec que m’agrada la seva menció per un motiu transcendental: és de les poques coses que han aconseguit desdramatitzar tot aquest gran serial que es el Procés, on com deia la Mar Calpena a Twitter sembla que alguns van de Rosa Parks quan, de cop i volta, es transformen en Pierre Laval amb cartells que acusen de traïdors als que no els hi segueixen la corrent, una llàstima perquè la democràcia significa respectar els que diuen els altres sense demonitzar-los.

tancs-diagonal-1939

Els tancs hi foren l’any 1939, la foto ho mostra. És d’una desfilada, un acte molt de moda durant algunes dècades del segle XX. Tingué un èxit aclaparador i la practicaren gent de tots colors. Ara no les vull ni en pintura perquè són una prova més de populisme, una vergonya demencial que, a més a més, nodreix els pitjors fums de l’univers i del món sencer.

Un dels pitjors, ho foren tots, de Franco és el de la pèrdua de l’humor gruixut català. Sempre m’agrada recordar com un amic m’explicava que de petit al carrer Joaquim Costa hi vivia un home amb un braç de fusta. Cada matí els nens el veien, li tocaven la pròtesi i li deien toquem fusta. L’home reia i ningú s’ofenia a Twitter.

Aquesta pell fina es una desgràcia inconsolable, un pas més envers la imbecilitat superlativa la mataria amb elegància Josep Pla, geni que a qualsevol pàgina de qualsevol llibre ofereix perles de saviesa adaptables a la nostra contemporaneïtat. Suposo que alguns dels lectors d’aquest article aniran carregats dels tòpics prejudicis sobre el nostre més gran escriptor en prosa. Diran, amb raó, que fou espia de Franco, i oblidaran, com bé argumenta Josep C. Vergés al seu darrer La censura invisible de Josep Pla, que fou el periodista més censurat pel Regim a més de ser dels primers que intuí el veritable rostre de l’abans Sant Jordi Pujol.

L’any 1951 guanyà el premi de novel.la Joanot Martorell amb El carrer estret, que de fet, el mateix Pla ho exposa al formidable pròleg que l’acompanya, no es pot ubicar al gènere que l’identifica perquè com a gran moralista que era no li calia caure a la prosa més convencional i sabia que era inútil falsejar la realitat amb diàlegs forçats i una narració impostora.

0043 (1)

A El carrer estret Pla arriba a Torrelles, un poble que dissecciona disfressat de veterinari, tota una declaració d’intencions. Els habitants de la contrada són els animals, s’hi fixa, els analitza i concreta el tret amb la seva habitual mestressa. Ara bé, aquests dies mentre el llegia al tren entre el Vallés i Barcelona trobava fragments ben precisos sobre les xarxes socials, que aleshores no existien. Anem al primer:

“Nosaltres, en canvi, intoxicats d’idees generals, idees generals i que ens cobreixen, per tant, de tedi i de tristesa, vivim en una absoluta buidor mental, el cap ple, com a màxim, de fum, de boira i d’ombres denses. No sabem res concret ni ens interessa saber-ho. No podem obrir la boca sense emetre una gratuïtat pedantesca. Naveguem a la deriva i al fil del corrent. En llevar-nos, al matí, sentim una sensació de fatiga infinita.”

Aquesta sensació de fatiga infinita correspon a la sobredosi de tonteria a la que hem caigut. El paràgraf sembla parlar de Twitter, on les polèmiques adquireixen un grau d’estupidesa inversemblant, i per això passen, amb homes i dones ben capficats a defensar arguments creient-se revolucionaris de sofà quan, al cap i a la fi, defensen el políticament correcte sense saber-ho, creient-se milhomes quan són mers esclaus del sistema. Pla, que parla d’una tertúlia però podria fer-ho de nosaltres, torna a clavar-la al següent passatge:

“Així hom es considera obligat a fer el viu és a dir, a simular, permanentment, una universalitat de coneixements. Des de la més tendra infància hom aprèn a fer el viu. Tothom fa el viu. Tothom ho sap tot en tot moment. En una societat així, el diàleg, és clar, esdevé impossible. De què poden humanament parlar les persones que, a priori, ho saben tot? No poden parlar de res. Per això gairebé tota la nostra vida social consisteix a fer-nos mútuament l’ullet.”

Ara el Casino sembla Facebook, on mitjançant els motors de recerca les persones simulen dotar-se d’una sapiència que és fal·laç mentre discuteixen de qualsevol cosa sense escoltar als altres, irrellevants per a desfogar ires delirants amb una diferència primordial amb el passat: la incomunicació sense poder tocar a l’interlocutor. És Pla i també és Antonioni elevats a la quintaessencia.

De fet el diàleg utòpic s’ha tornat una característica del Procés, guiat per una sèrie d’individus que han llegit molt poca Història de Catalunya i just per aquest motiu la repeteixen seguint els esquemes de Karl Marx. Primer com a comèdia, després com a farsa. Llegint Barcelone Mémoire et identité, 1830-1930, d’Stéphane Michonneau m’admiro amb la seva descripció de la primera jugada estratègica del Catalanisme de la Lliga Regionalista: sacralitzar al Doctor Robert i a Jacint Verdaguer com a homes providencials mitjançant monuments. Quina és la rèplica actual? L’independentisme, sense arguments per l’endemà de la gran victòria, només amb el soroll de qui va endavant endavant sense idea i sense plan que diria Peius Gener, és una qüestió de fe.

robert2

On queda la política. Al darrer volum de la seva obra completa Josep Vergés pare recull el següent pensament de Pla: “Els catalans oblidem sempre que la política és l’art de construir una vida en comú, i tornem a allò de sempre, les dues Catalunyes: la bona i la dolenta, la liberal i la reaccionària. És la vella història repetida mil cops i ha estat per a tots un desastre que ha mantingut un provincianisme polític amb una força que no hauria de tenir.”

Pla només s’equivoca a un petit matís molt important. Entre la liberal i la reaccionària hi ha un terme mig amb una paraula que surt a la seva reflexió, on també manca quelcom que feia molt bé: prendre les coses seriosament tot en fotent-se’n, que és un dels camins més sans envers la llibertat, perquè abans de paraules inflades i buides com poble és més important ser ciutadà, és a dir, tenir esperit crític amb un mateix per a poder opinar sense manilles sobre el que ens envolta.

 

 

COMPARTIR