Que bestia. Però molt, molt bestia. Si no vau ser al Teatre Grec veient La Fiesta que ha muntat Israel Galván amb els seus amics, us podeu imaginar l’espectacle més radical, extrem i transgressor possible, que us quedareu curts. Riuades de gent fugien de l’amfiteatre a mig espectacle, i al final uns aplaudien i ovacionaven a tot l’equip artístic amb una eufòria inusual quan uns altres fugien corrents cap a casa com si no hi hagués un demà. Un terratrèmol d’escala 12 que va obrir una fissura descomunal. I és en aquest trencament, en aquesta esquerda creativa, on recau la importància d’un muntatge que lluita contra les ortodòxies de la dansa, el flamenc, la música i l’art contemporani. Un Quixot que cavalca en un cavall completament desbocat per estavellar-se contra tot allò que l’ha fet gran. Un salt al buit sense retorn que travessa noves realitats fins ara inexplorades.

I de què anava tot plegat? Doncs no ho sé massa. De fet he sentit dir al mateix Galván en algun entrevista que ni ells mateixos ho tenen molt clar. Però si hi ha algun motor darrera l’espectacle aquest és el de la llibertat creativa, el de l’honestedat i el compromís amb la transgressió artística. Israel Galván ha sumat, restat, dividit i multiplicat forces amb companys i amics del món de la dansa i la música per muntar una festa, en essència, flamenca. I és flamenca sense tenir res de flamenc, res dels tics i els vicis que associem al flamenc. Ho és en esperit, en sentiment i en llibertat, conceptes arrelats en la gènesi d’una dansa sovint empresonada per la seva pròpia història.

Israel Galván trenca les cadenes i convida a la resta de companys de viatge a celebrar una festa que com explica Pedro G. Romero al programa de mà, es podria gaudir exactament igual si tanquéssim els ulls i tant sols escoltéssim. Entre tots, i a base de sons guturals, onomatopeies, una barreja d’idiomes i molt de taconeo, construeixen una sonoritat que almenys a mi se’m va revelar desconeguda, incerta, i completament original. Em convidaven a capficar-me en un somni on viatjava anys endavant per descobrir allò que no existia, un nou so que fugia de tot cànon musical preestablert i esdevenia fascinant. I en el somni transitava d’un lloc a l’altre sense efectismes estètics però amb molt d’art, amb molta idea. Del riure grotesc, al desconcert i l’avorriment. De la indiferència a la tensió i l’emoció catàrtica. Un riu torrencial d’idees, imatges i sons que tallaven l’espai i el temps a batzegades i cops, mostrant la violència primitiva d’un ésser humà que es va posar a ballar per transcendir la raó i la seva efímera existència.

La Fiesta que ha muntat Israel Galván esdevé una fita de la creació escènica contemporània. I és que la carrega experimental de l’espectacle permet endinsar-se en racons inhòspits que trenquen tot tipus de límits entre disciplines i formats. Entre tot plegat, cal destacar les aportacions de El Niño de Elche, enfant terrible del cant flamenc que amb la complicitat d’Israel Galván desconstrueix les soleás, bulerías i demés tot fusionant-se amb el moviment i la sonoritat de la resta de companys a escena, uns companys que traspuen una veritat, una felicitat, extrema.

La Fiesta és un homenatge a l’honestedat creativa, al compromís artístic, a la necessitat de canviar, de transformar-se, a les celebracions espontànies i a les espurnes de llibertat. La Fiesta és un espectacle que, si en alguna ocasió teniu l’oportunitat d’experimentar, no us deixarà indiferents, us sacsejarà i, potser, us farà replantejar alguna cosa sobre el vostre compromís amb l’art. Almenys amb mi ho van aconseguir. Shaking the habitual.